17 de gener, 2007

Dante al Congrés


La nit que van matar Ernest Lluch estava fent unes cerveses amb companys de la facultat. Quan ens en vam assabentar, va començar una discussió en la qual em vaig quedar sol posicionant-me en contra d’ETA. No comprenia els arguments de la resta que, excusant-se en la pèssima política antiterrorista d’Aznar, no acabaven de condemnar l’atemptat. Em vaig sentir en mig d’una situació dantesca (adj. relatiu a l'obra de Dante, dit d’una escena que causa espant).

Amb el temps he comprès que l’actitud dels meus companys responia a la realitat concreta d’aquell moment. Érem estudiants que, mancats de barricades al carrer, preteníem erigir-nos com els hereus del maig del 68 en un moment en que governava la dreta més rància. No ho justifico però, al cap i a la fi, eren les opinions personals d'uns ciutadans anònims.

Però ni Dante hagués narrat millor les grotesques escenes que s’han viscut aquests dies al Congrés dels Diputats, durant el debat sobre política antiterrorista. Feia fredor veure com Mariano Rajoy intentava treure rèdit de l’atemptat de Barajas. Feia fàstic sentir les acusacions del PP quan fa tres anys la seva política va ser el causant de l’atemptat més sagnant que s’ha viscut a Espanya. Feia angúnia pensar que tant uns com altres eren allà per protagonitzar un espot televisiu i guanyar-se la ciutadania.

Aquest debat no era una conversa d’estudiants en un bar. Els crido a l’ordre, senyors diputats.

4 comentaris:

Àlex F ha dit...

Hola Oriol! Coincideixo plenament amb la teva opinió. Realment fa fàstic. Si algú té la oportunitat de llegir la columna que va escriure el dissabte passat a "El País" la Maruja Torres que ho faci perquè val la pena veure com parla dels terroristes i del darrer i estúpid atemptat d'ETA.

D'altra banda, és curiós veure la comparació entre el procés de pau que es va dur a terme al Regne Unit amb l'IRA i l'intent de procés de pau de l'Estat espanyol amb ETA. A Anglaterra, tots els partits polítics es van unir (hegemònics i opositors) per fer front, mitjançant el diàleg, i vèncer el terrorisme irlandès. Aquí, en canvi, com molt bé has apuntat, el PP ho instrumentalitza per guanyar rèdit electoral. I així van les coses! Quin país!

Àlex

Oriol ha dit...

Sens dubte, el cas irlandès (salvant les distàncies) és un model a seguir.

Gràcies pels "comments"!

Alex F ha dit...

Sí, son realitats diferents i no és un model protocolari que val per tots els conflictes, això és cert. Obviament, les circumstàncies i les realitats cultures d'Espanya i del Regne Unit son diferents, però, des del meu punt de vista, sense acord unitari difícilment s'aconseguirà alguna cosa. I il.legalitzant partits polítics tampoc. Com et pots seure a dialogar amb algú si a aquest algú li estàs negant la paraula? Llavors el que es fa és un monòleg. I per monòlegs, em quedo amb els d' "el club de la comedia"; els còmics de veritat, quedi clar.

Salut!

I aprofito (que encara no ho havia fet) per felicitar-te pel blog!

Oriol ha dit...

Totalment d'acord, per la força no acabaran mai amb el conflicte basc.

Merci comentarista!