Gràcies Neus!

El ritme entretallat de la gala televisada i el poc glamour que van destil·lar els presentadors no van deslluir el premi que la ciutadania va atorgar a Neus Català com la catalana de l’any 2006. Un reconeixement per haver lluitat sempre en el bàndol dels més febles, per haver salvat 180 nens enduent-se’ls a l’exili en plena guerra civil, per haver sobreviscut l’infern del camp de concentració de Ravensbrück i, sobretot, per la seva inesgotable dedicació a recuperar la memòria històrica i la dignitat de tants i tantes companyes de lluita.

Aquest premi podríem dir que també és un reconeixement a totes les persones grans que, d’una manera o altre, van resistir el franquisme (com la meva àvia, snif), als qui van patir el nazisme o als qui avui lluiten per un món més just (una expressió que ja comença a sonar a tòpic).

Per tota aquesta tasca, gràcies Neus! I gràcies a tots els que l’heu votada.

Cinc minuts pel planeta

M’ha arribat per dues bandes un email d’aquells que demana ser reenviat per tal d’arribar al màxim de gent. Aquesta vegada el text en qüestió proposa una apagada de tots els llums i electrodomèstics durant cinc minuts aquest dijous 1 de febrer, de les 19.55h a les 20h. Sembla que l’acció ha sorgit a França de la mà de l’Aliança pel Planeta (una agrupació de vàries ONGs) i que s’ha estès per diversos països del món.

La data escollida coincideix amb la presentació a Paris d’un informe elaborat per un grup d’experts de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic. D’aquesta manera l’Aliança pel Planeta pretén cridar l’atenció dels polítics perquè, des de la seva posició de poder, facin alguna cosa seriosa per aturar l’acció de l’home en l’escalfament de la Terra.

Donat que a través de les urnes cap partit polític no ha fet massa cas d’aquesta voluntat de molts ciutadans, l’apagada de dijous pot ser una bona manera de fer-se sentir. Jo de moment m’ho he apuntat a l’agenda. Ara que, ben pensat, també m’apuntaré que cal estalviar energia cada dia, tampoc deu costar tant.

Dante al Congrés

La nit que van matar Ernest Lluch estava fent unes cerveses amb companys de la facultat. Quan ens en vam assabentar, va començar una discussió en la qual em vaig quedar sol posicionant-me en contra d’ETA. No comprenia els arguments de la resta que, excusant-se en la pèssima política antiterrorista d’Aznar, no acabaven de condemnar l’atemptat. Em vaig sentir en mig d’una situació dantesca (adj. relatiu a l'obra de Dante, dit d’una escena que causa espant).

Amb el temps he comprès que l’actitud dels meus companys responia a la realitat concreta d’aquell moment. Érem estudiants que, mancats de barricades al carrer, preteníem erigir-nos com els hereus del maig del 68 en un moment en que governava la dreta més rància. No ho justifico però, al cap i a la fi, eren les opinions personals d'uns ciutadans anònims.

Però ni Dante hagués narrat millor les grotesques escenes que s’han viscut aquests dies al Congrés dels Diputats, durant el debat sobre política antiterrorista. Feia fredor veure com Mariano Rajoy intentava treure rèdit de l’atemptat de Barajas. Feia fàstic sentir les acusacions del PP quan fa tres anys la seva política va ser el causant de l’atemptat més sagnant que s’ha viscut a Espanya. Feia angúnia pensar que tant uns com altres eren allà per protagonitzar un espot televisiu i guanyar-se la ciutadania.

Aquest debat no era una conversa d’estudiants en un bar. Els crido a l’ordre, senyors diputats.

Sobreviure Ravensbrück

Quan van ser alliberades, les supervivents del camp de concentració de Ravensbrück (la majoria dones, però també hi havia homes i nens) es van jurar que mentre visquessin explicarien tot el que havien patit allà dins. La Neus Català (Els Guiamets –Tarragona- 1915) era una d’aquestes dones que va perdre la joventut en aquell infern.

Tal com ha explicat ella mateixa “a Ravensbrück es moria de mil maneres, afusellades, ofegades a les letrines, de cops de bastó, o cremades vives al forn crematori com fou el cas de la jove mare Sofia Liman. Fins i tot algunes, vençudes pel sofriment, morien electrocutades en llançar-se a les filferrades elèctriques”.

La Neus Català ha dedicat mitja vida a lluitar contra els règims totalitaris a Europa i l’altra mitja a mantenir viva la memòria d’aquells anys. Per justícia, per dignitat. Ara és candidata a guanyar el premi Català de l’Any 2006, organitzat per El Periódico de Catalunya i TV3. Sense desmerèixer la resta de candidats (metges, futbolistes, cantants...), crec que enguany el premi hauria de ser concedit a la Neus. Per la seva llarga trajectòria vital, perquè l’any 2006 ha estat l’Any de la Recuperació de la Memòria Històrica, perquè en els últims anys aquest premi només l’ha guanyat una dona i per moltes més raons que ocuparien tot el bloc.

El premi s’atorga per votació popular i el termini per votar es tanca el 31 de gener (entre tots els votants sortejaran un viatge a la República Dominicana). Hi ha tres maneres de participar:

- Trucant al telèfon 806.11.77.11 (0,30 cts/min)
- Enviant un sms al 7033 amb el text: CATALA. NEUS CATALA
- A través del web de TV3 (previ registre)

El segell del franquisme

La transició s’està fent llarga en aquest país. El diari El Mundo comença l’any oferint als seus lectors una col·lecció de segells, de paper moneda i de bitllets de loteria de l’època franquista. I direu: què té de dolent fer difusió d’un material que es podria considerar històric i, fins i tot, pedagògic? Doncs, segons el meu parer, el diari ha dissenyat un col·leccionable i ha donat un to a la seva publicitat que gairebé fan apologia sentimental del franquisme. El lema de la promoció és el “El sello que nos dejó el franquismo” i l’anunci de televisió diu que podrem recordar les “creencias del franquismo”. Trobo que si volien fer un col·leccionable sobre la petjada que ens va deixar Franco haguessin pogut editar un biografia de cada una de les persones que el seu règim va matar. A més, cal tenir en compte que es tracta de reproduccions d’uns “papers” que Franco va utilitzar per fer apologia del seu ideari i de personatges que obligava a venerar, una mena de cartells publicitaris en petit.

És obvi que El Mundo és un diari de dretes i que els seus lectors acostumen a ser persones amb certa simpatia pel nostre passat, però a mi em continua sorprenent que es faci apologia (si voleu, encoberta) d’un règim que es va imposar per la força, que va dur moltes morts i que va suposar la pèrdua de llibertats per la majoria de la població.

Nadal, temps de mentides

Odio les mentides, sempre ho he dit, però les que es diuen per Nadal, haig d’admetre que les tolero millor. Suposo que per la il·lusió que em feien de petit. Per això us podreu imaginar que l’article d’avui no l’he escrit jo però m’ha semblat que valia la pena penjar-lo. L’ha escrit un col·lega, el meu mestre a la ràdio (i no és el Puyal)...

"No és que sigui un expert en història o en marxisme, però Antonio Gramsci em cau bé. Primer, perquè va morir a la presó l’any 1937 després de ser condemnat a 20 anys per un tribunal feixista. Segon, perquè l’associo amb l’amic Antoni Gutiérrez, que ens va deixar fa ben poc. I tercer perquè deia allò que “la veritat és revolucionària”, que ha estat el meu lema i el meu objectiu de conducta personal. No sempre reeixit, tot s’ha de dir, clar.

Quan arriben aquests dies de festes nadalenques m’entren tots els mals. Perquè la veritat és postergada. Amb l’excusa de la il·lusió dels infants, s’imposen la mentida, la falsedat i, cada cop menys, també és cert, una certa religiositat.

Mai no li dic mentides al meu fill, que ara té 8 anys. Em sembla que Gramsci tenia raó i que només cal amagar la veritat a la canalla quan és excessivament dura o inexplicable, per ells. Desgràcies, malalties o morts massa properes no goso o no sé com explicar-les-hi.
Però per la resta, crec que s’ha d’anar amb la veritat per davant. Sinó, perdem credibilitat davant les generacions que pugen. No hi ha Reis que vagin per les cases a repartir joguines, ni Pares Noels que passin volant pel cel amb trineus arrossegats per cérvols. De la mateixa manera, que no hi ha vincles entre ETA i els terroristes que van posar les bombes als trens madrilenys aquell fatídic 11 de març.

No hi hauria d’haver lloc per la mentida i la manipulació de la informació a la nostra societat. Pedro J. Ramírez acaba de rebre un premi de l’Associació de la Premsa Madrilenya a la seva tasca periodística. A Madrid la caguen molt, a vegades. Premiar-lo és insultar els bons periodistes i la memòria de gent com Gramsci.

I els Reis d’Orient no existeixen. Potser si a Orient ho tinguessin clar estaríem més a prop de la pau a Palestina."

Siscu Baiges

Llàstima!

Qui ho havia de dir! Un bloc on s’intenta parlar de democràcia i ja van dos articles seguits dedicats a dictadors militars amb foto inclosa (es veu que tots dos tenien dèria per disfressar-se). Però l’actualitat mana i aquesta setmana toca parlar de Pinochet...

Quan feia EGB em van fer llegir “Palabras a media voz” (James Watson, Ed. Noguer, Barcelona 1988), una novel·la realista que explica la història d’un adolescent xilè que és perseguit per uns policies que s’identifiquen fàcilment amb els serveis secrets de Pinochet (tot i que no es diu explícitament). Quan vaig entendre que la novel·la estava basada en fets reals em vaig quedar perplex, per dir alguna cosa. Va ser el primer contacte (colpidor) amb una realitat que desconeixia. Anys més tard, vaig conèixer una noia filla de pares xilens exiliats a Barcelona. El pare patia greus problemes de salut a causa de les tortures rebudes per part de la policia pinochetista i aquest no era un cas de novel·la. Des d’aquell moment em vaig sentir proper a les reivindicacions dels demòcrates xilens i, és clar, sempre he comparat la seva transició amb l’espanyola.

Ara que Pinochet ha mort podem dir que és una llàstima que no hagi passat per uns tribunals que el jutgessin pels crims comesos durant la seva dictadura (1973-1990). Aquests dies he sentit a dir a més d’un tertulià que, malgrat tot, com que en els últims anys Pinochet ha patit arrest domiciliari i ha hagut d’acceptar fer-se passar per dement per evitar la justícia, el tirà ha pagat, en part, pels seus crims. Jo no ho veig així, me’l imagino rient per sota el nas i fotent-se de la justícia ben arrepapat en una butaca mentre feia veure que no hi tocava.

Però evidentment quan parlem de desgràcies sempre hi ha casos pitjors i si no fixeu-vos en Espanya on la dictadura va durar el doble que a Xile i no es va acabar fins que Franco va morir còmodament al llit. Almenys a Xile ho han pogut celebrar lliurement pel carrer.

Franco, Franco, tenía el...

Recordo que quan era petit el meu avi em va “renyar” aguantant-se el riure perquè jo cantava pel carrer allò de “Franco, Franco, tenía el culo blanco...” Aleshores, només feia quatre o cinc anys que el dictador havia mort. Per sort, trenta anys després, en aquest país es comença a fer broma públicament del personatge sense que et renyin massa.

Malgrat tot, encara hi ha qui sent devoció pel sanguinari generalísimo i a qui les bromes sobre el dictador no agraden gens. Justament, aquesta setmana s’ha celebrat el 31è aniversari de la seva mort. Alguns han tornat a recordar les ampolles de cava que van obrir quan Arias Navarro va ploriquejar la notícia per la tele. Altres han anat al Valle de los Caídos on s’hi feia una missa en honor al generalísimo organitzada per la Fundación Francisco Franco.

Tot i les queixes de diversos grups en favor de la recuperació de la memòria històrica, el Govern ha permès que se celebrés, un any més, aquesta missa per l’home que assegurava haver rebut la gràcia de Déu per governar i que va signar penes de mort fins l’últim moment de la seva vida.

Parlem d’un govern que, si bé ha mostrat una certa sensibilitat per dignificar el nostre passat, ara sembla tenir por de la dreta (o de les enquestes pre-electorals) i ha rebaixat el Projecte de Llei de la Memòria Històrica fins el punt que Amnistia Internacional ja ha avisat que hi recorrerà perquè sembla que es vulgui “passar pàgina” als crims comesos pel franquisme.

Esperem que el govern rectifiqui. Seria curiós que a Espanya, on es poden jutjar crims de les dictadures d’Argentina o Xile, no es poguessin anular els judicis sumaríssims del franquisme, no?

Com estem?

Hi ha tres tipus de persones. Les que quan els hi pregunten que com estan sempre diuen “malament” i expliquen els seus infortunis. Les que diuen “na fent” tot arronsant les espatlles. I les que sempre asseguren que estan bé encara que no sigui cert. Jo em considero d’aquests últims. Per què entrar en intimitats i amoïnar els altres? Més val dir allò de “la família bé, gràcies” i tothom content.

A dia d’avui, però, si preguntes pel carrer que com va la política, et costa trobar ciutadans que et diguin “bé, gràcies”. A Catalunya, els qui han votat CiU se senten estafats, alguns votants del PSC no poden veure en Carod, molts votants d’ERC no volien fer Montilla president, els d’ICV estan perplexos amb la nova cartera de Saura, els de PP han perdut terreny i els de Ciudadanos estan constipats perquè no es tapen.

En aquest cas, jo tampoc diria que la cosa va bé, optaria per un “na fent” i començaria a exigir al nou govern que treballi per fer polítiques que beneficiïn de debò a tots els ciutadans. Exigiria que es creés d’una vegada per totes una Oficina antifrau que garanteixi la transparència de l’administració, que s’aprovés una Llei de l’habitatge que posi fre a la refotuda bombolla immobiliària, que s’aprovés un programa per recuperar la memòria històrica que dignifiqui el nostre passat, que les polítiques dirigides als joves fossin una prioritat del govern, etc.

En definitiva, exigiria al govern que es posés a TREBALLAR perquè algun dia puguem viure en una autèntica societat del benestar i puguem dir que, per fi, hem consolidat la transició a una democràcia plena.

Comentant els resultats...

No calia ser massa brillant per endevinar que la participació en aquestes eleccions (56,77%) seria baixa, la segona més baixa des que es va tornar a instaurar la democràcia, per tant el pronòstic que feia en l’article anterior d’aquest bloc no té gaire mèrit.

Una conclusió que podem extreure dels resultats d’aquestes eleccions és que el vot en blanc i el vot nul s’han constituït com un sever vot de càstig que no beneficia a cap partit (almenys intencionadament per part de qui l’emet). Hi ha hagut 60.000 vots en blanc (el doble que en les últimes eleccions) i més de 13.000 vots nuls. Per tant, si aquests vots tinguessin representació al Parlament, per exemple en forma d’escons buits, ja serien la setena força política de Catalunya amb un 2,5% dels vots.

Així doncs, l’alta abstenció i el vots en blanc o nuls, han estat la manera que ha tingut la ciutadania per demostrar el seu desencís vers els polítics. Vers el PSC i ERC pels seus vodevils dins del Govern; cap a CiU per la seva campanya agressiva i poc constructiva; i vers el PP per la seva oposició enrocada a l’Estatut i per les desavinences entre Piqué i la cúpula del partit.

Els únics partits que han augmentat en nombre de vots i d’escons han estat ICV-EUA (suposadament per la seva tasca de “pacificador” dins del Tripartit i pel traspàs de vots d’altres partits de centreesquerra) i el nounat Ciutadans-Partido de la Ciudadanía els militants del qual van expressar la seva alegria amb crits de “libertad-libertad”. Curiosa manera de fer-ho en un país on només s’ha privat de llibertat per parlar en català, no pas en castellà.

La festa de la democràcia...

Quantes vegades hem sentit dir a un candidat o un reporter a peu d’urna allò “d’avui és la gran festa de la democràcia”? No sé perquè, tinc la intuïció que aquest 1 de novembre la festa de la democràcia a Catalunya serà poc concorreguda. Tal i com us deia en un altre article d’aquest bloc, em sembla estar immers en una atmosfera de desencís i decepció vers la classe política, sobretot entre els més joves. De totes maneres, espero equivocar-me i que la festa tingui quòrum.

Per què dic això? Ja haureu notat la meva dèria en relacionar tot el què passa al país amb el nostre passat recent. I crec que ja vam estar prou temps sense poder votar en aquest país. Que vam haver de suportar durant 40 anys una dictadura que no ens deixava decidir res. Ara podem dir la nostra, votant un partit o cap. Si no ens convenç cap proposta, si volem fer arribar als partits polítics que els seus programes són una farsa, que la seva manera de funcionar ens fa angúnia i que no podem suportar el seus candidats, podem votar en blanc (sobre buit) o fer un vot nul (papereta ratllada, per exemple).

Hi ha qui diu que el vot en blanc afavoreix la majoria, jo no crec que això sigui del tot cert. Qui exerceix el vot en blanc fa ús del seu dret democràtic i deixa clara la seva posició respecte totes les opcions. En canvi, l’abstenció es pot confondre amb el desinterès del ciutadà pel què passa al seu voltant. L’abstenció sí que afavoreix el partit més votat.

Fa uns dies, un company em deia que els mitjans de comunicació mai es fan ressò del vot en blanc i sí de l’abstenció. Doncs si tothom que està desenganyat dels partits, votés en blanc o fés un vot nul enlloc de quedar-se a casa, us asseguro que en parlarien i molt.

Bachelet 1 - Zapatero 0

Ara fa uns dies, la presidenta de Xile, Michelle Bachelet, va inaugurar un teatre i un parc dedicat a la pau just al lloc on havia estat torturada quan era jove, Villa Grimaldi, el quarter secret més gran de la dictadura de Pinochet. L’any 1975 va ser internada en aquest infern amb la seva mare a mans de la Dirección de Inteligencia Nacional (DINA), just un any després que el seu pare, un general lleial a Salvador Allende, morís a causa de les tortures rebudes.

Durant la inauguració, Bachelet va anunciar que el seu govern prendrà mesures perquè la llei d’amnistia que es va aprovar el 1978 no s’apliqui als casos de morts i desapareguts a mans de la dictadura pinochetista. Aquest anunci de Bachelet coincideix amb la decisió de la Corte Interamericana de Derechos Humanos de condemnar Xile per aplicar aquesta llei i deixar sense càrrecs als carabiners que van assassinar el professor Luis Almonacid l’any 1973.

Mentre, a Espanya estem a l’espera que el govern de Zapatero aprovi la llei de la Memòria Històrica que va prometre quan va arribar al poder. Sembla que és una llei incòmoda d’aprovar que s’ha anat rebaixant davant els atacs d’una oposició de dretes que no li fa vergonya deixar clar quins són els seus orígens.

Potser Zapatero té por d’anul·lar els judicis sumaríssims de l’època franquista o de convertir el Valle de los Caídos en un museu de la repressió franquista. Potser hauria de tenir la valentia de Bachelet.

La memòria de SEAT

Per Catalunya el triomf de Franco va suposar la prohibició total de la seva identitat com a poble (una de les primeres disposicions que va adoptar Franco l'any 1938, quan va arribar a territori català, va ser abolir l'Estatut d'Autonomia que la República havia aprovat el 1932). Però la pujada al poder de la dreta feixista de Franco també va suposar, a tota Espanya, la pèrdua dels drets de les classes treballadores. Ni sindicats, ni associacions de treballadors eren permeses.

Els treballadors de la SEAT van esdevenir, enmig d'aquest panorama, un referent de resistència per la classe treballadora i l'any 1971 van protagonitzar una tancada a la fàbrica de la Zona Franca de Barcelona en protesta contra els acomiadaments de diversos companys. La policia franquista va intervenir amb cavalls, gasos i ametralladores per desallotjar la factoria. El resultat: centenars de treballadors ferits i un de mort, Antonio Ruiz Villalba.

Ara fa dos anys, treballadors i treballadores de l'empresa van crear l'associació Memorial Democràtic dels treballadors de SEAT, per preservar la memòria històrica i la tradició combativa i solidària de la plantilla.

El dissabte 14 d'octubre 2006, a les 18 hores, a l’Aliança del Poble Nou (Rambla del Poble Nou, 42, Barcelona) tindrà lloc un acte commemoratiu pel 35è aniversari de l'ocupació de la fàbrica.

Per cert, aquesta associació ha estat una iniciativa dels treballadors, no de l'empresa que mai ha mostrat interès per recuperar aquesta part de la seva memòria. Tindrà això relació amb els recents acomiadaments dins l'empresa?

Grans (i) solidaris

Aquesta setmana, prop de 60 brigadistes internacionals procedents de 27 països estan rebent diversos homenatges a Espanya, la terra on, ara fa 70 anys, van lluitar contra un feixisme creixent a Europa i on molts van deixar-hi la vida. Eren joves solidaris (entre ells personatges de renom com George Orwell o Willy Brandt) que van venir d'arreu del món a defensar una democràcia amenaçada per l'alçament militar del 1936 i que se'n van haver d'anar abans d'acabar el conflicte perquè el govern republicà va negociar la retirada de les tropes estrangeres amb el Comitè per a la No Intervenció reunit a Londres. Mentres, Franco va continuar comptant amb l'ajut de Hitler i Mussolini, que van utilitzar la Guerra Civil espanyola com a camp d'assaig d'armes que després utilitzarien en la Segona Guerra Mundial. Els bombardejos des d'avions alemanys i italians sobre la població civil de la zona republicana van ser tristament cèlebres.

35 d'aquests brigadistes tornaran a Barcelona, la ciutat on l'any 1938 se'ls va fer un emotiu comiat, un autèntic bany de masses. Aquest dimecres 11 d'octubre se'ls farà una rebuda al Palau de la Música a les 18h. Per què no sortim al carrer a donar-los les gràcies? Més val tard que mai i en aquest país hem estat molts anys sense poder fer-ho.

Premis de justícia

Un premi atorgat per un govern sempre comporta crítiques d’un sector o altre de la societat i suposicions sobre interessos amagats. És normal, no tothom se sent representat amb les accions del seu govern. No en són una excepció les Creus de Sant Jordi (el reconeixement social més important que dóna la Generalitat a persones i entitats) que es van lliurar fa uns dies al teatre del Liceu de Barcelona. Per exemple, un dels guardonats, Andreas Schleef, president de SEAT, va ser xiulat per part dels assistents a l’acte, queixosos de la seva gestió dins l’empresa que ha comportat últimament l’acomiadament de diversos centenars de treballadors.

Però també cal dir que aquests premis reconeixen, cada vegada més, iniciatives ciutadanes per aconseguir una societat més justa. Enguany s’ha atorgat la creu de St. Jordi a dues entitats que treballen per preservar la memòria històrica del nostre país i per fer justícia d’uns fets passats que, si queden injustament en l’oblit, no ens permetran mai viure en una societat en pau amb ella mateixa. L’Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya (ARMHC) i l’Associació de Familiars de Represaliats pel Franquisme lluiten per tornar la dignitat a totes aquelles persones que van morir defensant la República o que van patir en la seva pròpia pell la sàdica dictadura franquista. En definitiva, dues associacions dedicades a fer conèixer què va succeir realment a casa nostra perquè la reconciliació de les “dues Espanyes” que havia d’arribar amb la Transició espanyola sigui de debò.

Segur que el reconeixement a aquestes dues entitats tampoc serà ben vist per una part de la societat que pensa que no cal “remenar” el passat i que les coses ja estan bé tal i com estan. Altres creiem que són uns premis de justícia i que normalitzen la democràcia al nostre país.