El camí de l’exili
Aquest cap de setmana m’he exiliat a França. He passat la frontera a peu, pel mig de la muntanya. Ni guàrdies civils ni gendarmes. Amb dos companys més, hem fet la mateixa ruta que va dur milers de persones a l’exili l’hivern del 1939, quan fugien de la repressió franquista. Entre ells, el president Companys, el lehendakari Aguirre i el president de la república espanyola, Manuel Azaña.
Es calcula que 50.000 persones van franquejar la frontera per aquest pas muntanyós que travessa el Coll de Lli. Carregats amb el poc que els quedava, en mig de la neu i temperatures sota zero. Altres passos com els de la Jonquera, Molló i Puigcerdà també estaven abarrotats.
El municipi on neix aquest camí és La Vajol i s’acostuma a dir que per uns dies va ser la capital del país donat que els presidents de Catalunya, d’Euskadi i de la República van fer-hi nit. Encara avui hi ha veïns del poble que tenen molta història per explicar com el propietari de la mina Canta, una explotació de talc on el govern de la república hi va emmagatzemar or i bona part de la col·lecció del museu del Prado durant la guerra.
Al mateix poble, però, també ens hem trobat persones que ens han recomanat no “remenar el passat” i “mirar endavant”. És clar que mirem endavant, sempre. Però no volem passar de llarg cap capítol de la nostra història. I menys després d’haver fet el mateix camí que tantes persones van haver d’emprendre pel sol fet de ser catalanes, basques, demòcrates o lliurepensadores.
Es calcula que 50.000 persones van franquejar la frontera per aquest pas muntanyós que travessa el Coll de Lli. Carregats amb el poc que els quedava, en mig de la neu i temperatures sota zero. Altres passos com els de la Jonquera, Molló i Puigcerdà també estaven abarrotats.
El municipi on neix aquest camí és La Vajol i s’acostuma a dir que per uns dies va ser la capital del país donat que els presidents de Catalunya, d’Euskadi i de la República van fer-hi nit. Encara avui hi ha veïns del poble que tenen molta història per explicar com el propietari de la mina Canta, una explotació de talc on el govern de la república hi va emmagatzemar or i bona part de la col·lecció del museu del Prado durant la guerra.
Al mateix poble, però, també ens hem trobat persones que ens han recomanat no “remenar el passat” i “mirar endavant”. És clar que mirem endavant, sempre. Però no volem passar de llarg cap capítol de la nostra història. I menys després d’haver fet el mateix camí que tantes persones van haver d’emprendre pel sol fet de ser catalanes, basques, demòcrates o lliurepensadores.