20 de setembre, 2006

Cinema i memòria


M’encanta el cinema però no m’agrada fer veure que n’entenc. Detesto els comentaris pretensiosos sobre l’adaptació de guions o els jocs de càmera (sempre que no els faci un expert, és clar). Per això, considero que una pel·lícula és bona quan em fa sentir alguna cosa. Quan em fa riure, plorar o quan em commou la interpretació dels actors i les actrius. Seguint aquest criteri, la pel·lícula “Salvador Puig Antich” és, per mi, excel·lent. Des de l’inici, l’estómac se’t regira veient recreades les il·legalitats que va patir el nostre país durant gairebé 40 anys de dictadura alhora que t’encens de ràbia per no poder ser allà, lluitant contra totes aquelles injustícies.

El film sobre la vida (i la mort) de Salvador Puig i Antich no et deixa indiferent, remou els sentiments i, sobretot, educa. Ensenya als més joves com es vivia a Espanya 30 anys enrere i ajuda a recordar aquella època als qui la van viure. Ja era hora que a casa nostra es fes una pel·lícula sense tabús ni manipulacions polítiques sobre aquella etapa tant negra. S’hauria de projectar a totes les escoles.

Diuen que la història l’escriuen els vencedors però la dita no parla de cinema.