Llàstima!

Qui ho havia de dir! Un bloc on s’intenta parlar de democràcia i ja van dos articles seguits dedicats a dictadors militars amb foto inclosa (es veu que tots dos tenien dèria per disfressar-se). Però l’actualitat mana i aquesta setmana toca parlar de Pinochet...

Quan feia EGB em van fer llegir “Palabras a media voz” (James Watson, Ed. Noguer, Barcelona 1988), una novel·la realista que explica la història d’un adolescent xilè que és perseguit per uns policies que s’identifiquen fàcilment amb els serveis secrets de Pinochet (tot i que no es diu explícitament). Quan vaig entendre que la novel·la estava basada en fets reals em vaig quedar perplex, per dir alguna cosa. Va ser el primer contacte (colpidor) amb una realitat que desconeixia. Anys més tard, vaig conèixer una noia filla de pares xilens exiliats a Barcelona. El pare patia greus problemes de salut a causa de les tortures rebudes per part de la policia pinochetista i aquest no era un cas de novel·la. Des d’aquell moment em vaig sentir proper a les reivindicacions dels demòcrates xilens i, és clar, sempre he comparat la seva transició amb l’espanyola.

Ara que Pinochet ha mort podem dir que és una llàstima que no hagi passat per uns tribunals que el jutgessin pels crims comesos durant la seva dictadura (1973-1990). Aquests dies he sentit a dir a més d’un tertulià que, malgrat tot, com que en els últims anys Pinochet ha patit arrest domiciliari i ha hagut d’acceptar fer-se passar per dement per evitar la justícia, el tirà ha pagat, en part, pels seus crims. Jo no ho veig així, me’l imagino rient per sota el nas i fotent-se de la justícia ben arrepapat en una butaca mentre feia veure que no hi tocava.

Però evidentment quan parlem de desgràcies sempre hi ha casos pitjors i si no fixeu-vos en Espanya on la dictadura va durar el doble que a Xile i no es va acabar fins que Franco va morir còmodament al llit. Almenys a Xile ho han pogut celebrar lliurement pel carrer.