26 de gener, 2009

Els Estats Units, líder mundial des del 1898

Aquests darrers dies tot el planeta ha estat pendent de la presa de possessió de Barak Obama com a president dels Estats Units d’Amèrica. Hi ha qui s’ho ha mirat amb esperança, d’altres amb admiració i segur que també n’hi ha hagut que s’ho han mirat amb recel, com si els hi sabés greu que els EUA acaparin tanta expectativa. Però hi ha algun dubte de que els EUA són el nº1 en el rànquing de països més poderosos del món? I una altra qüestió: en quin moment van esdevenir líders internacionals?

Ens hem de situar a finals del segle XIX, per veure com els EUA intervenen per primera vegada en l’esfera internacional, fora les seves fronteres. Fou l’any 1898 durant la –breu- guerra contra Espanya per fer-se amb el domini sobre Cuba, aleshores colònia espanyola. La majoria d’historiadors coincideixen en determinar aquest moment com l’origen de l’imperialisme “yanqui”. A partir d’aleshores, l’intervencionisme nord-americà fou creixent coincidint amb l’arribada de Theodore Roosevelt a la presidència l’any 1901, qui va iniciar el mètode expansionista anomenat “big stick” (gran bastó) degut als durs mitjans bèl·lics que utilitzà per “defensar la pàtria i restaurar l’ordre internacional”. Un altre nom que es donà a l’expansió americana fou “la diplomàcia del dòlar”en el cas que la intervenció es justifiqués per la protecció dels interessos financers nord-americans a l’estranger.

Amb aquests mètodes en pràctica, els Estats Units van anar situant-se estratègicament al món i amb la seva intervenció a les dues guerres mundials van acabar essent una superpotència mundial, títol que van compartir amb la Unió Soviètica durant els anys de la Guerra Freda i que actualment ostenten en solitari. En els últims anys només uns suposats actes terroristes han posat en entredit la supremacia nord-americana però realment hi ha algú avui o en un futur proper que pugui fer ombra als EUA en l’esfera mundial? Serà Obama un altre president expansionista?

08 de desembre, 2008

La Model, espai de memòria

Gairebé cada dia agafo la línia 5 del metro i baixo a la parada d’Entença. Al sortir al carrer veig de lluny la silueta de la presó Model, un tros de mur i una torre de vigilància. A l’altra banda de la paret hi ha un món ple de persones i d’històries diverses que “els de fora” ignorem completament, com si no formessin part de la societat en que vivim. De vegades penso que hauríem de conèixer per obligació aquestes realitats - tan properes i alhora tan desconegudes- potser així comprendríem moltes coses que sovint ens fa mandra saber.

La Model, inaugurada l’any 1904, va ser concebuda com un centre correccional modèlic que havia d’acollir 800 presos però hi ha hagut etapes de la seva història que va arribar a tenir-ne més de 12.000, per exemple a la fi de la Guerra Civil. Durant molts anys va ser plena de persones innocents, la majoria havien comès el mateix delicte: ser “desafectes” al règim de Franco. Entre 1939 i 1952 a la presó Model s’hi van executar 1.500 interns, l’últim dels quals va ser Salvador Puig Antich mort mitjançant el garrot vil el 2 de març de 1974 a la sala que avui ocupa el servei de paqueteria del centre.

Podem dir doncs que la Model és un espai de la memòria democràtica del nostre país, ja que va ser un lloc de repressió per a moltes persones que reclamaven un estat just i democràtic. Espero que els plans de l’administració un cop es tanqui la presó incloguin – tal com demanen diverses associacions- la conservació de tot o part de l’edifici perquè les generacions presents i futures coneguin quins van ser els precedents de la nostra democràcia.

24 d’octubre, 2008

Àfrica ens avantatja

Tornant de Sud-àfrica, en una escala a l’aeroport de Paris, devoro la premsa espanyola i em poso al dia de com van les gestions de Garzón per investigar els desapareguts i els morts provocats per Franco durant la Guerra Civil i la dictadura. La connexió amb tot el que he vist a Sud-àfrica és immediata i penso que, malgrat la situació econòmica i social, aquell país ens porta molt d’avantatge en termes de memòria democràtica.

La República de Sud-àfrica va sortir del infame sistema de l’Apartheid ara fa 15 anys i ja són nombrosos els museus i espais commemoratius que recorden i expliquen la lluita de molts ciutadans en contra de l’opressió blanca per tal de recuperar les seves llibertats. Els més destacats són el Museu de l’Apartheid a Johanesburg on es fa un repàs dels 46 anys que va durar aquest sistema; el museu Hector Pieterson dedicat al primer estudiant mort per la policia en les revoltes de Soweto del 1976; el District Six Museum de Ciutat del Cap on es mostra com l’Estat va enderrocar un barri sencer on hi convivien diverses cultures per convertir-lo en una zona residencial per a blancs (que mai es va fer i encara avui és un descampat); o la coneguda presó d’alta seguretat de Robben Island on Nelson Mandela hi va passar 19 dels 27 anys que va estar empresonat.

Així doncs, llegint la premsa “de casa” me’n adono un cop més de l’enorme retard que portem a Catalunya i a Espanya a l’hora de fer pedagogia de la lluita a favor de la democràcia durant la Guerra Civil i el franquisme. De qui ha estat culpa això? Dels pactes fets durant la Transició? Dels successius governs democràtics que durant 30 anys han evitat la qüestió? Bé, en tot cas sembla que últimament s’està posant fil a l’agulla i potser, fixant-nos amb exemples com el sud-africà, algun dia podrem comptar amb una xarxa completa de museus i espais per recordar la memòria a favor de la democràcia de casa nostra.

Per saber-ne més dels museus de Sud-àfrica, visiteu el web de l'Associació Conèixer Història.

08 de setembre, 2008


Ja fa uns mesos que amb un parell de companys vam crear l'Associació Conèixer Història, una entitat sense ànim de lucre que té com a objectiu investigar i difondre el passat per poder entendre millor el present i teixir un futur més just i democràtic. Aquestes paraules que semblen utòpiques i fins i tot algú podría qualificar d'irreals, ja han començat a agafar forma en els projectes i activitats que l'associació ja ha engegat.

Poc a poc, pretenem posar a disposició de la ciutadania la història de la manera més objectiva possible i amb una clara voluntat pedagògica. És clar que al nostre país durant molts anys es va explicar una història totalment manipulada i tendenciosa i que ni la recuperació de la democràcia ha subsanat del tot aquest llastre. També és cert que en els últims 30 anys, el món acadèmic, els mitjans de comunicació i altres membres de la societat civil han intentat difondre una nova visió de la història més acurada que la versió dels vencedors. Però fins ara l'Estat no havia intervingut en aquesta tasca. Ara però, amb l'aprovació (no sense mancances) de la Llei de la Memòria Històrica d'abast estatal i la Llei del Memorial Democràtic a Catalunya, es pot iniciar un nou cicle perquè la ciutadania conegui i entengui el què realment van viure les generacions que ens precedeixen. I l'ACH vol participar d'aquesta empresa.

Xerrades, projeccions de documentals, exposicions i investigacions seran la nostra manera de prendre part en la tasca de dignificar i homenatjar aquelles persones que van lluitar en contra del totalitarisme i a favor de la democràcia i les llibertats. Per cert, hem iniciat la creació d'un web casolà on podreu trobar-hi notícies d'actualitat sobre la recuperació de la memòria històrica, rutes de la memòria i altres serveis que aniran incorporant-se.

20 d’agost, 2008

Esportistes solidaris


Ara que s’estan celebrant els Jocs Olímpics de Pekin, trobo que és un bon moment per recordar l’Olimpíada Popular que s’havia de celebrar a Barcelona el mes de juliol del 1936 i que es va haver d’anul·lar el mateix dia de la seva inauguració.

Cinc anys abans, Barcelona s’havia presentat com a candidata per acollir els Jocs Olímpics del 1936 però la situació al país ja començava a ser convulsa i, tot i ser la favorita després d’haver organitzat l’Exposició Internacional del 1929, el Comitè Olímpic va triar Berlín. Aquells jocs es convertirien en una apologia de l’Alemanya nazi de Hitler. En resposta a això i amb una clara voluntat antifeixista, Barcelona va organitzar l’Olimpíada Popular en la que havien de participar 23 delegacions i més de 6.000 atletes. El 19 de juliol, amb tot preparat, la cita es va haver d’anul·lar degut a l’aixecament franquista i el conseqüent esclat de la guerra civil espanyola.

Entre els esportistes que havien de participar a l’Olimpíada Popular, voldria destacar un grup de ciclistes escocesos que dos anys més tard, el 1938, van pedalejar de Glasgow a Barcelona per mostrar la seva solidaritat amb la República. Eren membres del Club Ciclista Clarion i durant el viatge van recollir 100.000 pessetes de l’època que van entregar a les autoritats republicanes.

Aquesta setmana, tretze membres d’aquest club han arribat en bicicleta a Barcelona després d’haver fet el mateix recorregut per commemorar aquella gesta. Han creuat de nord a sud la Gran Bretanya, han agafat un ferry fins a Bilbao i han pedalejat fins a la ciutat comtal amb la bandera republicana onejant a les seves bicicletes. També homenatjaven a dos altres membres del club Clarion que, enrolats a les Brigades Internacionals, van perdre la vida a la guerra civil espanyola.

Moltes gràcies a tots els membres del National Clarion Cycling per la seva solidaritat i per mantenir viva la memòria d’aquells que van lluitar per la democràcia i contra el feixisme.

29 de juliol, 2008

Recordant el pas de l’Ebre


El passat cap de setmana vaig assistir amb dos amics més al congrés internacional que es va fer a Móra d’Ebre per commemorar el 70è aniversari de la Batalla de l’Ebre, l’enfrontament més sagnant de la guerra civil espanyola.

La batalla es va iniciar el 25 de juliol del 1938 quan l’exèrcit republicà va passar per sorpresa a la riba oest del riu amb l’objectiu de recuperar terreny i d’alliberar el front de València de la pressió de l’exèrcit franquista. Malgrat l’èxit inicial de l’operació, el bàndol franquista va anar recuperant posicions i va establir una estratègia d’avançar cos a cos, quan de fet haguessin pogut ocupar Catalunya fàcilment des de Lleida. Això va prolongar la batalla durant tres mesos i mig i va provocar 130.000 baixes entre els dos exèrcits.

Dissabte, observant l’Ebre al seu pas per Móra, vaig recordar el que m’explicava el meu avi que amb 32 anys va participar en aquell enfrontament fratricida. Ell formava part de l’equip de pontaires que feien les passarel·les per creuar el riu. Sempre explicava que treballaven de nit i que durant el dia els avions feixistes bombardejaven els ponts que havien construït unes hores abans. Aquelles passarel·les que els havien de dur a la victòria i que els van dur a la mort o a una brutal repressió com va ser el cas de l’avi, pres i tancat en un camp de concentració.

Em vaig sentir una mica com la Barbara Stein, la protagonista de l’última novel·la que he llegit (El secret del brigadista, d’Andreu Claret, Ed. Columna, 2008) que explica la història d’una jove nord-americana que investiga la mort del seu avi, brigadista internacional, durant la guerra civil a Terres de l’Ebre. Aquí en teniu un fragment:

“La Barbara intentava reviure aquell juliol del 38. Pensava ens els sentiments que devien acompanyar l’avi mentre obeïa l’ordre de tirar amunt, a pas lleuger, per aprofitar l’efecte sorpresa de les primeres hores. Amb els ulls aclucats, ensordida per l’estridor dels insectes, s’esforçava a apropar-se a les vivències d’aquells homes. Els va obrir de sobte. Li havia semblat sentir l’estrall de les bombes que els avions alemanys llençaven sobre els ponts i les passarel·les que havien permès el pas del riu. Va percebre el terrabastall del bombardeig com si hi fos, li van fer mal els timpans i va notar el batec de la sang i la gola seca.”

22 de maig, 2008

Quan es demanava l’impossible


Malgrat l’allau d’articles a la premsa i de reportatges als suplements dominicals, no voldria acomiadar aquest mes sense fer esment al 40è aniversari del “Maig del 68”.

La Revolució que van viure els carrers de París durant el “Maig Francès” de 1968 va ser un punt de partida per acabar, poc a poc i matisadament, amb certs clixés socials que ofegaven a les classes mitjanes i populars. D’alguna manera, va ser com un “revival” de la Revolució Francesa del 1789 on la burgesia (la classe mitjana de l’època) es va rebel·lar en contra dels privilegis de la noblesa.

Tot va començar a les universitats de Nanterre i de la Sorbona, quan els estudiants es van manifestar en contra d’un sistema d’ensenyament arcaic i la policia va tancar els dos centres. Aleshores la “revolució” es va traslladar als carrers i es va estendre entre la classe obrera que va protagonitzar una vaga secundada per 10 milions de treballadors que demanaven millores salarials i de les condicions de treball. Al cap de dos mesos, l’esgotament, la pressió policial i la convocatòria de noves eleccions (de les que en va sortir reforçat el conservador Charles de Gaulle) van posar punt i final a la revolució.

A priori, les repercussions del moviment van ser escasses però, a la llarga, s’ha demostrat que va servir per transformar la societat europea. Es va guanyar autonomia a les universitats, es va establir diàleg entre empresaris i treballadors, van canviar les relacions entre pares i fills i es va normalitzar en certa manera la llibertat sexual. A més, el maig del 68 ens ha deixat una herència de frases cèlebres riquíssima: Prohibit prohibir, La imaginació al poder, Sigues realista i demana l’impossible, etc.

No va ser fàcil fer entendre a la societat que una colla d’estudiants universitaris, instruïts i als qui no els faltava de res, prenguessin els carrers i aixequessin barricades. Era una revolució feta amb el cap i no amb l’estómac. Potser avui caldria sacsejar la societat amb una nova revolta que ens alliberés de tot allò que de mica en mica se’ns va imposant i que acceptem amb resignació. Qui s’hi apunta?

09 d’abril, 2008

Demos i Crato


La setmana passada vaig fer un viatge llampec a Grècia. Malgrat la brevetat de la visita, vaig tenir temps de pujar a l’Acròpolis des d’on hi ha una vista fantàstica de la decadent Atenes. Situat a l’entrada del recinte, mirant direcció al mar, s’estén el Turó de la Democràcia. Es diu que allà, en aquell punt elevat, va néixer el que avui anomenem “el menys dolent dels sistemes de govern”.

Va ser l’any 462 a. C. quan a Atenes s’establí per primera vegada la democràcia o el govern del poble (demos = poble + crato = governar) i d’aquesta manera tots els ciutadans lliures van tenir accés al poder (no els esclaus). Allò era una democràcia directa i les decisions eren preses pels membres del poble sobirà reunits en assemblea, no existien els representants.

Avui, en canvi, el model més comú és la democràcia representativa. Un sistema en que la sobirania continua en mans del poble però aquest no exerceix directament el poder sinó que delega aquesta tasca en representants escollits periòdicament.

Situat a la modernitat, em pregunto si els antics grecs també pactaven entre ells per imposar la seva opinió o si els membres d’una mateixa família es barallaven en plena àgora.

Em pregunto si uns feien falses promeses als altres per rebre el seu suport i esdevenir caps de l’assemblea ni que fos en segona votació.

Em pregunto si quan hi havia sequera a Tessalònica des d’Atenes se’ls prohibia anar a buscar aigua a Meteora.

Potser algun dia, d’aquí a milers d’anys, s’haurà perfeccionat aquest sistema de govern.

06 de març, 2008

Val més tard que mai


Hi ha qui pensa que val més fer les coses tard que no fer-les. Doncs jo tenia pendent escriure quatre ratlles sobre una exposició que vaig anar a veure al CCCB ja fa dues setmanes. Una exposició que va estar tres mesos en cartell i que no vaig visitar fins a tres dies abans que la desmuntessin.

L’exposició que du per nom “En Transició” aborda el pas del franquisme a la democràcia des del punt de vista dels ciutadans i no de les elits socials ni polítiques. A mi no em va acabar d’enganxar la veritat, vaig trobar que hi havia temes als quals se’ls hi dedicava massa espai (com la psiquiatria) i d’altres que es tractaven poc (com els mitjans de comunicació). Però bé, com que no sóc cap crític museogràfic, imagino que l’exposició estava, en general, ben feta i que potser a mi el tema ja em comença a avorrir. Per cert, un amic em va dir que la idea de l’exposició és un plagi clar del llibre que vaig escriure el 2004 (Transitant). S’agraeix el comentari però jo no diria tant.

Bé, el que més em va sorprendre és que al final els visitants podien deixar gravada en vídeo una pregunta sobre l’època de la Transició per tal que els historiadors i comissaris de l’exposició poguessin donar-hi resposta. I la majoria de persones es qüestionaven si realment la transició cap a la democràcia es pot donar per finalitzada o si encara queden temes per resoldre. Jo no sóc el comissari de l’exposició però m’atreviria a dir que, efectivament, encara queden mooolts temes per resoldre i com a mostra, aquest bloc.

Per cert, venen eleccions, és moment de meditar, decidir i votar per intentar viure en una autèntica democràcia. Val més tard que mai, no?

18 de febrer, 2008

L’excusa ideal


Qui ho havia de dir! Encara li hauré d’agrair a Mariano Rajoy que m’hagi animat a obrir una secció d’enllaços “ecològics” al bloc. I és que sovint penso en publicar articles sobre qüestions ambientals però sempre em retinc perquè crec que aquest no és el lloc per fer-ho (en principi, aquí hem vingut a parlar de les mancances de la nostra democràcia i bla, bla, bla...)

Després d’haver escoltat la brillant idea que Rajoy ha deixat anar en precampanya electoral, he trobat l’excusa ideal per escriure sobre el tema i per proposar-vos una sèrie d’enllaços amb consells i informació per a preservar el medi ambient. I és que Rajoy, després de fotre’s del canvi climàtic fa uns mesos, ara diu que si guanya plantarà 14.300 arbres cada hora durant quatre anys. Una de dues, o el seu cosí científic i assessor personal s’ha equivocat a l’hora de fer números o Rajoy està mentint als ciutadans sense cap mena de vergonya.

Així doncs, si voleu fer alguna cosa per mirar d’aturar el canvi climàtic, per no contribuir a agreujar la sequera o per viure en un entorn més saludable, us proposo consultar els enllaços que trobareu a la vostra dreta i prescindir de les mentides d’en Rajoy.

03 de febrer, 2008

Qüestió d’orgull


Aquesta setmana he tingut diversos impactes emocionals. Dos d’ells han estat relacionats amb el mateix tema: els bombardejos aeris que va patir Barcelona durant la Guerra Civil.

Dimecres vaig assistir a la presentació d’un documental produït pel Memorial Democràtic i realitzat pel col·lectiu Paso a Paso, “La Canalla(da) de Sant Felip”. Un film que, en 30 emocionants minuts, relata la mortaldat produïda per avions italians a l’església de Sant Felip Neri l’any 1938, on van morir 42 civils, la majoria nens i nenes que es refugiaven al soterrani del convent. Encara avui es poden veure els impactes de la metralla a la façana de Sant Felip.

L’endemà, dijous, vaig entrar per primera vegada a la Casa de les Punxes de Puig i Cadafalch, on la família del meu pare hi va viure durant la guerra. El cas és que, durant el contenciós, moltes famílies benestants van instal·lar-se lluny de Barcelona deixant els seus pisos buits i l’ajuntament va facilitar aquestes vivendes als veïns dels barris més afectats pels bombardejos com la Barceloneta (donat que els avions entraven per la costa). Visitant un dels pisos, em vaig imaginar com deuria ser la vida en un espai que no et pertany en l’ambient terrorífic de la guerra.

Barcelona va ser la primera ciutat d’Europa on es va bombardejar sistemàticament a la població civil. Franco tenia un sol objectiu: minar la moral de l’enemic amb la mort dels innocents. Però tan dimecres com dijous, al sortir d’aquests llocs, em vaig adonar que visc en una ciutat moderna, amb marcada personalitat i que res ni ningú ha pogut acabar amb la seva empenta. Em vaig sentir orgullós de ser barceloní i de compartir els ideals d’aquells que van viure sota les bombes.

24 de gener, 2008

El dia més depressiu de l'any


La setmana passada la revista TIME publicava un article sobre l’estudi que el Dr. Cliff Arnall, investigador de la Universitat de Cardiff, ha desenvolupat per concloure que aquest dilluns 21 de gener ha estat el dia més depressiu de l’any. Segons Arnall, el tercer dilluns del mes de gener és el que reuneix més factors negatius de tot l’any. Factors com ara el clima, els deutes adquirits durant la campanya de Nadal o les propostes no acomplertes que ens vam fer per Cap d’any.

Encara sort que Cliff Arnall no comptava amb altres fets que han tingut lloc aquesta setmana i que reforcen la seva teoria. Els milers de palestins que han hagut de foradar el mur israelià per anar a comprar productes de primera necessitat, els tipus d’interès que no baixen per desesperació dels qui tenen una hipoteca o l’atemptat que suposadament es preparava al transport públic de Barcelona, estendrien les conclusions d’Arnall i ens portarien a declarar aquesta com la setmana més depressiva de l’any.

Però el que és pitjor, Arnall no va preveure que Espanya està a punt d’entrar en període electoral i això podria ampliar encara més la seva teoria i, si analitzem les dues úniques opcions guanyadores de les eleccions del 9 de març, encara acabaríem sostenint que aquest serà l’any més depressiu de la dècada. Buf, més valia no haver-nos llevat aquest dilluns.

19 de desembre, 2007

Dia Internacional del Migrant


Ahir va ser el Dia Internacional del Migrant (malgrat que els actes de celebració van tenir lloc diumenge passat). L’any 2000 les Nacions Unides van proclamar el 18 de desembre com un dia per promoure els drets humans de tots els migrants i per a reconèixer les aportacions que les persones immigrades realitzen tan als seus països d’origen com a les societats que les acullen.

Amb aquesta jornada com a teló de fons, recordo un llibre que vaig llegir fa uns mesos, Sinaia. El vaixell de l’exili (Columna edicions, 2006). Es tracta d’una novel·la que explica la història de 1.800 refugiats espanyols que, a bord del vaixell Sinaia, van haver de deixar el seu país a les acaballes de la Guerra Civil rumb a Mèxic, per evitar represàlies o simplement conservar la vida. En reprodueixo un fragment que descriu l’arribada del vaixell a Mèxic:

“Vint mil obrers atapeint els molls, saludant-nos, victorejant-nos, com si enlloc de perdre una Guerra l’haguéssim guanyat, fent voleiar estendards i enrogallant-se amb els crits d’ànim i benvinguda (…) Tota aquesta recepció havia estat preparada per endavant, minuciosament, per les autoritats mexicanes (…) Res a l’atzar. Ens cridaven que érem a casa.”

Us sembla que avui a casa nostra rebem els immigrants de la mateixa manera? Cal reflexionar.

18 de desembre, 2007


Òndia, òndia... un premi? M'han donat un premi pel bloc? De fet, és una menció que t'atorguen altres blocaires, o bé perquè els agrada el què escrius o bé perquè consideren que el teu bloc “destaca o ha destacat en alguna ocasió per la seva solidaritat amb els altres”.

Em fa molta il·lusió que me l’atorgui un antic “jefe” amb qui mantinc una amistat i amb qui comparteixo sobretaules eternes parlant del rumb que segueix el món i, sobretot, de viatges. Per cert, us recomano molt el seu bloc de viatges, també premiat amb aquesta menció.

Seguint les indicacions de la persona que va crear el premi, ara a mi em tocaria atorgar-lo a d’altres blocs. Deixeu-me rumiar però de moment us n’avanço alguns:

El bloc d’en Gerard Segú: Un espai on airejar idees, vivències, reflexions...

Amu-Daria: Històries, imatges i anècdotes de la ruta de la seda i l’Àsia Central

El bloc del Toni Conti (acabat d’estrenar): Els amors fan l’amor. Les històries la història.

13 de desembre, 2007

La unió fa la força


No fa massa dies, fent sobretaula, els meus pares recordaven com es van viure els primers anys de democràcia. Explicaven que es respirava una atmosfera d’il·lusió perquè la ciutadania començava a projectar, d’una manera o una altra, les llibertats que per fi se’ls concedia. Però més enllà d’allò personal, qui més qui menys també tenia un projecte col·lectiu. En el seu cas, van unir esforços amb altres veïns per impulsar la primera escola pública i catalana del districte.

Amb aquest record ben fresc, ahir vaig assistir a una assemblea de veïns al barri on visc actualment per mirar de crear una cooperativa de consum ecològic. I jo que només havia participat en assemblees d’estudiants i de treballadors on la causa estava perduda des del primer moment (la universitat i l’empresa eren immensament més fortes) vaig sortir d’allà molt satisfet. De seguida ens vam posar d’acord: a l’hora de triar el model de cooperativa, de fixar prioritats, d’organitzar-nos en comissions...

En definitiva, que de seguida ens vam entendre per unir forces i canviar alguna cosa que no ens agrada: els aliments transgènics, la fruita que no té gust, els intermediaris que es fan rics, els pagesos que cobren poc, etc.

Apel·lo doncs a l’esperit de la Transició que, si bé ens ha deixat moltes mancances gràcies a la desmemòria dels qui van pactar el canvi de règim, va aconseguir que amb la iniciativa ciutadana es transformessin moltes coses. Fora la mandra, la vergonya i el desconeixement voluntari. Ciutadans “normals” unim-nos!

03 de desembre, 2007

Québec i Catalunya


Acabo d’arribar d’un viatge de feina al Québec i si no fos pel fred i per les hores de vol es podria dir que no he sortit de Catalunya. Exageracions a banda, les similituds entre els dos països són moltes més de les que m’esperava. Per començar, tenen un volum de població molt similar i en ambdós llocs s’apropa als 7,5 milions d’habitants. Això sí, el Québec té una superfície en km2 que multiplica per 50 la de Catalunya. Però és en el terreny de la realitat política i social on trobem més semblances.

Si a Catalunya, a meitat dels anys 70, quan va morir Franco, va començar una Transició (inacabada) cap a la democràcia que va permetre recuperar les nostres institucions i la nostra llengua, als anys 60 al Québec va començar l’anomenada Revolució Tranquil·la de la mà del primer ministre Jean Lesage. Després de 15 anys d'un govern repressor dirigit per Maurice Duplessis (conegut com "La Gran Foscor") durant el qual es va excloure els francòfons de les posicions econòmiques, Lesage va emprendre una potent política econòmica que incloïa la nacionalització de la producció elèctrica i la creació d’empreses i bancs quebequesos.

El creixement econòmic de la regió fou prodigiós i va anar acompanyat d’altres reformes socioculturals així com d’un augment de l’autoestima de la població francòfona del Canadà. L’any 1977, per exemple, el sobiranista Partit Quebequès de René Lévesque que havia guanyat les eleccions l’any abans va promulgar la llei 101 i el francès passava a ser l’única llengua oficial del Québec (fins el moment compartida amb l’anglès).

Es pot dir que avui el Québec s’ha convertit en el principal defensor de la llengua francesa fins i tot per davant de França, on cada dia són més comuns els anglicismes. Com a anècdota us diré que els senyals de trànsit de STOP al Québec hi posa “ARRÊTE” (“aturis” en francès).

Malgrat tot, el govern del Québec encara depèn d’Ottawa (seu del govern federal del Canadà) per temes tant importants com les infraestructures, tal com passa entre Catalunya i Madrid. Això sí, al Québec han pogut fer ja dos referèndums per decidir si continuaven formant part del Canadà o no, un l’any 1980 i l’altre el 1995. En l’últim, el no va guanyar amb només el 50,4% dels vots però, en tot cas, va ser una decisió presa pacífica i democràticament per la ciutadania.

Ben pensat, potser no hi ha tantes similituds entre Catalunya i el Québec, oi?

19 de novembre, 2007

El camí de l’exili


Aquest cap de setmana m’he exiliat a França. He passat la frontera a peu, pel mig de la muntanya. Ni guàrdies civils ni gendarmes. Amb dos companys més, hem fet la mateixa ruta que va dur milers de persones a l’exili l’hivern del 1939, quan fugien de la repressió franquista. Entre ells, el president Companys, el lehendakari Aguirre i el president de la república espanyola, Manuel Azaña.

Es calcula que 50.000 persones van franquejar la frontera per aquest pas muntanyós que travessa el Coll de Lli. Carregats amb el poc que els quedava, en mig de la neu i temperatures sota zero. Altres passos com els de la Jonquera, Molló i Puigcerdà també estaven abarrotats.

El municipi on neix aquest camí és La Vajol i s’acostuma a dir que per uns dies va ser la capital del país donat que els presidents de Catalunya, d’Euskadi i de la República van fer-hi nit. Encara avui hi ha veïns del poble que tenen molta història per explicar com el propietari de la mina Canta, una explotació de talc on el govern de la república hi va emmagatzemar or i bona part de la col·lecció del museu del Prado durant la guerra.

Al mateix poble, però, també ens hem trobat persones que ens han recomanat no “remenar el passat” i “mirar endavant”. És clar que mirem endavant, sempre. Però no volem passar de llarg cap capítol de la nostra història. I menys després d’haver fet el mateix camí que tantes persones van haver d’emprendre pel sol fet de ser catalanes, basques, demòcrates o lliurepensadores.

13 de novembre, 2007

Mai coincidim en res


En aquests gairebé dos mesos sense escriure, donat que he estat de vacances i readaptant-me a la quotidianitat, han passat vàries coses susceptibles de ser comentades al bloc. Moltes d’aquestes coses tenen un punt en comú: han rebut l’oposició (i sovint el menyspreu) del Partit Popular. Vegem-ne 3 exemples:

1- Mentre que l’ex-vicepresident dels Estats Units i Premi Nobel de la Pau, Al Gore, visitava Espanya i alertava sobre el perill que suposa el canvi climàtic per a tots els habitants de la Terra, Mariano Rajoy afirmava que el seu cosí científic li havia assegurat que el canvi climàtic no és un problema tant important.

2- Amb pocs dies de diferència, el Parlament de Catalunya aprovava la creació del Memorial Democràtic (la primera institució de l’Estat dedicada a recuperar la memòria democràtica i a condemnar la repressió franquista) i el Congrés dels Diputats aprovava la Llei de la Memòria Històrica. En els dos casos amb el vot en contra del PP. Per què serà?

3- Un cop la justícia ha dictat sentència pels atemptats de l’11M i ha deixat clar que l’autoria dels fets només és imputable a una cèl·lula islamista, els dirigents del PP s’esforcen en mantenir l’enganyosa teoria que els va expulsar del poder l’any 2004 i encara no descarten que fos ETA.

De veritat que, quan s’acosten eleccions, em costa definir-me políticament, atès el nivell dels nostres dirigents i de tota l’oposició. Per això, un exercici que m’és força útil és anar descartant les opcions que menys em convencen i, oh sorpresa, entre els primers descartats sempre hi ha el PP. No em mal interpreteu, no és una qüestió visceral sinó una decisió meditada i raonada.

Les mentides continues, els atacs gratuïts, el menyspreu dels seus dirigents cap a altres maneres de pensar... tot això fa que el PP i jo mai coincidim en res.

15 de setembre, 2007

Tancat per vacances


Marxem de vacances!


Tornem a mitjans d'octubre.


05 de setembre, 2007

Un any de bloc


Avui fa just un any que vaig iniciar aquest bloc. Amb més o menys constància, he mirat d’anar difonent fets, notícies o anècdotes que ens recordessin que la transició cap a una democràcia plena encara té molt de camí per endavant, que encara hi ha molta feina per fer i que hi ha persones i institucions que s’entesten en mantenir l’herència franquista.

En aquests dotze mesos, a Catalunya s’han celebrat dues eleccions, ha mort Pinochet, Aznar ha fet declaracions proetíliques i ha reconegut amb xuleria que a Iraq no hi havia armes de destrucció massiva, el PP ha organitzat manifestacions contra el Govern, el diari El Mundo ha ofert als seus lectors una col·lecció de segells de Franco... Però també s'han homenatjat grans lluitadors per la llibertat i s'ha treballat en l'avantprojecte d'una llei que reguli la recuperació de la memòria històrica.

Lluny d’aspirar a canviar la societat, els articles d’aquest bloc han volgut fer arribar a qui els hagin llegit que la nostra democràcia encara ha de créixer, que a l'estranger sovint trobem exemples a seguir i que, si volem, podem canviar les coses, només cal posar-s'hi. En definitiva, aquest bloc només és un petit granet de sorra en la lluita per una societat més justa i igualitària. Potser és massa pretensiós?