22 de maig, 2008

Quan es demanava l’impossible


Malgrat l’allau d’articles a la premsa i de reportatges als suplements dominicals, no voldria acomiadar aquest mes sense fer esment al 40è aniversari del “Maig del 68”.

La Revolució que van viure els carrers de París durant el “Maig Francès” de 1968 va ser un punt de partida per acabar, poc a poc i matisadament, amb certs clixés socials que ofegaven a les classes mitjanes i populars. D’alguna manera, va ser com un “revival” de la Revolució Francesa del 1789 on la burgesia (la classe mitjana de l’època) es va rebel·lar en contra dels privilegis de la noblesa.

Tot va començar a les universitats de Nanterre i de la Sorbona, quan els estudiants es van manifestar en contra d’un sistema d’ensenyament arcaic i la policia va tancar els dos centres. Aleshores la “revolució” es va traslladar als carrers i es va estendre entre la classe obrera que va protagonitzar una vaga secundada per 10 milions de treballadors que demanaven millores salarials i de les condicions de treball. Al cap de dos mesos, l’esgotament, la pressió policial i la convocatòria de noves eleccions (de les que en va sortir reforçat el conservador Charles de Gaulle) van posar punt i final a la revolució.

A priori, les repercussions del moviment van ser escasses però, a la llarga, s’ha demostrat que va servir per transformar la societat europea. Es va guanyar autonomia a les universitats, es va establir diàleg entre empresaris i treballadors, van canviar les relacions entre pares i fills i es va normalitzar en certa manera la llibertat sexual. A més, el maig del 68 ens ha deixat una herència de frases cèlebres riquíssima: Prohibit prohibir, La imaginació al poder, Sigues realista i demana l’impossible, etc.

No va ser fàcil fer entendre a la societat que una colla d’estudiants universitaris, instruïts i als qui no els faltava de res, prenguessin els carrers i aixequessin barricades. Era una revolució feta amb el cap i no amb l’estómac. Potser avui caldria sacsejar la societat amb una nova revolta que ens alliberés de tot allò que de mica en mica se’ns va imposant i que acceptem amb resignació. Qui s’hi apunta?

2 comentaris:

marinayang ha dit...

Compta amb mi!

"Transitant" ha dit...

Com es noten els aires "comunistes" de la Xina! Je, je... espero que tot et vagi de conya malgrat el terratrèmol i la torxa accidentada.