Òndia, òndia... un premi? M'han donat un premi pel bloc? De fet, és una menció que t'atorguen altres blocaires, o bé perquè els agrada el què escrius o bé perquè consideren que el teu bloc “destaca o ha destacat en alguna ocasió per la seva solidaritat amb els altres”.

Em fa molta il·lusió que me l’atorgui un antic “jefe” amb qui mantinc una amistat i amb qui comparteixo sobretaules eternes parlant del rumb que segueix el món i, sobretot, de viatges. Per cert, us recomano molt el seu bloc de viatges, també premiat amb aquesta menció.

Seguint les indicacions de la persona que va crear el premi, ara a mi em tocaria atorgar-lo a d’altres blocs. Deixeu-me rumiar però de moment us n’avanço alguns:

El bloc d’en Gerard Segú: Un espai on airejar idees, vivències, reflexions...

Amu-Daria: Històries, imatges i anècdotes de la ruta de la seda i l’Àsia Central

El bloc del Toni Conti (acabat d’estrenar): Els amors fan l’amor. Les històries la història.

La unió fa la força

No fa massa dies, fent sobretaula, els meus pares recordaven com es van viure els primers anys de democràcia. Explicaven que es respirava una atmosfera d’il·lusió perquè la ciutadania començava a projectar, d’una manera o una altra, les llibertats que per fi se’ls concedia. Però més enllà d’allò personal, qui més qui menys també tenia un projecte col·lectiu. En el seu cas, van unir esforços amb altres veïns per impulsar la primera escola pública i catalana del districte.

Amb aquest record ben fresc, ahir vaig assistir a una assemblea de veïns al barri on visc actualment per mirar de crear una cooperativa de consum ecològic. I jo que només havia participat en assemblees d’estudiants i de treballadors on la causa estava perduda des del primer moment (la universitat i l’empresa eren immensament més fortes) vaig sortir d’allà molt satisfet. De seguida ens vam posar d’acord: a l’hora de triar el model de cooperativa, de fixar prioritats, d’organitzar-nos en comissions...

En definitiva, que de seguida ens vam entendre per unir forces i canviar alguna cosa que no ens agrada: els aliments transgènics, la fruita que no té gust, els intermediaris que es fan rics, els pagesos que cobren poc, etc.

Apel·lo doncs a l’esperit de la Transició que, si bé ens ha deixat moltes mancances gràcies a la desmemòria dels qui van pactar el canvi de règim, va aconseguir que amb la iniciativa ciutadana es transformessin moltes coses. Fora la mandra, la vergonya i el desconeixement voluntari. Ciutadans “normals” unim-nos!

Québec i Catalunya

Acabo d’arribar d’un viatge de feina al Québec i si no fos pel fred i per les hores de vol es podria dir que no he sortit de Catalunya. Exageracions a banda, les similituds entre els dos països són moltes més de les que m’esperava. Per començar, tenen un volum de població molt similar i en ambdós llocs s’apropa als 7,5 milions d’habitants. Això sí, el Québec té una superfície en km2 que multiplica per 50 la de Catalunya. Però és en el terreny de la realitat política i social on trobem més semblances.

Si a Catalunya, a meitat dels anys 70, quan va morir Franco, va començar una Transició (inacabada) cap a la democràcia que va permetre recuperar les nostres institucions i la nostra llengua, als anys 60 al Québec va començar l’anomenada Revolució Tranquil·la de la mà del primer ministre Jean Lesage. Després de 15 anys d'un govern repressor dirigit per Maurice Duplessis (conegut com "La Gran Foscor") durant el qual es va excloure els francòfons de les posicions econòmiques, Lesage va emprendre una potent política econòmica que incloïa la nacionalització de la producció elèctrica i la creació d’empreses i bancs quebequesos.

El creixement econòmic de la regió fou prodigiós i va anar acompanyat d’altres reformes socioculturals així com d’un augment de l’autoestima de la població francòfona del Canadà. L’any 1977, per exemple, el sobiranista Partit Quebequès de René Lévesque que havia guanyat les eleccions l’any abans va promulgar la llei 101 i el francès passava a ser l’única llengua oficial del Québec (fins el moment compartida amb l’anglès).

Es pot dir que avui el Québec s’ha convertit en el principal defensor de la llengua francesa fins i tot per davant de França, on cada dia són més comuns els anglicismes. Com a anècdota us diré que els senyals de trànsit de STOP al Québec hi posa “ARRÊTE” (“aturis” en francès).

Malgrat tot, el govern del Québec encara depèn d’Ottawa (seu del govern federal del Canadà) per temes tant importants com les infraestructures, tal com passa entre Catalunya i Madrid. Això sí, al Québec han pogut fer ja dos referèndums per decidir si continuaven formant part del Canadà o no, un l’any 1980 i l’altre el 1995. En l’últim, el no va guanyar amb només el 50,4% dels vots però, en tot cas, va ser una decisió presa pacífica i democràticament per la ciutadania.

Ben pensat, potser no hi ha tantes similituds entre Catalunya i el Québec, oi?

El camí de l’exili

Aquest cap de setmana m’he exiliat a França. He passat la frontera a peu, pel mig de la muntanya. Ni guàrdies civils ni gendarmes. Amb dos companys més, hem fet la mateixa ruta que va dur milers de persones a l’exili l’hivern del 1939, quan fugien de la repressió franquista. Entre ells, el president Companys, el lehendakari Aguirre i el president de la república espanyola, Manuel Azaña.

Es calcula que 50.000 persones van franquejar la frontera per aquest pas muntanyós que travessa el Coll de Lli. Carregats amb el poc que els quedava, en mig de la neu i temperatures sota zero. Altres passos com els de la Jonquera, Molló i Puigcerdà també estaven abarrotats.

El municipi on neix aquest camí és La Vajol i s’acostuma a dir que per uns dies va ser la capital del país donat que els presidents de Catalunya, d’Euskadi i de la República van fer-hi nit. Encara avui hi ha veïns del poble que tenen molta història per explicar com el propietari de la mina Canta, una explotació de talc on el govern de la república hi va emmagatzemar or i bona part de la col·lecció del museu del Prado durant la guerra.

Al mateix poble, però, també ens hem trobat persones que ens han recomanat no “remenar el passat” i “mirar endavant”. És clar que mirem endavant, sempre. Però no volem passar de llarg cap capítol de la nostra història. I menys després d’haver fet el mateix camí que tantes persones van haver d’emprendre pel sol fet de ser catalanes, basques, demòcrates o lliurepensadores.

Mai coincidim en res

En aquests gairebé dos mesos sense escriure, donat que he estat de vacances i readaptant-me a la quotidianitat, han passat vàries coses susceptibles de ser comentades al bloc. Moltes d’aquestes coses tenen un punt en comú: han rebut l’oposició (i sovint el menyspreu) del Partit Popular. Vegem-ne 3 exemples:

1- Mentre que l’ex-vicepresident dels Estats Units i Premi Nobel de la Pau, Al Gore, visitava Espanya i alertava sobre el perill que suposa el canvi climàtic per a tots els habitants de la Terra, Mariano Rajoy afirmava que el seu cosí científic li havia assegurat que el canvi climàtic no és un problema tant important.

2- Amb pocs dies de diferència, el Parlament de Catalunya aprovava la creació del Memorial Democràtic (la primera institució de l’Estat dedicada a recuperar la memòria democràtica i a condemnar la repressió franquista) i el Congrés dels Diputats aprovava la Llei de la Memòria Històrica. En els dos casos amb el vot en contra del PP. Per què serà?

3- Un cop la justícia ha dictat sentència pels atemptats de l’11M i ha deixat clar que l’autoria dels fets només és imputable a una cèl·lula islamista, els dirigents del PP s’esforcen en mantenir l’enganyosa teoria que els va expulsar del poder l’any 2004 i encara no descarten que fos ETA.

De veritat que, quan s’acosten eleccions, em costa definir-me políticament, atès el nivell dels nostres dirigents i de tota l’oposició. Per això, un exercici que m’és força útil és anar descartant les opcions que menys em convencen i, oh sorpresa, entre els primers descartats sempre hi ha el PP. No em mal interpreteu, no és una qüestió visceral sinó una decisió meditada i raonada.

Les mentides continues, els atacs gratuïts, el menyspreu dels seus dirigents cap a altres maneres de pensar... tot això fa que el PP i jo mai coincidim en res.

Tancat per vacances

Marxem de vacances!

Tornem a mitjans d'octubre.

Un any de bloc

Avui fa just un any que vaig iniciar aquest bloc. Amb més o menys constància, he mirat d’anar difonent fets, notícies o anècdotes que ens recordessin que la transició cap a una democràcia plena encara té molt de camí per endavant, que encara hi ha molta feina per fer i que hi ha persones i institucions que s’entesten en mantenir l’herència franquista.

En aquests dotze mesos, a Catalunya s’han celebrat dues eleccions, ha mort Pinochet, Aznar ha fet declaracions proetíliques i ha reconegut amb xuleria que a Iraq no hi havia armes de destrucció massiva, el PP ha organitzat manifestacions contra el Govern, el diari El Mundo ha ofert als seus lectors una col·lecció de segells de Franco... Però també s'han homenatjat grans lluitadors per la llibertat i s'ha treballat en l'avantprojecte d'una llei que reguli la recuperació de la memòria històrica.

Lluny d’aspirar a canviar la societat, els articles d’aquest bloc han volgut fer arribar a qui els hagin llegit que la nostra democràcia encara ha de créixer, que a l'estranger sovint trobem exemples a seguir i que, si volem, podem canviar les coses, només cal posar-s'hi. En definitiva, aquest bloc només és un petit granet de sorra en la lluita per una societat més justa i igualitària. Potser és massa pretensiós?

La casa de Mafalda

En la meva dèria per recuperar la memòria històrica -convençut de que és una condició sine qua non per poder arribar a una autèntica democràcia- sovint escric sobre la importància de rehabilitar i dignificar espais on hi han tingut lloc esdeveniments de la nostra història més recent.

Avui, potser perquè s’apropa el moment de fer vacances, he volgut donar un punt d’humor al bloc fent-me ressò de la col·locació d’una placa en un lloc “històric” molt particular: la casa de Mafalda. Tot sorgeix de l’iniciativa de dos periodistes argentins que, fixant-se en les tires d’aquest personatge, han localitzat la porta de la casa on Mafalda s’hi va passar tantes vinyetes asseguda observant el món. Al carrer Chile nº 371 del barri de San Telmo de Buenos Aires hi vivia Quino, el seu creador, i és on va situar també la casa del seu personatge més conegut.

Aquests periodistes han organitzat una recollida de signatures i, finalment, l’ajuntament de Buenos Aires s’ha decidit a col·locar-hi una placa commemorativa. Sembla que la iniciativa tindrà continuïtat i ja es parla de fer una ruta pels escenaris més emblemàtics de les tires de Mafalda, com la botiga de queviures del seu amic Manolito.


Ben mirat, la petita Mafalda s’ho mereix pel sol fet que sempre s’ha mostrat en contra de les desigualtats al món i perquè durant anys li va tocar “viure” en una Argentina immersa en la dura dictadura militar de Videla i va resistir.

Brussel•les o Estrasburg?

Fa anys, quan feia de becari al Parlament Europeu, vaig tenir l’oportunitat d’assistir a un ple de l’Eurocambra a la seva seu d’Estrasburg i vaig poder veure de prop el funcionament intern d’una macro-institució com és aquesta assemblea de diputats de 25 països diferents. Una de les coses que més em van sobtar van ser els baguls metàl·lics que hi havia a la porta de cada un dels despatxos d’aquell flamant edifici. Eren les valises que un cop al mes s’utilitzen per traslladar documentació de Brussel·les (on el Parlament hi té la seu “permanent”) a Estrasburg. En aquest viatge també s’hi sumen centenars de funcionaris i de diputats que s’instal·len a la ciutat francesa quatre o cinc dies al mes.

El manteniment de l’edifici d’Estrasburg i el trasllat de persones i material suposa una despesa de 200 milions d’euros l’any. Amb aquesta xifra, per posar un exemple, Intermón-Oxfam podria triplicar el seu pressupost anual per lluitar contra les desigualtats al món. A més, cal tenir en compte el cost ambiental que suposen tots aquests viatges d'anada i tornada.

Llegint el diari AVUI, m’assabento que fa uns mesos que un grup d’eurodiputats va iniciar una campanya per establir com a única seu del Parlament la de Brussel·les (i mantenir la veïna seu de Luxemburg que acull només la secretaria general) per estalviar aquesta “eurodespesa pública” a la ciutadania. Però fins ara les institucions europees no n’han fet cas, segurament per no enfrontar-se a França que, evidentment, no recolza la moció.

La campanya inclou una recollida de signatures de ciutadans per convèncer els Estats membres de la UE que aprovin la iniciativa. Malgrat que la participació ciutadana és un tema complex que ompliria moltes pàgines d’aquest bloc, aquest és segurament un dels pocs exercicis de democràcia participativa a Europa que té un cert recolzament “oficial”, el dels grups parlamentaris que impulsen la moció.

Si creus que els ciutadans i ciutadanes de la UE ens podríem estalviar 200 milions d’euros l’any i vols signar en favor d'aquesta iniciativa, pots fer-ho aquí.

Espais de la història

Avui fa 46 anys que es va iniciar la construcció del Mur de Berlín, quilòmetres i quilòmetres de formigó que van dividir la capital alemanya en dues ciutats, el país en dues repúbliques i el món en dos blocs. Durant gairebé 30 anys -fins el 1989- el Mur de Berlín va ser testimoni privilegiat de la història contemporània mundial i va veure com morien centenars de persones que el volien passar d’una banda a l’altra. Ara, l’ajuntament berlinès s’està plantejant com tirar endavant la milionària restauració dels fragments del mur que encara es conserven a la ciutat.

Alemanya – com Àustria i Polònia- ja conserva espais històrics del segle XX com són els camps de concentració nazis, per això cal creure que els fragments existents del Mur de Berlín seran restaurants i conservats com a testimoni de primer ordre per entendre la nostra història més recent.

Tant de bo a Espanya s’haguessin conservat amb el mateix convenciment els espais on van succeir importants capítols de la Guerra Civil i la dictadura franquista. Precisament, aquests dies es pot veure al Palau de la Virreina de Barcelona - fins el 9 de setembre- una exposició de fotografies d’Ana Teresa Ortega que, sota el nom de Cartografies Silenciades, mostra espais on Franco va instaurar camps de concentració i d’extermini dels que avui no en queda gairebé cap rastre, com ara la Plaça de Toros de Badajoz (on s’ha aixecat un modern palau de congressos) o el Camp de la Bota de Barcelona (on hi ha una esplanada de ciment que forma part de l’anomenat recinte del Fòrum).

La bona vida dels Franco

A Barcelona són ben conegudes les visites que feia Carmen Polo, esposa de Franco, a les joieries de la ciutat d’on sempre en sortia ben guarnida amb els “regals” que li feia el gremi de joiers. Eren tantes les factures que deixava pendents de pagament l’esposa del dictador que aquest gremi va acordar sufragar a parts iguals els suposats “regals”. Algunes joieries, fins i tot, s’atrevien a tancar les portes quan s’assabentaven que la collares –tal com es coneixia a Carmen Polo- visitava la ciutat.

Però no eren aquests els únics regals que rebia la família Franco. L’any 1939 per exemple, va rebre de part de la ciutat i la província de A Coruña una finca amb un castell i 6 hectàrees de bosc i jardins, el Pazo de Meirás (a la imatge), situat al municipi gallec de Sada. Està documentat que les autoritats locals d’aquell moment van fer expropiacions forçoses o a canvi de compensacions econòmiques irrisòries per agrupar les terres al voltant del castell i regalar-les al Generalísimo.

Ara, tal com informa l’edició digital d’El País, la Xunta de Galícia i l’ajuntament de Sada volen declarar la finca com a Bé d’Interès Cultural, cosa que suposaria obrir el pazo al públic quatre dies al mes i adoptar mesures per a la seva conservació. Però la filla de Franco, Carmen Franco Polo, s’ha negat fins el moment a deixar entrar els tècnics de la Xunta perquè en puguin fer un informe i valorar si es pot o no declarar Bé d’Interès Cultural.

Quina qualitat de vida que van tenir –i encara tenen- els Franco! Res a comparar amb Mussolini i la seva amant Clara Petacci que van morir penjats, els Hitler que es van suïcidar o, per posar un exemple més recent, el matrimoni Ceaucescu, afusellat el 1989 poc després de la caiguda del mur de Berlín.

30 anys d'eleccions

El 15 de juny se celebra el 30è aniversari de les primeres eleccions generals a Espanya després de quaranta anys de franquisme. Quaranta anys sense poder votar. S’estan fent diversos actes institucionals i programes de televisió per commemorar l’efemèride i segur que en molts d’aquests es dirà que aquelles van ser les primeres eleccions democràtiques. El cert és que no ho van ser del tot.

Per reforçar aquest argument explicaré que ahir, en un d’aquests actes, el ponent convidat (Andreu Mayayo, professor d’història de la UB) va opinar que aquelles votacions no es poden titllar de democràtiques per diverses raons: encara hi havia presos polítics, els joves no podien votar fins els 20 anys, es va dificultar el vot als residents a l’estranger, i fins i tot la Junta electoral central va admetre no tenir els recomptes complets de totes les demarcacions.

En canvi, la participació i els resultats sí que es pot dir que van donar peu a la democràcia, malgrat que aleshores van guanyar els tardofranquistes agrupats a la UCD amb Adolfo Suárez al capdavant. Es va bandejar l’extrema dreta, el Partit Socialista es constituïa com a segona força i a Catalunya nacionalistes i socialistes van dominar amb comoditat.

Resumint, a Espanya la democràcia va ser una conseqüència de les eleccions del 1977 i no al revés. Que serveixi això per derrotar l’apatia ciutadana de les darreres eleccions. Que els partits no ens convencen només és una excusa per quedar-se a casa i no implicar-se. A les urnes hi ha moltes opcions (partits minoritaris, vot nul, vot en blanc, escons insubmisos, etc.) i, ens agradi o no, en democràcia aquestes són les normes del joc. Està clar que amb la participació ciutadana es poden canviar les coses, tal com va passar ara fa 30 anys.

Boti, boti, boti, terrorista qui no em voti!

L’entranyable José María Aznar està en ratxa. Després d’acceptar que no hi havia raons per atacar l’Iraq i fotre’s de les campanyes de la Direcció General de Trànsit, gairebé fent apologia del consum d’alcohol entre els conductors, ara ha etzibat que qui no voti al PP estarà recolzant la presència de terroristes a les institucions (veure vídeo). És un gag del Polònia? No, és tant cert com que ara porta melena. Ho va dir en un míting a Calatayud en plena campanya de les eleccions municipals.

En el mateix discurs va dir que no calia remenar "els ossos" del passat (en clara referència a la Llei de la Memòria Històrica que està preparant el Govern de ZP) i va alertar que Zapatero posa en qüestió els principis de la Transició i està dividint els ciutadans en dues Espanyes.

És evident que Aznar està reforçant la marca del seu partit: atemorir la ciutadania amb fal·làcies diverses (anticatalanisme, cas De Juana, diàleg amb ETA, etc.) per obtenir un benefici electoral a les eleccions municipals. A l’expresident però se li ha vist el llautó i ens ha tornat a deixar clar que no vol ni sentir parlar de recuperar la memòria històrica d’Espanya, per què serà?

Global meme (literari)

He rebut un “meme” per correu electrònic, un d’aquests missatges hiper breus que tenen l’objectiu d’establir una cadena el màxim d’extensa. Aquest meme (amb títol "Global meme") sembla que ho està aconseguint, me l’ha enviat l’Òscar des de Nova York que, al seu torn, l’havia rebut procedent de la Xina.

Si ho he entès bé (és el primer que rebo a la meva vida) es tracta d'un meme que insta a qui el rep a escriure un paràgraf d’un llibre que estigui llegint en aquests moments. Ara mateix tinc a la tauleta de nit una guia Lonely Planet de Malàisia, un llibret de l’ajuntament amb “21 consells per tenir un habitatge sostenible” i el llibre que l’Àuria em va regalar per St. Jordi (signat per l’autor!), El Pont dels Jueus, de Martí Gironell (Columna Edicions). Em sembla que aquest últim serà l’aposta més literària:

“Ella va deixar el cabàs a terra i va arquejar lleugerament el cos cap enrere, com la lluna quan està decreixent, i al mateix temps va aixecar els braços prims i envernissats, que li van quedar al descobert de la brusa blanca de cotó, per agafar-se els cabells (...) Només la veia de perfil i en fer aquest moviment els pits li tibaven i empenyien amb força contra la tela blanca del vestit que cobria el seu cos, com si volguessin sortir”

Enviaré aquest meme a més amics que tinguin bloc en actiu, a veure si fem una autèntica cadena literària mundial!

El món deformat

Worldmapper és una pàgina web que mostra més de 350 mapes, elaborats a partir de diverses estadístiques, que han fet professors de les universitats de Sheffield i de Michigan. La novetat és que deforma proporcionalment o refà la mida dels països en funció dels resultats de les estadístiques preses com a referent. Així, per exemple, la gran “bola” rosa que veieu al centre del mapa de la imatge és Espanya segons el nombre de manifestacions fetes en contra de la invasió d’Iraq.

Sí, Espanya va ser el país del món on l’any 2003 es van fer més manifestacions per mirar d’evitar una guerra que ha causat milers de morts. De poc va servir perquè el govern del Partit Popular va sucumbir als cants de sirena del seu soci, els Estats Units (EUA) que, per cert, és el país amb més despesa militar. L’any 2002 (abans d’aquesta guerra) els EUA van gastar 353 bilions de dòlars en soldats i armes, nou vegades més que el segon país del rànquing, el Japó.

En aquest web hi ha molts més mapes a destacar, de vegades curiosos i de vegades sorprenents, com per exemple el que mostra a Hong Kong (Xina) com a màxim exportador mundial de joguines o el que classifica els països segons el nombre de restaurants Mc Donald’s que tenen, evidentment el primer país és els EUA i el tercer... Andorra!