19 de desembre, 2007

Dia Internacional del Migrant


Ahir va ser el Dia Internacional del Migrant (malgrat que els actes de celebració van tenir lloc diumenge passat). L’any 2000 les Nacions Unides van proclamar el 18 de desembre com un dia per promoure els drets humans de tots els migrants i per a reconèixer les aportacions que les persones immigrades realitzen tan als seus països d’origen com a les societats que les acullen.

Amb aquesta jornada com a teló de fons, recordo un llibre que vaig llegir fa uns mesos, Sinaia. El vaixell de l’exili (Columna edicions, 2006). Es tracta d’una novel·la que explica la història de 1.800 refugiats espanyols que, a bord del vaixell Sinaia, van haver de deixar el seu país a les acaballes de la Guerra Civil rumb a Mèxic, per evitar represàlies o simplement conservar la vida. En reprodueixo un fragment que descriu l’arribada del vaixell a Mèxic:

“Vint mil obrers atapeint els molls, saludant-nos, victorejant-nos, com si enlloc de perdre una Guerra l’haguéssim guanyat, fent voleiar estendards i enrogallant-se amb els crits d’ànim i benvinguda (…) Tota aquesta recepció havia estat preparada per endavant, minuciosament, per les autoritats mexicanes (…) Res a l’atzar. Ens cridaven que érem a casa.”

Us sembla que avui a casa nostra rebem els immigrants de la mateixa manera? Cal reflexionar.

18 de desembre, 2007


Òndia, òndia... un premi? M'han donat un premi pel bloc? De fet, és una menció que t'atorguen altres blocaires, o bé perquè els agrada el què escrius o bé perquè consideren que el teu bloc “destaca o ha destacat en alguna ocasió per la seva solidaritat amb els altres”.

Em fa molta il·lusió que me l’atorgui un antic “jefe” amb qui mantinc una amistat i amb qui comparteixo sobretaules eternes parlant del rumb que segueix el món i, sobretot, de viatges. Per cert, us recomano molt el seu bloc de viatges, també premiat amb aquesta menció.

Seguint les indicacions de la persona que va crear el premi, ara a mi em tocaria atorgar-lo a d’altres blocs. Deixeu-me rumiar però de moment us n’avanço alguns:

El bloc d’en Gerard Segú: Un espai on airejar idees, vivències, reflexions...

Amu-Daria: Històries, imatges i anècdotes de la ruta de la seda i l’Àsia Central

El bloc del Toni Conti (acabat d’estrenar): Els amors fan l’amor. Les històries la història.

13 de desembre, 2007

La unió fa la força


No fa massa dies, fent sobretaula, els meus pares recordaven com es van viure els primers anys de democràcia. Explicaven que es respirava una atmosfera d’il·lusió perquè la ciutadania començava a projectar, d’una manera o una altra, les llibertats que per fi se’ls concedia. Però més enllà d’allò personal, qui més qui menys també tenia un projecte col·lectiu. En el seu cas, van unir esforços amb altres veïns per impulsar la primera escola pública i catalana del districte.

Amb aquest record ben fresc, ahir vaig assistir a una assemblea de veïns al barri on visc actualment per mirar de crear una cooperativa de consum ecològic. I jo que només havia participat en assemblees d’estudiants i de treballadors on la causa estava perduda des del primer moment (la universitat i l’empresa eren immensament més fortes) vaig sortir d’allà molt satisfet. De seguida ens vam posar d’acord: a l’hora de triar el model de cooperativa, de fixar prioritats, d’organitzar-nos en comissions...

En definitiva, que de seguida ens vam entendre per unir forces i canviar alguna cosa que no ens agrada: els aliments transgènics, la fruita que no té gust, els intermediaris que es fan rics, els pagesos que cobren poc, etc.

Apel·lo doncs a l’esperit de la Transició que, si bé ens ha deixat moltes mancances gràcies a la desmemòria dels qui van pactar el canvi de règim, va aconseguir que amb la iniciativa ciutadana es transformessin moltes coses. Fora la mandra, la vergonya i el desconeixement voluntari. Ciutadans “normals” unim-nos!

03 de desembre, 2007

Québec i Catalunya


Acabo d’arribar d’un viatge de feina al Québec i si no fos pel fred i per les hores de vol es podria dir que no he sortit de Catalunya. Exageracions a banda, les similituds entre els dos països són moltes més de les que m’esperava. Per començar, tenen un volum de població molt similar i en ambdós llocs s’apropa als 7,5 milions d’habitants. Això sí, el Québec té una superfície en km2 que multiplica per 50 la de Catalunya. Però és en el terreny de la realitat política i social on trobem més semblances.

Si a Catalunya, a meitat dels anys 70, quan va morir Franco, va començar una Transició (inacabada) cap a la democràcia que va permetre recuperar les nostres institucions i la nostra llengua, als anys 60 al Québec va començar l’anomenada Revolució Tranquil·la de la mà del primer ministre Jean Lesage. Després de 15 anys d'un govern repressor dirigit per Maurice Duplessis (conegut com "La Gran Foscor") durant el qual es va excloure els francòfons de les posicions econòmiques, Lesage va emprendre una potent política econòmica que incloïa la nacionalització de la producció elèctrica i la creació d’empreses i bancs quebequesos.

El creixement econòmic de la regió fou prodigiós i va anar acompanyat d’altres reformes socioculturals així com d’un augment de l’autoestima de la població francòfona del Canadà. L’any 1977, per exemple, el sobiranista Partit Quebequès de René Lévesque que havia guanyat les eleccions l’any abans va promulgar la llei 101 i el francès passava a ser l’única llengua oficial del Québec (fins el moment compartida amb l’anglès).

Es pot dir que avui el Québec s’ha convertit en el principal defensor de la llengua francesa fins i tot per davant de França, on cada dia són més comuns els anglicismes. Com a anècdota us diré que els senyals de trànsit de STOP al Québec hi posa “ARRÊTE” (“aturis” en francès).

Malgrat tot, el govern del Québec encara depèn d’Ottawa (seu del govern federal del Canadà) per temes tant importants com les infraestructures, tal com passa entre Catalunya i Madrid. Això sí, al Québec han pogut fer ja dos referèndums per decidir si continuaven formant part del Canadà o no, un l’any 1980 i l’altre el 1995. En l’últim, el no va guanyar amb només el 50,4% dels vots però, en tot cas, va ser una decisió presa pacífica i democràticament per la ciutadania.

Ben pensat, potser no hi ha tantes similituds entre Catalunya i el Québec, oi?