Cinema i memòria

M’encanta el cinema però no m’agrada fer veure que n’entenc. Detesto els comentaris pretensiosos sobre l’adaptació de guions o els jocs de càmera (sempre que no els faci un expert, és clar). Per això, considero que una pel·lícula és bona quan em fa sentir alguna cosa. Quan em fa riure, plorar o quan em commou la interpretació dels actors i les actrius. Seguint aquest criteri, la pel·lícula “Salvador Puig Antich” és, per mi, excel·lent. Des de l’inici, l’estómac se’t regira veient recreades les il·legalitats que va patir el nostre país durant gairebé 40 anys de dictadura alhora que t’encens de ràbia per no poder ser allà, lluitant contra totes aquelles injustícies.

El film sobre la vida (i la mort) de Salvador Puig i Antich no et deixa indiferent, remou els sentiments i, sobretot, educa. Ensenya als més joves com es vivia a Espanya 30 anys enrere i ajuda a recordar aquella època als qui la van viure. Ja era hora que a casa nostra es fes una pel·lícula sense tabús ni manipulacions polítiques sobre aquella etapa tant negra. S’hauria de projectar a totes les escoles.

Diuen que la història l’escriuen els vencedors però la dita no parla de cinema.

Passa-ho!

Ara fa 2 anys i mig, després dels atemptats de l’onze de març de Madrid, la ciutadania es va expressar. Va dir que ja n’hi havia prou, que n’estava farta de mentides i que no confiava en aquell govern. En tres dies es va mobilitzar tot un país i es van capgirar, en un temps rècord, les enquestes prèvies a les eleccions i que eren favorables al partit que governaba. Els ciutadans van aprofitar els avantatges que oferien les noves tecnologies (sms, email, pàgines webs…) per convocar manifestacions i van prendre els carrers com en els últims anys de la dictadura i els primers de la “democràcia”.

A Catalunya, ara que s’acosten unes altres eleccions, potser també ens hauríem de mobilitzar per dir que estem cansats dels nostres polítics, que no tenim ganes d’anar a votar, que no sabem a qui votar. Potser hauríem d’expressar que no ens convencen els candidats, que no volem partits inexperts amb fam de poder, que no ens agrada l’oposició que només critica, ni els partits massa dòcils. Potser així els polítics se’n adonarien del fracàs i revisarien les seves estratègies. Potser així canviarien les coses. Passa-ho.

Petita Llibertat

L’altre dia, traient la pols de la llibreria, no em vaig poder resistir a fullejar un àlbum de la fantàstica Mafalda. I vaig obrir justament per la tira en la què apareix per primera vegada el personatge de la diminuta Libertad, la més radical i baixeta de la colla. Segurament, el seu creador, l’argentí Quino (l’autor més audaç i intel·ligent que mai he llegit), va voler representar en la petita Libertad la veu dels ciutadans d’un país on els drets humans no es respectaven en aquella dècada dels 70. L’alçada del personatge era directament proporcional a les llibertats de la ciutadania.

Precisament, aquesta setmana un jutge argentí ha anul·lat l’indult que l’expresident Carlos Menem va atorgar a 3 responsables de la dictadura argentina per un cas de segrest: Jorge Videla (cap del Govern Militar del 1976 al 1981), Martínez de Hoz (ideòleg del règim) i Albano Harguindeguy (ex ministre de l’Interior), tots ells implicats en la desaparició de 30.000 ciutadans durant la dictadura militar.

Amb decisions com la d’aquest jutge, un país que ha viscut una dictadura podrà transitar cap una democràcia autèntica amb més garanties. No seria el cas d’Espanya.

Castro i els Kéhayan

Sempre havia dit que volia visitar Cuba abans que morís Castro. I sort que ho vaig fer. L'aparició als mitjans de l'últim capítol de la recuperació del "Comandante" (minuciosament preparat pel seu servei de propaganda) m'ha fet recordar el debat intern que van mantenir el meu cor i el meu cap durant aquell viatge.

Vaig tenir una sensació similar a la que relaten Nina i Jean Kéhayan (un matrimoni comunista francès que es va instal·lar a l'URSS durant els anys 70) en el seu llibre "Calle del Proletario Rojo" (Ed.Blume, Barcelona 1979). La manca de llibertats i l'escassetat dels béns més bàsics, els va fer esvair l'idea paradisíaca de societat socialista, tot i que mai van renunciar als seus principis "rojos".

De la mateixa manera, s'esvaeix, en part, el mite de la revolució cubana quan t'escoltes els seus ciutadans. Diria que molts d'ells encara tenen devoció per Fidel però que no poden veure ni al seu germà Raül ni a la resta de la cúpula del partit. La realitat social ha minat la confiança en els dirigents.

Cuba s'apropa a un futur incert on instaurar una democràcia "no será fácil" (com diuen els cubans), especialment si tenim en compte que el voltor dels EUA planeja de prop per devorar-ne les restes.

Transitant per la blogosfera...

Inicio aquest blog amb ganes de recuperar l'esperit i el títol del llibre que vam publicar amb el Jordi Ardid fa un parell d'anys. En aquell moment, se'ns va posar entre cella i cella que havíem de donar a conèixer certes iniciatives ciutadanes que persegueixen l'objectiu de poder viure en una democràcia autèntica. La idea de fons és que la transició al nostre país encara no ha estat completada. En aquest blog miraré d'anar-hi penjant fets, notícies o anècdotes que ens recordin que, a casa o a fora, encara cal transitar molt.