30 d’octubre, 2006

La festa de la democràcia...


Quantes vegades hem sentit dir a un candidat o un reporter a peu d’urna allò “d’avui és la gran festa de la democràcia”? No sé perquè, tinc la intuïció que aquest 1 de novembre la festa de la democràcia a Catalunya serà poc concorreguda. Tal i com us deia en un altre article d’aquest bloc, em sembla estar immers en una atmosfera de desencís i decepció vers la classe política, sobretot entre els més joves. De totes maneres, espero equivocar-me i que la festa tingui quòrum.

Per què dic això? Ja haureu notat la meva dèria en relacionar tot el què passa al país amb el nostre passat recent. I crec que ja vam estar prou temps sense poder votar en aquest país. Que vam haver de suportar durant 40 anys una dictadura que no ens deixava decidir res. Ara podem dir la nostra, votant un partit o cap. Si no ens convenç cap proposta, si volem fer arribar als partits polítics que els seus programes són una farsa, que la seva manera de funcionar ens fa angúnia i que no podem suportar el seus candidats, podem votar en blanc (sobre buit) o fer un vot nul (papereta ratllada, per exemple).

Hi ha qui diu que el vot en blanc afavoreix la majoria, jo no crec que això sigui del tot cert. Qui exerceix el vot en blanc fa ús del seu dret democràtic i deixa clara la seva posició respecte totes les opcions. En canvi, l’abstenció es pot confondre amb el desinterès del ciutadà pel què passa al seu voltant. L’abstenció sí que afavoreix el partit més votat.

Fa uns dies, un company em deia que els mitjans de comunicació mai es fan ressò del vot en blanc i sí de l’abstenció. Doncs si tothom que està desenganyat dels partits, votés en blanc o fés un vot nul enlloc de quedar-se a casa, us asseguro que en parlarien i molt.

22 d’octubre, 2006

Bachelet 1 - Zapatero 0


Ara fa uns dies, la presidenta de Xile, Michelle Bachelet, va inaugurar un teatre i un parc dedicat a la pau just al lloc on havia estat torturada quan era jove, Villa Grimaldi, el quarter secret més gran de la dictadura de Pinochet. L’any 1975 va ser internada en aquest infern amb la seva mare a mans de la Dirección de Inteligencia Nacional (DINA), just un any després que el seu pare, un general lleial a Salvador Allende, morís a causa de les tortures rebudes.

Durant la inauguració, Bachelet va anunciar que el seu govern prendrà mesures perquè la llei d’amnistia que es va aprovar el 1978 no s’apliqui als casos de morts i desapareguts a mans de la dictadura pinochetista. Aquest anunci de Bachelet coincideix amb la decisió de la Corte Interamericana de Derechos Humanos de condemnar Xile per aplicar aquesta llei i deixar sense càrrecs als carabiners que van assassinar el professor Luis Almonacid l’any 1973.

Mentre, a Espanya estem a l’espera que el govern de Zapatero aprovi la llei de la Memòria Històrica que va prometre quan va arribar al poder. Sembla que és una llei incòmoda d’aprovar que s’ha anat rebaixant davant els atacs d’una oposició de dretes que no li fa vergonya deixar clar quins són els seus orígens.

Potser Zapatero té por d’anul·lar els judicis sumaríssims de l’època franquista o de convertir el Valle de los Caídos en un museu de la repressió franquista. Potser hauria de tenir la valentia de Bachelet.

13 d’octubre, 2006

La memòria de SEAT


Per Catalunya el triomf de Franco va suposar la prohibició total de la seva identitat com a poble (una de les primeres disposicions que va adoptar Franco l'any 1938, quan va arribar a territori català, va ser abolir l'Estatut d'Autonomia que la República havia aprovat el 1932). Però la pujada al poder de la dreta feixista de Franco també va suposar, a tota Espanya, la pèrdua dels drets de les classes treballadores. Ni sindicats, ni associacions de treballadors eren permeses.

Els treballadors de la SEAT van esdevenir, enmig d'aquest panorama, un referent de resistència per la classe treballadora i l'any 1971 van protagonitzar una tancada a la fàbrica de la Zona Franca de Barcelona en protesta contra els acomiadaments de diversos companys. La policia franquista va intervenir amb cavalls, gasos i ametralladores per desallotjar la factoria. El resultat: centenars de treballadors ferits i un de mort, Antonio Ruiz Villalba.

Ara fa dos anys, treballadors i treballadores de l'empresa van crear l'associació Memorial Democràtic dels treballadors de SEAT, per preservar la memòria històrica i la tradició combativa i solidària de la plantilla.

El dissabte 14 d'octubre 2006, a les 18 hores, a l’Aliança del Poble Nou (Rambla del Poble Nou, 42, Barcelona) tindrà lloc un acte commemoratiu pel 35è aniversari de l'ocupació de la fàbrica.

Per cert, aquesta associació ha estat una iniciativa dels treballadors, no de l'empresa que mai ha mostrat interès per recuperar aquesta part de la seva memòria. Tindrà això relació amb els recents acomiadaments dins l'empresa?

09 d’octubre, 2006

Grans (i) solidaris


Aquesta setmana, prop de 60 brigadistes internacionals procedents de 27 països estan rebent diversos homenatges a Espanya, la terra on, ara fa 70 anys, van lluitar contra un feixisme creixent a Europa i on molts van deixar-hi la vida. Eren joves solidaris (entre ells personatges de renom com George Orwell o Willy Brandt) que van venir d'arreu del món a defensar una democràcia amenaçada per l'alçament militar del 1936 i que se'n van haver d'anar abans d'acabar el conflicte perquè el govern republicà va negociar la retirada de les tropes estrangeres amb el Comitè per a la No Intervenció reunit a Londres. Mentres, Franco va continuar comptant amb l'ajut de Hitler i Mussolini, que van utilitzar la Guerra Civil espanyola com a camp d'assaig d'armes que després utilitzarien en la Segona Guerra Mundial. Els bombardejos des d'avions alemanys i italians sobre la població civil de la zona republicana van ser tristament cèlebres.

35 d'aquests brigadistes tornaran a Barcelona, la ciutat on l'any 1938 se'ls va fer un emotiu comiat, un autèntic bany de masses. Aquest dimecres 11 d'octubre se'ls farà una rebuda al Palau de la Música a les 18h. Per què no sortim al carrer a donar-los les gràcies? Més val tard que mai i en aquest país hem estat molts anys sense poder fer-ho.

02 d’octubre, 2006

Premis de justícia


Un premi atorgat per un govern sempre comporta crítiques d’un sector o altre de la societat i suposicions sobre interessos amagats. És normal, no tothom se sent representat amb les accions del seu govern. No en són una excepció les Creus de Sant Jordi (el reconeixement social més important que dóna la Generalitat a persones i entitats) que es van lliurar fa uns dies al teatre del Liceu de Barcelona. Per exemple, un dels guardonats, Andreas Schleef, president de SEAT, va ser xiulat per part dels assistents a l’acte, queixosos de la seva gestió dins l’empresa que ha comportat últimament l’acomiadament de diversos centenars de treballadors.

Però també cal dir que aquests premis reconeixen, cada vegada més, iniciatives ciutadanes per aconseguir una societat més justa. Enguany s’ha atorgat la creu de St. Jordi a dues entitats que treballen per preservar la memòria històrica del nostre país i per fer justícia d’uns fets passats que, si queden injustament en l’oblit, no ens permetran mai viure en una societat en pau amb ella mateixa. L’Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya (ARMHC) i l’Associació de Familiars de Represaliats pel Franquisme lluiten per tornar la dignitat a totes aquelles persones que van morir defensant la República o que van patir en la seva pròpia pell la sàdica dictadura franquista. En definitiva, dues associacions dedicades a fer conèixer què va succeir realment a casa nostra perquè la reconciliació de les “dues Espanyes” que havia d’arribar amb la Transició espanyola sigui de debò.

Segur que el reconeixement a aquestes dues entitats tampoc serà ben vist per una part de la societat que pensa que no cal “remenar” el passat i que les coses ja estan bé tal i com estan. Altres creiem que són uns premis de justícia i que normalitzen la democràcia al nostre país.