Demagògia domèstica

Les vacances de Setmana Santa són dies propicis per trobar-se amb família i amics i, és clar, per establir converses sobre temes diversos. L’actualitat sociopolítica sempre és un tema recurrent en aquests casos. Aquesta pasqua vaig assistir a un espectacle de demagògia domèstica, és a dir a una reproducció en petit comitè d’arguments poc o gens fonamentats dits amb tanta rotunditat que costava no creure-se’ls.

El tema en qüestió era l’excarceració de De Juana Chaos, un tema delicat però que si el “demagog” s’hagués pres la molèstia de llegir algun diari més o menys imparcial no els hagués reproduït mai amb la seguretat que ho va fer. El pitjor de tot és que els contertulians que no sabien massa de què anava el tema assentien amb el cap i es creien de pe a pa tot el que deia el confiat demagog. Sort que algun dels presents, sense defensar a De Juana, va rebatre el falsejat discurs aportant dades demostrables.

I aquest només és un exemple del que es repeteix cada dia, quan algú proclama falsos arguments per defensar un discurs que ha engegat i que no sap com sostenir. Uns ataquen l’ecologisme (el reciclatge no serveix per a res), altres acusen els immigrants (tots els “moros” són uns lladres), altres condemnen Catalunya (en Cataluña ya no se habla el castellano), etc.

La demagògia quotidiana és més perillosa del que sembla. Crea consciències al seu voltant que poden ser una poderosa arma política, sobretot quan s’acosten eleccions.

El turista insostenible

Ahir vaig assistir a una xerrada organitzada per Barrinar cap a la Sostenibilitat una associació petita però força activa que promou la sostenibilitat entre la ciutadania. A l’acte es va parlar de la nostra contribució, quan viatgem, a la insostenibilitat dels països visitats, partint de la definició que una activitat sostenible és aquella que és respectuosa amb el desenvolupament econòmic, amb el medi ambient i amb les persones.

Concretament, ahir es va tractar la problemàtica de l’explotació sexual de menors al sud-est asiàtic. Es van donar xifres aterradores com per exemple que a Thailàndia l’any 1990 hi havia un milió de prostitutes (actualment es calcula que moltes més) o que el 25% dels turistes que visiten Cambodja ho fan per mantenir relacions sexuals amb menors. Una representant d’UNICEF va explicar la campanya que aquesta organització està duent a terme per lluitar contra aquesta xacra mirant d’involucrar-hi governs, agències de viatges i organitzacions no governamentals.

Però un dels moments més impactants de l’acte va ser la projecció d’un breu reportatge en el que, gràcies a l’actuació d’una ONGD que té seu a Barcelona i de la policia de Cambodja, es va enxampar “in-fraganti” un turista holandès a la seva habitació amb dos menors despullats.

Sembla ser que l’acció d’ONGDs com aquesta ha permès en els últims 4 anys detenir a una quarantena de pederastes occidentals al sud-est asiàtic, entre ells un ex-alt càrrec de l’exèrcit dels Estats Units. Ara bé, la funció de “servei de reparació” que fan aquestes organitzacions occidentals als països pobres no és suficient com perquè puguem dormir tranquils. Si hi ha explotació sexual al sud-est asiàtic o a Cuba és perquè a Europa i a Nord-Amèrica hi ha demanda.

Cada gota compta

Avui és el Dia Mundial de l'Aigua i direu "Què hi pinta això en un bloc on es pretén parlar de la transició cap a una democràcia plena?" Directament, no hi té res a veure però m'ha semblat interessant fer-hi esment. Sense aigua no existiria la vida (ni amb democràcia ni sense) i de vegades cal anar al principi de les coses per trobar-li sentit.

Sovint és necessari reflexionar i pensar, per exemple, quin futur els hi espera a les properes generacions. Aleshores tot s'atura, perd importància tot el que estàs fent i prenen rellevància coses tant corrents com la quantitat d'aigua (excessiva) que utilitzem cada dia sense adonar-nos-en.

Aquí van 10 consells de l'Agència Catalana de l'Aigua per estalviar aquest or líquid:

1- Tanquem les aixetes quan no les utilitzem: mentre ens ensabonem les mans o el cos, quan ens rentem les dents, quan ens afaitem...

2- No utilitzem el vàter com a paperera. Amb cada descàrrega s'aboquen entre 6 i 15 litres d'aigua.

3- Reduïm el volum de la cisterna col·locant, per exemple, una ampolla plena a dins.

4- Fem servir la dutxa enlloc de banyar-nos.

5- Omplim una galleda amb l'aigua de la dutxa mentre esperem que s'escalfi. La podem utilitzar per esbandir la banyera quan hem acabat, per regar les plantes, etc.

6- Reguem les plantes de bon matí o al vespre, per evitar la vaporització.

7- Fem servir la rentadora i el rentaplats amb la càrrega completa i, sempre que es pugui, seleccionant el programa d'estalvi.

8- Col·loquem economitzadors o airejadors a les aixetes, els trobarem a qualsevol ferreteria, són barats i fàcils d'instal·lar.

9- Rentem el cotxe en un túnel de rentatge enlloc de fer-ho amb mànega. Això permet estalviar fins a 350 litres d'aigua cada rentada.

10- No aboquem productes tòxics o nocius pel medi a l'aigua.

El búnker de Hitler i les manis del PP

No fa massa que vaig llegir a la secció de necrològiques d’El País que havia mort Bernd Freytag von Loringhoven, general nazi i últim supervivent dels militars que van compartir búnker amb Hitler abans que aquest acabés suïcidant-se al veure-ho tot perdut. Després de la II Guerra Mundial, Von Loringhoven va ser empresonat, absolt al cap de 3 anys i va acabar ingressant com a general a l’OTAN. En els últims dies de la seva vida, va venir a dir que el seu testimoni hauria de servir per evitar que es tornessin a produir barbaritats com les que es van viure Europa en el passat: “Quan la història il·lumina la memòria, es produeix el millor antídot contra la intolerància” - va dir en una entrevista-.

Aquests dies, veient les manifestacions que el PP organitzava en contra de la política penitenciària del govern socialista, he recordat la frase de Von Loringhoven i m’han vingut dues coses al cap. La primera és que tant de bo la història més recent il·luminés la memòria de tota la gent a qui el PP ha convençut per sortir al carrer, que recordessin quants presos d’ETA va excarcerar el govern d’Aznar així com les manifestacions en contra de la intervenció espanyola a l’Irak –causant dels atemptats de l’11 M. La segona és que si un general nazi tant proper a Hitler va acabar pensant així, els ara seguidors de Rajoy també poden acabar revelant-se contra el totalitarisme del PP, no?

Mentides, morts i aplaudiments

Feia dies que no escrivia perquè no tinc massa temps però la incredulitat, les ganes de riure (per no plorar) i la ràbia m'han animat a seure 5 minuts davant l'ordinador per escriure quatre ratlles i enganxar un parell d'enllaços.

El tema d'avui ja fa dies que ha vist la llum a tots els mitjans però no me n'he pogut estar. L'article en qüestió el protagonitza aquest senyor tan simpàtic de la fotografia (de tant graciós que és li podríem dir pallasso, amb permís d'en Tortell Poltrona i de Pallassos Sense Fronteres).

Veieu aquest vídeo de l'any 2003 i després mireu-vos aquest altre de fa uns dies.

Particularment, en el segon vídeo no sé què aplaudeix la gent. Deuen estar contents per tots els morts que hi ha hagut a l'Iraq (soldats espanyols i càmeres de televisió inclosos). Si no, no ho entenc.

Tenir bona memòria

Qualsevol psicòleg ens recomanaria que per superar un xoc emocional (una agressió per exemple) cal poder exterioritzar-lo, analitzar-lo i aprendre a conviure amb ell. Això també deu ser aplicable a conflictes col·lectius. A Espanya, però, uns fets tant virulents com la guerra civil i la consegüent dictadura franquista s’han hagut de superar per les bones, sense possibilitat de fer teràpia. El franquisme va silenciar i reprimir amb duresa el bàndol dels vençuts i la tan lloada “transició” va passar full en blanc a 40 anys de dictadura, situant uns i altres al mateix nivell, agressors i agredits.

Ara, per primera vegada després de 30 anys de “democràcia”, el govern espanyol s’ha decidit a redactar un projecte de “llei de la memòria històrica” que ens hauria de permetre mirar el passat i analitzar-lo públicament per poder viure el present amb dignitat. Però resulta que el govern ha presentat un projecte on, per citar alguns exemples, ni contempla la il·legalitat del govern de Franco (imposat per un cop d’estat i una guerra) ni es planteja anul·lar els judicis que va aplicar la repressió franquista. Quina mena de psicòleg ens ajudaria a superar un trauma obviant que l’agressor era un delinqüent o passant per alt la pallissa a la que hem estat sotmesos?

En contra d’aquest projecte de llei, diverses persones i entitats de tota Espanya han redactat un manifest unitari per demanar al govern que corregeixi el seu contingut. S’hi pot adherir tothom qui ho vulgui, només cal enviar un email a coordinadoramh@gmail.com amb les següents dades:

- Nom i cognoms
- DNI
- Professió
- Correu electrònic

Gràcies Neus!

El ritme entretallat de la gala televisada i el poc glamour que van destil·lar els presentadors no van deslluir el premi que la ciutadania va atorgar a Neus Català com la catalana de l’any 2006. Un reconeixement per haver lluitat sempre en el bàndol dels més febles, per haver salvat 180 nens enduent-se’ls a l’exili en plena guerra civil, per haver sobreviscut l’infern del camp de concentració de Ravensbrück i, sobretot, per la seva inesgotable dedicació a recuperar la memòria històrica i la dignitat de tants i tantes companyes de lluita.

Aquest premi podríem dir que també és un reconeixement a totes les persones grans que, d’una manera o altre, van resistir el franquisme (com la meva àvia, snif), als qui van patir el nazisme o als qui avui lluiten per un món més just (una expressió que ja comença a sonar a tòpic).

Per tota aquesta tasca, gràcies Neus! I gràcies a tots els que l’heu votada.

Cinc minuts pel planeta

M’ha arribat per dues bandes un email d’aquells que demana ser reenviat per tal d’arribar al màxim de gent. Aquesta vegada el text en qüestió proposa una apagada de tots els llums i electrodomèstics durant cinc minuts aquest dijous 1 de febrer, de les 19.55h a les 20h. Sembla que l’acció ha sorgit a França de la mà de l’Aliança pel Planeta (una agrupació de vàries ONGs) i que s’ha estès per diversos països del món.

La data escollida coincideix amb la presentació a Paris d’un informe elaborat per un grup d’experts de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic. D’aquesta manera l’Aliança pel Planeta pretén cridar l’atenció dels polítics perquè, des de la seva posició de poder, facin alguna cosa seriosa per aturar l’acció de l’home en l’escalfament de la Terra.

Donat que a través de les urnes cap partit polític no ha fet massa cas d’aquesta voluntat de molts ciutadans, l’apagada de dijous pot ser una bona manera de fer-se sentir. Jo de moment m’ho he apuntat a l’agenda. Ara que, ben pensat, també m’apuntaré que cal estalviar energia cada dia, tampoc deu costar tant.

Dante al Congrés

La nit que van matar Ernest Lluch estava fent unes cerveses amb companys de la facultat. Quan ens en vam assabentar, va començar una discussió en la qual em vaig quedar sol posicionant-me en contra d’ETA. No comprenia els arguments de la resta que, excusant-se en la pèssima política antiterrorista d’Aznar, no acabaven de condemnar l’atemptat. Em vaig sentir en mig d’una situació dantesca (adj. relatiu a l'obra de Dante, dit d’una escena que causa espant).

Amb el temps he comprès que l’actitud dels meus companys responia a la realitat concreta d’aquell moment. Érem estudiants que, mancats de barricades al carrer, preteníem erigir-nos com els hereus del maig del 68 en un moment en que governava la dreta més rància. No ho justifico però, al cap i a la fi, eren les opinions personals d'uns ciutadans anònims.

Però ni Dante hagués narrat millor les grotesques escenes que s’han viscut aquests dies al Congrés dels Diputats, durant el debat sobre política antiterrorista. Feia fredor veure com Mariano Rajoy intentava treure rèdit de l’atemptat de Barajas. Feia fàstic sentir les acusacions del PP quan fa tres anys la seva política va ser el causant de l’atemptat més sagnant que s’ha viscut a Espanya. Feia angúnia pensar que tant uns com altres eren allà per protagonitzar un espot televisiu i guanyar-se la ciutadania.

Aquest debat no era una conversa d’estudiants en un bar. Els crido a l’ordre, senyors diputats.

Sobreviure Ravensbrück

Quan van ser alliberades, les supervivents del camp de concentració de Ravensbrück (la majoria dones, però també hi havia homes i nens) es van jurar que mentre visquessin explicarien tot el que havien patit allà dins. La Neus Català (Els Guiamets –Tarragona- 1915) era una d’aquestes dones que va perdre la joventut en aquell infern.

Tal com ha explicat ella mateixa “a Ravensbrück es moria de mil maneres, afusellades, ofegades a les letrines, de cops de bastó, o cremades vives al forn crematori com fou el cas de la jove mare Sofia Liman. Fins i tot algunes, vençudes pel sofriment, morien electrocutades en llançar-se a les filferrades elèctriques”.

La Neus Català ha dedicat mitja vida a lluitar contra els règims totalitaris a Europa i l’altra mitja a mantenir viva la memòria d’aquells anys. Per justícia, per dignitat. Ara és candidata a guanyar el premi Català de l’Any 2006, organitzat per El Periódico de Catalunya i TV3. Sense desmerèixer la resta de candidats (metges, futbolistes, cantants...), crec que enguany el premi hauria de ser concedit a la Neus. Per la seva llarga trajectòria vital, perquè l’any 2006 ha estat l’Any de la Recuperació de la Memòria Històrica, perquè en els últims anys aquest premi només l’ha guanyat una dona i per moltes més raons que ocuparien tot el bloc.

El premi s’atorga per votació popular i el termini per votar es tanca el 31 de gener (entre tots els votants sortejaran un viatge a la República Dominicana). Hi ha tres maneres de participar:

- Trucant al telèfon 806.11.77.11 (0,30 cts/min)
- Enviant un sms al 7033 amb el text: CATALA. NEUS CATALA
- A través del web de TV3 (previ registre)

El segell del franquisme

La transició s’està fent llarga en aquest país. El diari El Mundo comença l’any oferint als seus lectors una col·lecció de segells, de paper moneda i de bitllets de loteria de l’època franquista. I direu: què té de dolent fer difusió d’un material que es podria considerar històric i, fins i tot, pedagògic? Doncs, segons el meu parer, el diari ha dissenyat un col·leccionable i ha donat un to a la seva publicitat que gairebé fan apologia sentimental del franquisme. El lema de la promoció és el “El sello que nos dejó el franquismo” i l’anunci de televisió diu que podrem recordar les “creencias del franquismo”. Trobo que si volien fer un col·leccionable sobre la petjada que ens va deixar Franco haguessin pogut editar un biografia de cada una de les persones que el seu règim va matar. A més, cal tenir en compte que es tracta de reproduccions d’uns “papers” que Franco va utilitzar per fer apologia del seu ideari i de personatges que obligava a venerar, una mena de cartells publicitaris en petit.

És obvi que El Mundo és un diari de dretes i que els seus lectors acostumen a ser persones amb certa simpatia pel nostre passat, però a mi em continua sorprenent que es faci apologia (si voleu, encoberta) d’un règim que es va imposar per la força, que va dur moltes morts i que va suposar la pèrdua de llibertats per la majoria de la població.

Nadal, temps de mentides

Odio les mentides, sempre ho he dit, però les que es diuen per Nadal, haig d’admetre que les tolero millor. Suposo que per la il·lusió que em feien de petit. Per això us podreu imaginar que l’article d’avui no l’he escrit jo però m’ha semblat que valia la pena penjar-lo. L’ha escrit un col·lega, el meu mestre a la ràdio (i no és el Puyal)...

"No és que sigui un expert en història o en marxisme, però Antonio Gramsci em cau bé. Primer, perquè va morir a la presó l’any 1937 després de ser condemnat a 20 anys per un tribunal feixista. Segon, perquè l’associo amb l’amic Antoni Gutiérrez, que ens va deixar fa ben poc. I tercer perquè deia allò que “la veritat és revolucionària”, que ha estat el meu lema i el meu objectiu de conducta personal. No sempre reeixit, tot s’ha de dir, clar.

Quan arriben aquests dies de festes nadalenques m’entren tots els mals. Perquè la veritat és postergada. Amb l’excusa de la il·lusió dels infants, s’imposen la mentida, la falsedat i, cada cop menys, també és cert, una certa religiositat.

Mai no li dic mentides al meu fill, que ara té 8 anys. Em sembla que Gramsci tenia raó i que només cal amagar la veritat a la canalla quan és excessivament dura o inexplicable, per ells. Desgràcies, malalties o morts massa properes no goso o no sé com explicar-les-hi.
Però per la resta, crec que s’ha d’anar amb la veritat per davant. Sinó, perdem credibilitat davant les generacions que pugen. No hi ha Reis que vagin per les cases a repartir joguines, ni Pares Noels que passin volant pel cel amb trineus arrossegats per cérvols. De la mateixa manera, que no hi ha vincles entre ETA i els terroristes que van posar les bombes als trens madrilenys aquell fatídic 11 de març.

No hi hauria d’haver lloc per la mentida i la manipulació de la informació a la nostra societat. Pedro J. Ramírez acaba de rebre un premi de l’Associació de la Premsa Madrilenya a la seva tasca periodística. A Madrid la caguen molt, a vegades. Premiar-lo és insultar els bons periodistes i la memòria de gent com Gramsci.

I els Reis d’Orient no existeixen. Potser si a Orient ho tinguessin clar estaríem més a prop de la pau a Palestina."

Siscu Baiges

Llàstima!

Qui ho havia de dir! Un bloc on s’intenta parlar de democràcia i ja van dos articles seguits dedicats a dictadors militars amb foto inclosa (es veu que tots dos tenien dèria per disfressar-se). Però l’actualitat mana i aquesta setmana toca parlar de Pinochet...

Quan feia EGB em van fer llegir “Palabras a media voz” (James Watson, Ed. Noguer, Barcelona 1988), una novel·la realista que explica la història d’un adolescent xilè que és perseguit per uns policies que s’identifiquen fàcilment amb els serveis secrets de Pinochet (tot i que no es diu explícitament). Quan vaig entendre que la novel·la estava basada en fets reals em vaig quedar perplex, per dir alguna cosa. Va ser el primer contacte (colpidor) amb una realitat que desconeixia. Anys més tard, vaig conèixer una noia filla de pares xilens exiliats a Barcelona. El pare patia greus problemes de salut a causa de les tortures rebudes per part de la policia pinochetista i aquest no era un cas de novel·la. Des d’aquell moment em vaig sentir proper a les reivindicacions dels demòcrates xilens i, és clar, sempre he comparat la seva transició amb l’espanyola.

Ara que Pinochet ha mort podem dir que és una llàstima que no hagi passat per uns tribunals que el jutgessin pels crims comesos durant la seva dictadura (1973-1990). Aquests dies he sentit a dir a més d’un tertulià que, malgrat tot, com que en els últims anys Pinochet ha patit arrest domiciliari i ha hagut d’acceptar fer-se passar per dement per evitar la justícia, el tirà ha pagat, en part, pels seus crims. Jo no ho veig així, me’l imagino rient per sota el nas i fotent-se de la justícia ben arrepapat en una butaca mentre feia veure que no hi tocava.

Però evidentment quan parlem de desgràcies sempre hi ha casos pitjors i si no fixeu-vos en Espanya on la dictadura va durar el doble que a Xile i no es va acabar fins que Franco va morir còmodament al llit. Almenys a Xile ho han pogut celebrar lliurement pel carrer.

Franco, Franco, tenía el...

Recordo que quan era petit el meu avi em va “renyar” aguantant-se el riure perquè jo cantava pel carrer allò de “Franco, Franco, tenía el culo blanco...” Aleshores, només feia quatre o cinc anys que el dictador havia mort. Per sort, trenta anys després, en aquest país es comença a fer broma públicament del personatge sense que et renyin massa.

Malgrat tot, encara hi ha qui sent devoció pel sanguinari generalísimo i a qui les bromes sobre el dictador no agraden gens. Justament, aquesta setmana s’ha celebrat el 31è aniversari de la seva mort. Alguns han tornat a recordar les ampolles de cava que van obrir quan Arias Navarro va ploriquejar la notícia per la tele. Altres han anat al Valle de los Caídos on s’hi feia una missa en honor al generalísimo organitzada per la Fundación Francisco Franco.

Tot i les queixes de diversos grups en favor de la recuperació de la memòria històrica, el Govern ha permès que se celebrés, un any més, aquesta missa per l’home que assegurava haver rebut la gràcia de Déu per governar i que va signar penes de mort fins l’últim moment de la seva vida.

Parlem d’un govern que, si bé ha mostrat una certa sensibilitat per dignificar el nostre passat, ara sembla tenir por de la dreta (o de les enquestes pre-electorals) i ha rebaixat el Projecte de Llei de la Memòria Històrica fins el punt que Amnistia Internacional ja ha avisat que hi recorrerà perquè sembla que es vulgui “passar pàgina” als crims comesos pel franquisme.

Esperem que el govern rectifiqui. Seria curiós que a Espanya, on es poden jutjar crims de les dictadures d’Argentina o Xile, no es poguessin anular els judicis sumaríssims del franquisme, no?

Com estem?

Hi ha tres tipus de persones. Les que quan els hi pregunten que com estan sempre diuen “malament” i expliquen els seus infortunis. Les que diuen “na fent” tot arronsant les espatlles. I les que sempre asseguren que estan bé encara que no sigui cert. Jo em considero d’aquests últims. Per què entrar en intimitats i amoïnar els altres? Més val dir allò de “la família bé, gràcies” i tothom content.

A dia d’avui, però, si preguntes pel carrer que com va la política, et costa trobar ciutadans que et diguin “bé, gràcies”. A Catalunya, els qui han votat CiU se senten estafats, alguns votants del PSC no poden veure en Carod, molts votants d’ERC no volien fer Montilla president, els d’ICV estan perplexos amb la nova cartera de Saura, els de PP han perdut terreny i els de Ciudadanos estan constipats perquè no es tapen.

En aquest cas, jo tampoc diria que la cosa va bé, optaria per un “na fent” i començaria a exigir al nou govern que treballi per fer polítiques que beneficiïn de debò a tots els ciutadans. Exigiria que es creés d’una vegada per totes una Oficina antifrau que garanteixi la transparència de l’administració, que s’aprovés una Llei de l’habitatge que posi fre a la refotuda bombolla immobiliària, que s’aprovés un programa per recuperar la memòria històrica que dignifiqui el nostre passat, que les polítiques dirigides als joves fossin una prioritat del govern, etc.

En definitiva, exigiria al govern que es posés a TREBALLAR perquè algun dia puguem viure en una autèntica societat del benestar i puguem dir que, per fi, hem consolidat la transició a una democràcia plena.