15 de setembre, 2007
05 de setembre, 2007
Un any de bloc
Avui fa just un any que vaig iniciar aquest bloc. Amb més o menys constància, he mirat d’anar difonent fets, notícies o anècdotes que ens recordessin que la transició cap a una democràcia plena encara té molt de camí per endavant, que encara hi ha molta feina per fer i que hi ha persones i institucions que s’entesten en mantenir l’herència franquista.
En aquests dotze mesos, a Catalunya s’han celebrat dues eleccions, ha mort Pinochet, Aznar ha fet declaracions proetíliques i ha reconegut amb xuleria que a Iraq no hi havia armes de destrucció massiva, el PP ha organitzat manifestacions contra el Govern, el diari El Mundo ha ofert als seus lectors una col·lecció de segells de Franco... Però també s'han homenatjat grans lluitadors per la llibertat i s'ha treballat en l'avantprojecte d'una llei que reguli la recuperació de la memòria històrica.
En aquests dotze mesos, a Catalunya s’han celebrat dues eleccions, ha mort Pinochet, Aznar ha fet declaracions proetíliques i ha reconegut amb xuleria que a Iraq no hi havia armes de destrucció massiva, el PP ha organitzat manifestacions contra el Govern, el diari El Mundo ha ofert als seus lectors una col·lecció de segells de Franco... Però també s'han homenatjat grans lluitadors per la llibertat i s'ha treballat en l'avantprojecte d'una llei que reguli la recuperació de la memòria històrica.
Lluny d’aspirar a canviar la societat, els articles d’aquest bloc han volgut fer arribar a qui els hagin llegit que la nostra democràcia encara ha de créixer, que a l'estranger sovint trobem exemples a seguir i que, si volem, podem canviar les coses, només cal posar-s'hi. En definitiva, aquest bloc només és un petit granet de sorra en la lluita per una societat més justa i igualitària. Potser és massa pretensiós?
04 de setembre, 2007
La casa de Mafalda
En la meva dèria per recuperar la memòria històrica -convençut de que és una condició sine qua non per poder arribar a una autèntica democràcia- sovint escric sobre la importància de rehabilitar i dignificar espais on hi han tingut lloc esdeveniments de la nostra història més recent.
Avui, potser perquè s’apropa el moment de fer vacances, he volgut donar un punt d’humor al bloc fent-me ressò de la col·locació d’una placa en un lloc “històric” molt particular: la casa de Mafalda. Tot sorgeix de l’iniciativa de dos periodistes argentins que, fixant-se en les tires d’aquest personatge, han localitzat la porta de la casa on Mafalda s’hi va passar tantes vinyetes asseguda observant el món. Al carrer Chile nº 371 del barri de San Telmo de Buenos Aires hi vivia Quino, el seu creador, i és on va situar també la casa del seu personatge més conegut.
Aquests periodistes han organitzat una recollida de signatures i, finalment, l’ajuntament de Buenos Aires s’ha decidit a col·locar-hi una placa commemorativa. Sembla que la iniciativa tindrà continuïtat i ja es parla de fer una ruta pels escenaris més emblemàtics de les tires de Mafalda, com la botiga de queviures del seu amic Manolito.
Ben mirat, la petita Mafalda s’ho mereix pel sol fet que sempre s’ha mostrat en contra de les desigualtats al món i perquè durant anys li va tocar “viure” en una Argentina immersa en la dura dictadura militar de Videla i va resistir.
Avui, potser perquè s’apropa el moment de fer vacances, he volgut donar un punt d’humor al bloc fent-me ressò de la col·locació d’una placa en un lloc “històric” molt particular: la casa de Mafalda. Tot sorgeix de l’iniciativa de dos periodistes argentins que, fixant-se en les tires d’aquest personatge, han localitzat la porta de la casa on Mafalda s’hi va passar tantes vinyetes asseguda observant el món. Al carrer Chile nº 371 del barri de San Telmo de Buenos Aires hi vivia Quino, el seu creador, i és on va situar també la casa del seu personatge més conegut.
Aquests periodistes han organitzat una recollida de signatures i, finalment, l’ajuntament de Buenos Aires s’ha decidit a col·locar-hi una placa commemorativa. Sembla que la iniciativa tindrà continuïtat i ja es parla de fer una ruta pels escenaris més emblemàtics de les tires de Mafalda, com la botiga de queviures del seu amic Manolito.
Ben mirat, la petita Mafalda s’ho mereix pel sol fet que sempre s’ha mostrat en contra de les desigualtats al món i perquè durant anys li va tocar “viure” en una Argentina immersa en la dura dictadura militar de Videla i va resistir.
20 d’agost, 2007
Brussel•les o Estrasburg?
Fa anys, quan feia de becari al Parlament Europeu, vaig tenir l’oportunitat d’assistir a un ple de l’Eurocambra a la seva seu d’Estrasburg i vaig poder veure de prop el funcionament intern d’una macro-institució com és aquesta assemblea de diputats de 25 països diferents. Una de les coses que més em van sobtar van ser els baguls metàl·lics que hi havia a la porta de cada un dels despatxos d’aquell flamant edifici. Eren les valises que un cop al mes s’utilitzen per traslladar documentació de Brussel·les (on el Parlament hi té la seu “permanent”) a Estrasburg. En aquest viatge també s’hi sumen centenars de funcionaris i de diputats que s’instal·len a la ciutat francesa quatre o cinc dies al mes.
El manteniment de l’edifici d’Estrasburg i el trasllat de persones i material suposa una despesa de 200 milions d’euros l’any. Amb aquesta xifra, per posar un exemple, Intermón-Oxfam podria triplicar el seu pressupost anual per lluitar contra les desigualtats al món. A més, cal tenir en compte el cost ambiental que suposen tots aquests viatges d'anada i tornada.
Llegint el diari AVUI, m’assabento que fa uns mesos que un grup d’eurodiputats va iniciar una campanya per establir com a única seu del Parlament la de Brussel·les (i mantenir la veïna seu de Luxemburg que acull només la secretaria general) per estalviar aquesta “eurodespesa pública” a la ciutadania. Però fins ara les institucions europees no n’han fet cas, segurament per no enfrontar-se a França que, evidentment, no recolza la moció.
La campanya inclou una recollida de signatures de ciutadans per convèncer els Estats membres de la UE que aprovin la iniciativa. Malgrat que la participació ciutadana és un tema complex que ompliria moltes pàgines d’aquest bloc, aquest és segurament un dels pocs exercicis de democràcia participativa a Europa que té un cert recolzament “oficial”, el dels grups parlamentaris que impulsen la moció.
El manteniment de l’edifici d’Estrasburg i el trasllat de persones i material suposa una despesa de 200 milions d’euros l’any. Amb aquesta xifra, per posar un exemple, Intermón-Oxfam podria triplicar el seu pressupost anual per lluitar contra les desigualtats al món. A més, cal tenir en compte el cost ambiental que suposen tots aquests viatges d'anada i tornada.
Llegint el diari AVUI, m’assabento que fa uns mesos que un grup d’eurodiputats va iniciar una campanya per establir com a única seu del Parlament la de Brussel·les (i mantenir la veïna seu de Luxemburg que acull només la secretaria general) per estalviar aquesta “eurodespesa pública” a la ciutadania. Però fins ara les institucions europees no n’han fet cas, segurament per no enfrontar-se a França que, evidentment, no recolza la moció.
La campanya inclou una recollida de signatures de ciutadans per convèncer els Estats membres de la UE que aprovin la iniciativa. Malgrat que la participació ciutadana és un tema complex que ompliria moltes pàgines d’aquest bloc, aquest és segurament un dels pocs exercicis de democràcia participativa a Europa que té un cert recolzament “oficial”, el dels grups parlamentaris que impulsen la moció.
Si creus que els ciutadans i ciutadanes de la UE ens podríem estalviar 200 milions d’euros l’any i vols signar en favor d'aquesta iniciativa, pots fer-ho aquí.
13 d’agost, 2007
Espais de la història
Avui fa 46 anys que es va iniciar la construcció del Mur de Berlín, quilòmetres i quilòmetres de formigó que van dividir la capital alemanya en dues ciutats, el país en dues repúbliques i el món en dos blocs. Durant gairebé 30 anys -fins el 1989- el Mur de Berlín va ser testimoni privilegiat de la història contemporània mundial i va veure com morien centenars de persones que el volien passar d’una banda a l’altra. Ara, l’ajuntament berlinès s’està plantejant com tirar endavant la milionària restauració dels fragments del mur que encara es conserven a la ciutat.
Alemanya – com Àustria i Polònia- ja conserva espais històrics del segle XX com són els camps de concentració nazis, per això cal creure que els fragments existents del Mur de Berlín seran restaurants i conservats com a testimoni de primer ordre per entendre la nostra història més recent.
Tant de bo a Espanya s’haguessin conservat amb el mateix convenciment els espais on van succeir importants capítols de la Guerra Civil i la dictadura franquista. Precisament, aquests dies es pot veure al Palau de la Virreina de Barcelona - fins el 9 de setembre- una exposició de fotografies d’Ana Teresa Ortega que, sota el nom de Cartografies Silenciades, mostra espais on Franco va instaurar camps de concentració i d’extermini dels que avui no en queda gairebé cap rastre, com ara la Plaça de Toros de Badajoz (on s’ha aixecat un modern palau de congressos) o el Camp de la Bota de Barcelona (on hi ha una esplanada de ciment que forma part de l’anomenat recinte del Fòrum).
Alemanya – com Àustria i Polònia- ja conserva espais històrics del segle XX com són els camps de concentració nazis, per això cal creure que els fragments existents del Mur de Berlín seran restaurants i conservats com a testimoni de primer ordre per entendre la nostra història més recent.
Tant de bo a Espanya s’haguessin conservat amb el mateix convenciment els espais on van succeir importants capítols de la Guerra Civil i la dictadura franquista. Precisament, aquests dies es pot veure al Palau de la Virreina de Barcelona - fins el 9 de setembre- una exposició de fotografies d’Ana Teresa Ortega que, sota el nom de Cartografies Silenciades, mostra espais on Franco va instaurar camps de concentració i d’extermini dels que avui no en queda gairebé cap rastre, com ara la Plaça de Toros de Badajoz (on s’ha aixecat un modern palau de congressos) o el Camp de la Bota de Barcelona (on hi ha una esplanada de ciment que forma part de l’anomenat recinte del Fòrum).
23 de juliol, 2007
La bona vida dels Franco
A Barcelona són ben conegudes les visites que feia Carmen Polo, esposa de Franco, a les joieries de la ciutat d’on sempre en sortia ben guarnida amb els “regals” que li feia el gremi de joiers. Eren tantes les factures que deixava pendents de pagament l’esposa del dictador que aquest gremi va acordar sufragar a parts iguals els suposats “regals”. Algunes joieries, fins i tot, s’atrevien a tancar les portes quan s’assabentaven que la collares –tal com es coneixia a Carmen Polo- visitava la ciutat.
Però no eren aquests els únics regals que rebia la família Franco. L’any 1939 per exemple, va rebre de part de la ciutat i la província de A Coruña una finca amb un castell i 6 hectàrees de bosc i jardins, el Pazo de Meirás (a la imatge), situat al municipi gallec de Sada. Està documentat que les autoritats locals d’aquell moment van fer expropiacions forçoses o a canvi de compensacions econòmiques irrisòries per agrupar les terres al voltant del castell i regalar-les al Generalísimo.
Ara, tal com informa l’edició digital d’El País, la Xunta de Galícia i l’ajuntament de Sada volen declarar la finca com a Bé d’Interès Cultural, cosa que suposaria obrir el pazo al públic quatre dies al mes i adoptar mesures per a la seva conservació. Però la filla de Franco, Carmen Franco Polo, s’ha negat fins el moment a deixar entrar els tècnics de la Xunta perquè en puguin fer un informe i valorar si es pot o no declarar Bé d’Interès Cultural.
Quina qualitat de vida que van tenir –i encara tenen- els Franco! Res a comparar amb Mussolini i la seva amant Clara Petacci que van morir penjats, els Hitler que es van suïcidar o, per posar un exemple més recent, el matrimoni Ceaucescu, afusellat el 1989 poc després de la caiguda del mur de Berlín.
Però no eren aquests els únics regals que rebia la família Franco. L’any 1939 per exemple, va rebre de part de la ciutat i la província de A Coruña una finca amb un castell i 6 hectàrees de bosc i jardins, el Pazo de Meirás (a la imatge), situat al municipi gallec de Sada. Està documentat que les autoritats locals d’aquell moment van fer expropiacions forçoses o a canvi de compensacions econòmiques irrisòries per agrupar les terres al voltant del castell i regalar-les al Generalísimo.
Ara, tal com informa l’edició digital d’El País, la Xunta de Galícia i l’ajuntament de Sada volen declarar la finca com a Bé d’Interès Cultural, cosa que suposaria obrir el pazo al públic quatre dies al mes i adoptar mesures per a la seva conservació. Però la filla de Franco, Carmen Franco Polo, s’ha negat fins el moment a deixar entrar els tècnics de la Xunta perquè en puguin fer un informe i valorar si es pot o no declarar Bé d’Interès Cultural.
Quina qualitat de vida que van tenir –i encara tenen- els Franco! Res a comparar amb Mussolini i la seva amant Clara Petacci que van morir penjats, els Hitler que es van suïcidar o, per posar un exemple més recent, el matrimoni Ceaucescu, afusellat el 1989 poc després de la caiguda del mur de Berlín.
14 de juny, 2007
30 anys d'eleccions
El 15 de juny se celebra el 30è aniversari de les primeres eleccions generals a Espanya després de quaranta anys de franquisme. Quaranta anys sense poder votar. S’estan fent diversos actes institucionals i programes de televisió per commemorar l’efemèride i segur que en molts d’aquests es dirà que aquelles van ser les primeres eleccions democràtiques. El cert és que no ho van ser del tot.
Per reforçar aquest argument explicaré que ahir, en un d’aquests actes, el ponent convidat (Andreu Mayayo, professor d’història de la UB) va opinar que aquelles votacions no es poden titllar de democràtiques per diverses raons: encara hi havia presos polítics, els joves no podien votar fins els 20 anys, es va dificultar el vot als residents a l’estranger, i fins i tot la Junta electoral central va admetre no tenir els recomptes complets de totes les demarcacions.
En canvi, la participació i els resultats sí que es pot dir que van donar peu a la democràcia, malgrat que aleshores van guanyar els tardofranquistes agrupats a la UCD amb Adolfo Suárez al capdavant. Es va bandejar l’extrema dreta, el Partit Socialista es constituïa com a segona força i a Catalunya nacionalistes i socialistes van dominar amb comoditat.
Per reforçar aquest argument explicaré que ahir, en un d’aquests actes, el ponent convidat (Andreu Mayayo, professor d’història de la UB) va opinar que aquelles votacions no es poden titllar de democràtiques per diverses raons: encara hi havia presos polítics, els joves no podien votar fins els 20 anys, es va dificultar el vot als residents a l’estranger, i fins i tot la Junta electoral central va admetre no tenir els recomptes complets de totes les demarcacions.
En canvi, la participació i els resultats sí que es pot dir que van donar peu a la democràcia, malgrat que aleshores van guanyar els tardofranquistes agrupats a la UCD amb Adolfo Suárez al capdavant. Es va bandejar l’extrema dreta, el Partit Socialista es constituïa com a segona força i a Catalunya nacionalistes i socialistes van dominar amb comoditat.
Resumint, a Espanya la democràcia va ser una conseqüència de les eleccions del 1977 i no al revés. Que serveixi això per derrotar l’apatia ciutadana de les darreres eleccions. Que els partits no ens convencen només és una excusa per quedar-se a casa i no implicar-se. A les urnes hi ha moltes opcions (partits minoritaris, vot nul, vot en blanc, escons insubmisos, etc.) i, ens agradi o no, en democràcia aquestes són les normes del joc. Està clar que amb la participació ciutadana es poden canviar les coses, tal com va passar ara fa 30 anys.
24 de maig, 2007
Boti, boti, boti, terrorista qui no em voti!
L’entranyable José María Aznar està en ratxa. Després d’acceptar que no hi havia raons per atacar l’Iraq i fotre’s de les campanyes de la Direcció General de Trànsit, gairebé fent apologia del consum d’alcohol entre els conductors, ara ha etzibat que qui no voti al PP estarà recolzant la presència de terroristes a les institucions (veure vídeo). És un gag del Polònia? No, és tant cert com que ara porta melena. Ho va dir en un míting a Calatayud en plena campanya de les eleccions municipals.
En el mateix discurs va dir que no calia remenar "els ossos" del passat (en clara referència a la Llei de la Memòria Històrica que està preparant el Govern de ZP) i va alertar que Zapatero posa en qüestió els principis de la Transició i està dividint els ciutadans en dues Espanyes.
És evident que Aznar està reforçant la marca del seu partit: atemorir la ciutadania amb fal·làcies diverses (anticatalanisme, cas De Juana, diàleg amb ETA, etc.) per obtenir un benefici electoral a les eleccions municipals. A l’expresident però se li ha vist el llautó i ens ha tornat a deixar clar que no vol ni sentir parlar de recuperar la memòria històrica d’Espanya, per què serà?
En el mateix discurs va dir que no calia remenar "els ossos" del passat (en clara referència a la Llei de la Memòria Històrica que està preparant el Govern de ZP) i va alertar que Zapatero posa en qüestió els principis de la Transició i està dividint els ciutadans en dues Espanyes.
És evident que Aznar està reforçant la marca del seu partit: atemorir la ciutadania amb fal·làcies diverses (anticatalanisme, cas De Juana, diàleg amb ETA, etc.) per obtenir un benefici electoral a les eleccions municipals. A l’expresident però se li ha vist el llautó i ens ha tornat a deixar clar que no vol ni sentir parlar de recuperar la memòria històrica d’Espanya, per què serà?
10 de maig, 2007
Global meme (literari)
He rebut un “meme” per correu electrònic, un d’aquests missatges hiper breus que tenen l’objectiu d’establir una cadena el màxim d’extensa. Aquest meme (amb títol "Global meme") sembla que ho està aconseguint, me l’ha enviat l’Òscar des de Nova York que, al seu torn, l’havia rebut procedent de la Xina.
Si ho he entès bé (és el primer que rebo a la meva vida) es tracta d'un meme que insta a qui el rep a escriure un paràgraf d’un llibre que estigui llegint en aquests moments. Ara mateix tinc a la tauleta de nit una guia Lonely Planet de Malàisia, un llibret de l’ajuntament amb “21 consells per tenir un habitatge sostenible” i el llibre que l’Àuria em va regalar per St. Jordi (signat per l’autor!), El Pont dels Jueus, de Martí Gironell (Columna Edicions). Em sembla que aquest últim serà l’aposta més literària:
“Ella va deixar el cabàs a terra i va arquejar lleugerament el cos cap enrere, com la lluna quan està decreixent, i al mateix temps va aixecar els braços prims i envernissats, que li van quedar al descobert de la brusa blanca de cotó, per agafar-se els cabells (...) Només la veia de perfil i en fer aquest moviment els pits li tibaven i empenyien amb força contra la tela blanca del vestit que cobria el seu cos, com si volguessin sortir”
Enviaré aquest meme a més amics que tinguin bloc en actiu, a veure si fem una autèntica cadena literària mundial!
Si ho he entès bé (és el primer que rebo a la meva vida) es tracta d'un meme que insta a qui el rep a escriure un paràgraf d’un llibre que estigui llegint en aquests moments. Ara mateix tinc a la tauleta de nit una guia Lonely Planet de Malàisia, un llibret de l’ajuntament amb “21 consells per tenir un habitatge sostenible” i el llibre que l’Àuria em va regalar per St. Jordi (signat per l’autor!), El Pont dels Jueus, de Martí Gironell (Columna Edicions). Em sembla que aquest últim serà l’aposta més literària:
“Ella va deixar el cabàs a terra i va arquejar lleugerament el cos cap enrere, com la lluna quan està decreixent, i al mateix temps va aixecar els braços prims i envernissats, que li van quedar al descobert de la brusa blanca de cotó, per agafar-se els cabells (...) Només la veia de perfil i en fer aquest moviment els pits li tibaven i empenyien amb força contra la tela blanca del vestit que cobria el seu cos, com si volguessin sortir”
Enviaré aquest meme a més amics que tinguin bloc en actiu, a veure si fem una autèntica cadena literària mundial!
03 de maig, 2007
El món deformat
Worldmapper és una pàgina web que mostra més de 350 mapes, elaborats a partir de diverses estadístiques, que han fet professors de les universitats de Sheffield i de Michigan. La novetat és que deforma proporcionalment o refà la mida dels països en funció dels resultats de les estadístiques preses com a referent. Així, per exemple, la gran “bola” rosa que veieu al centre del mapa de la imatge és Espanya segons el nombre de manifestacions fetes en contra de la invasió d’Iraq.
Sí, Espanya va ser el país del món on l’any 2003 es van fer més manifestacions per mirar d’evitar una guerra que ha causat milers de morts. De poc va servir perquè el govern del Partit Popular va sucumbir als cants de sirena del seu soci, els Estats Units (EUA) que, per cert, és el país amb més despesa militar. L’any 2002 (abans d’aquesta guerra) els EUA van gastar 353 bilions de dòlars en soldats i armes, nou vegades més que el segon país del rànquing, el Japó.
En aquest web hi ha molts més mapes a destacar, de vegades curiosos i de vegades sorprenents, com per exemple el que mostra a Hong Kong (Xina) com a màxim exportador mundial de joguines o el que classifica els països segons el nombre de restaurants Mc Donald’s que tenen, evidentment el primer país és els EUA i el tercer... Andorra!
Sí, Espanya va ser el país del món on l’any 2003 es van fer més manifestacions per mirar d’evitar una guerra que ha causat milers de morts. De poc va servir perquè el govern del Partit Popular va sucumbir als cants de sirena del seu soci, els Estats Units (EUA) que, per cert, és el país amb més despesa militar. L’any 2002 (abans d’aquesta guerra) els EUA van gastar 353 bilions de dòlars en soldats i armes, nou vegades més que el segon país del rànquing, el Japó.
En aquest web hi ha molts més mapes a destacar, de vegades curiosos i de vegades sorprenents, com per exemple el que mostra a Hong Kong (Xina) com a màxim exportador mundial de joguines o el que classifica els països segons el nombre de restaurants Mc Donald’s que tenen, evidentment el primer país és els EUA i el tercer... Andorra!
11 d’abril, 2007
Demagògia domèstica
Les vacances de Setmana Santa són dies propicis per trobar-se amb família i amics i, és clar, per establir converses sobre temes diversos. L’actualitat sociopolítica sempre és un tema recurrent en aquests casos. Aquesta pasqua vaig assistir a un espectacle de demagògia domèstica, és a dir a una reproducció en petit comitè d’arguments poc o gens fonamentats dits amb tanta rotunditat que costava no creure-se’ls.
El tema en qüestió era l’excarceració de De Juana Chaos, un tema delicat però que si el “demagog” s’hagués pres la molèstia de llegir algun diari més o menys imparcial no els hagués reproduït mai amb la seguretat que ho va fer. El pitjor de tot és que els contertulians que no sabien massa de què anava el tema assentien amb el cap i es creien de pe a pa tot el que deia el confiat demagog. Sort que algun dels presents, sense defensar a De Juana, va rebatre el falsejat discurs aportant dades demostrables.
I aquest només és un exemple del que es repeteix cada dia, quan algú proclama falsos arguments per defensar un discurs que ha engegat i que no sap com sostenir. Uns ataquen l’ecologisme (el reciclatge no serveix per a res), altres acusen els immigrants (tots els “moros” són uns lladres), altres condemnen Catalunya (en Cataluña ya no se habla el castellano), etc.
La demagògia quotidiana és més perillosa del que sembla. Crea consciències al seu voltant que poden ser una poderosa arma política, sobretot quan s’acosten eleccions.
El tema en qüestió era l’excarceració de De Juana Chaos, un tema delicat però que si el “demagog” s’hagués pres la molèstia de llegir algun diari més o menys imparcial no els hagués reproduït mai amb la seguretat que ho va fer. El pitjor de tot és que els contertulians que no sabien massa de què anava el tema assentien amb el cap i es creien de pe a pa tot el que deia el confiat demagog. Sort que algun dels presents, sense defensar a De Juana, va rebatre el falsejat discurs aportant dades demostrables.
I aquest només és un exemple del que es repeteix cada dia, quan algú proclama falsos arguments per defensar un discurs que ha engegat i que no sap com sostenir. Uns ataquen l’ecologisme (el reciclatge no serveix per a res), altres acusen els immigrants (tots els “moros” són uns lladres), altres condemnen Catalunya (en Cataluña ya no se habla el castellano), etc.
La demagògia quotidiana és més perillosa del que sembla. Crea consciències al seu voltant que poden ser una poderosa arma política, sobretot quan s’acosten eleccions.
29 de març, 2007
El turista insostenible
Ahir vaig assistir a una xerrada organitzada per Barrinar cap a la Sostenibilitat una associació petita però força activa que promou la sostenibilitat entre la ciutadania. A l’acte es va parlar de la nostra contribució, quan viatgem, a la insostenibilitat dels països visitats, partint de la definició que una activitat sostenible és aquella que és respectuosa amb el desenvolupament econòmic, amb el medi ambient i amb les persones.
Concretament, ahir es va tractar la problemàtica de l’explotació sexual de menors al sud-est asiàtic. Es van donar xifres aterradores com per exemple que a Thailàndia l’any 1990 hi havia un milió de prostitutes (actualment es calcula que moltes més) o que el 25% dels turistes que visiten Cambodja ho fan per mantenir relacions sexuals amb menors. Una representant d’UNICEF va explicar la campanya que aquesta organització està duent a terme per lluitar contra aquesta xacra mirant d’involucrar-hi governs, agències de viatges i organitzacions no governamentals.
Però un dels moments més impactants de l’acte va ser la projecció d’un breu reportatge en el que, gràcies a l’actuació d’una ONGD que té seu a Barcelona i de la policia de Cambodja, es va enxampar “in-fraganti” un turista holandès a la seva habitació amb dos menors despullats.
Sembla ser que l’acció d’ONGDs com aquesta ha permès en els últims 4 anys detenir a una quarantena de pederastes occidentals al sud-est asiàtic, entre ells un ex-alt càrrec de l’exèrcit dels Estats Units. Ara bé, la funció de “servei de reparació” que fan aquestes organitzacions occidentals als països pobres no és suficient com perquè puguem dormir tranquils. Si hi ha explotació sexual al sud-est asiàtic o a Cuba és perquè a Europa i a Nord-Amèrica hi ha demanda.
Concretament, ahir es va tractar la problemàtica de l’explotació sexual de menors al sud-est asiàtic. Es van donar xifres aterradores com per exemple que a Thailàndia l’any 1990 hi havia un milió de prostitutes (actualment es calcula que moltes més) o que el 25% dels turistes que visiten Cambodja ho fan per mantenir relacions sexuals amb menors. Una representant d’UNICEF va explicar la campanya que aquesta organització està duent a terme per lluitar contra aquesta xacra mirant d’involucrar-hi governs, agències de viatges i organitzacions no governamentals.
Però un dels moments més impactants de l’acte va ser la projecció d’un breu reportatge en el que, gràcies a l’actuació d’una ONGD que té seu a Barcelona i de la policia de Cambodja, es va enxampar “in-fraganti” un turista holandès a la seva habitació amb dos menors despullats.
Sembla ser que l’acció d’ONGDs com aquesta ha permès en els últims 4 anys detenir a una quarantena de pederastes occidentals al sud-est asiàtic, entre ells un ex-alt càrrec de l’exèrcit dels Estats Units. Ara bé, la funció de “servei de reparació” que fan aquestes organitzacions occidentals als països pobres no és suficient com perquè puguem dormir tranquils. Si hi ha explotació sexual al sud-est asiàtic o a Cuba és perquè a Europa i a Nord-Amèrica hi ha demanda.
22 de març, 2007
Cada gota compta
Sovint és necessari reflexionar i pensar, per exemple, quin futur els hi espera a les properes generacions. Aleshores tot s'atura, perd importància tot el que estàs fent i prenen rellevància coses tant corrents com la quantitat d'aigua (excessiva) que utilitzem cada dia sense adonar-nos-en.
Aquí van 10 consells de l'Agència Catalana de l'Aigua per estalviar aquest or líquid:
1- Tanquem les aixetes quan no les utilitzem: mentre ens ensabonem les mans o el cos, quan ens rentem les dents, quan ens afaitem...
2- No utilitzem el vàter com a paperera. Amb cada descàrrega s'aboquen entre 6 i 15 litres d'aigua.
3- Reduïm el volum de la cisterna col·locant, per exemple, una ampolla plena a dins.
4- Fem servir la dutxa enlloc de banyar-nos.
5- Omplim una galleda amb l'aigua de la dutxa mentre esperem que s'escalfi. La podem utilitzar per esbandir la banyera quan hem acabat, per regar les plantes, etc.
6- Reguem les plantes de bon matí o al vespre, per evitar la vaporització.
7- Fem servir la rentadora i el rentaplats amb la càrrega completa i, sempre que es pugui, seleccionant el programa d'estalvi.
8- Col·loquem economitzadors o airejadors a les aixetes, els trobarem a qualsevol ferreteria, són barats i fàcils d'instal·lar.
9- Rentem el cotxe en un túnel de rentatge enlloc de fer-ho amb mànega. Això permet estalviar fins a 350 litres d'aigua cada rentada.
10- No aboquem productes tòxics o nocius pel medi a l'aigua.
16 de març, 2007
El búnker de Hitler i les manis del PP
No fa massa que vaig llegir a la secció de necrològiques d’El País que havia mort Bernd Freytag von Loringhoven, general nazi i últim supervivent dels militars que van compartir búnker amb Hitler abans que aquest acabés suïcidant-se al veure-ho tot perdut. Després de la II Guerra Mundial, Von Loringhoven va ser empresonat, absolt al cap de 3 anys i va acabar ingressant com a general a l’OTAN. En els últims dies de la seva vida, va venir a dir que el seu testimoni hauria de servir per evitar que es tornessin a produir barbaritats com les que es van viure Europa en el passat: “Quan la història il·lumina la memòria, es produeix el millor antídot contra la intolerància” - va dir en una entrevista-.
Aquests dies, veient les manifestacions que el PP organitzava en contra de la política penitenciària del govern socialista, he recordat la frase de Von Loringhoven i m’han vingut dues coses al cap. La primera és que tant de bo la història més recent il·luminés la memòria de tota la gent a qui el PP ha convençut per sortir al carrer, que recordessin quants presos d’ETA va excarcerar el govern d’Aznar així com les manifestacions en contra de la intervenció espanyola a l’Irak –causant dels atemptats de l’11 M. La segona és que si un general nazi tant proper a Hitler va acabar pensant així, els ara seguidors de Rajoy també poden acabar revelant-se contra el totalitarisme del PP, no?
Aquests dies, veient les manifestacions que el PP organitzava en contra de la política penitenciària del govern socialista, he recordat la frase de Von Loringhoven i m’han vingut dues coses al cap. La primera és que tant de bo la història més recent il·luminés la memòria de tota la gent a qui el PP ha convençut per sortir al carrer, que recordessin quants presos d’ETA va excarcerar el govern d’Aznar així com les manifestacions en contra de la intervenció espanyola a l’Irak –causant dels atemptats de l’11 M. La segona és que si un general nazi tant proper a Hitler va acabar pensant així, els ara seguidors de Rajoy també poden acabar revelant-se contra el totalitarisme del PP, no?
26 de febrer, 2007
Mentides, morts i aplaudiments
Feia dies que no escrivia perquè no tinc massa temps però la incredulitat, les ganes de riure (per no plorar) i la ràbia m'han animat a seure 5 minuts davant l'ordinador per escriure quatre ratlles i enganxar un parell d'enllaços.
El tema d'avui ja fa dies que ha vist la llum a tots els mitjans però no me n'he pogut estar. L'article en qüestió el protagonitza aquest senyor tan simpàtic de la fotografia (de tant graciós que és li podríem dir pallasso, amb permís d'en Tortell Poltrona i de Pallassos Sense Fronteres).
Veieu aquest vídeo de l'any 2003 i després mireu-vos aquest altre de fa uns dies.
Particularment, en el segon vídeo no sé què aplaudeix la gent. Deuen estar contents per tots els morts que hi ha hagut a l'Iraq (soldats espanyols i càmeres de televisió inclosos). Si no, no ho entenc.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
