TRANSITANT

Els Estats Units, líder mundial des del 1898

2009-01-26T00:00:00.002+01:00

Aquests darrers dies tot el planeta ha estat pendent de la presa de possessió de Barak Obama com a president dels Estats Units d’Amèrica. Hi ha qui s’ho ha mirat amb esperança, d’altres amb admiració i segur que també n’hi ha hagut que s’ho han mirat amb recel, com si els hi sabés greu que els EUA acaparin tanta expectativa. Però hi ha algun dubte de que els EUA són el nº1 en el rànquing de països més poderosos del món? I una altra qüestió: en quin moment van esdevenir líders internacionals?

Ens hem de situar a finals del segle XIX, per veure com els EUA intervenen per primera vegada en l’esfera internacional, fora les seves fronteres. Fou l’any 1898 durant la –breu- guerra contra Espanya per fer-se amb el domini sobre Cuba, aleshores colònia espanyola. La majoria d’historiadors coincideixen en determinar aquest moment com l’origen de l’imperialisme “yanqui”. A partir d’aleshores, l’intervencionisme nord-americà fou creixent coincidint amb l’arribada de Theodore Roosevelt a la presidència l’any 1901, qui va iniciar el mètode expansionista anomenat “big stick” (gran bastó) degut als durs mitjans bèl·lics que utilitzà per “defensar la pàtria i restaurar l’ordre internacional”. Un altre nom que es donà a l’expansió americana fou “la diplomàcia del dòlar”en el cas que la intervenció es justifiqués per la protecció dels interessos financers nord-americans a l’estranger.

Amb aquests mètodes en pràctica, els Estats Units van anar situant-se estratègicament al món i amb la seva intervenció a les dues guerres mundials van acabar essent una superpotència mundial, títol que van compartir amb la Unió Soviètica durant els anys de la Guerra Freda i que actualment ostenten en solitari. En els últims anys només uns suposats actes terroristes han posat en entredit la supremacia nord-americana però realment hi ha algú avui o en un futur proper que pugui fer ombra als EUA en l’esfera mundial? Serà Obama un altre president expansionista?

La Model, espai de memòria

2008-12-08T20:50:00.004+01:00

Gairebé cada dia agafo la línia 5 del metro i baixo a la parada d’Entença. Al sortir al carrer veig de lluny la silueta de la presó Model, un tros de mur i una torre de vigilància. A l’altra banda de la paret hi ha un món ple de persones i d’històries diverses que “els de fora” ignorem completament, com si no formessin part de la societat en que vivim. De vegades penso que hauríem de conèixer per obligació aquestes realitats - tan properes i alhora tan desconegudes- potser així comprendríem moltes coses que sovint ens fa mandra saber.

La Model, inaugurada l’any 1904, va ser concebuda com un centre correccional modèlic que havia d’acollir 800 presos però hi ha hagut etapes de la seva història que va arribar a tenir-ne més de 12.000, per exemple a la fi de la Guerra Civil. Durant molts anys va ser plena de persones innocents, la majoria havien comès el mateix delicte: ser “desafectes” al règim de Franco. Entre 1939 i 1952 a la presó Model s’hi van executar 1.500 interns, l’últim dels quals va ser Salvador Puig Antich mort mitjançant el garrot vil el 2 de març de 1974 a la sala que avui ocupa el servei de paqueteria del centre.

Podem dir doncs que la Model és un espai de la memòria democràtica del nostre país, ja que va ser un lloc de repressió per a moltes persones que reclamaven un estat just i democràtic. Espero que els plans de l’administració un cop es tanqui la presó incloguin – tal com demanen diverses associacions- la conservació de tot o part de l’edifici perquè les generacions presents i futures coneguin quins van ser els precedents de la nostra democràcia.

Àfrica ens avantatja

2008-10-24T14:04:00.009+02:00

Tornant de Sud-àfrica, en una escala a l’aeroport de Paris, devoro la premsa espanyola i em poso al dia de com van les gestions de Garzón per investigar els desapareguts i els morts provocats per Franco durant la Guerra Civil i la dictadura. La connexió amb tot el que he vist a Sud-àfrica és immediata i penso que, malgrat la situació econòmica i social, aquell país ens porta molt d’avantatge en termes de memòria democràtica.

La República de Sud-àfrica va sortir del infame sistema de l’Apartheid ara fa 15 anys i ja són nombrosos els museus i espais commemoratius que recorden i expliquen la lluita de molts ciutadans en contra de l’opressió blanca per tal de recuperar les seves llibertats. Els més destacats són el Museu de l’Apartheid a Johanesburg on es fa un repàs dels 46 anys que va durar aquest sistema; el museu Hector Pieterson dedicat al primer estudiant mort per la policia en les revoltes de Soweto del 1976; el District Six Museum de Ciutat del Cap on es mostra com l’Estat va enderrocar un barri sencer on hi convivien diverses cultures per convertir-lo en una zona residencial per a blancs (que mai es va fer i encara avui és un descampat); o la coneguda presó d’alta seguretat de Robben Island on Nelson Mandela hi va passar 19 dels 27 anys que va estar empresonat.

Així doncs, llegint la premsa “de casa” me’n adono un cop més de l’enorme retard que portem a Catalunya i a Espanya a l’hora de fer pedagogia de la lluita a favor de la democràcia durant la Guerra Civil i el franquisme. De qui ha estat culpa això? Dels pactes fets durant la Transició? Dels successius governs democràtics que durant 30 anys han evitat la qüestió? Bé, en tot cas sembla que últimament s’està posant fil a l’agulla i potser, fixant-nos amb exemples com el sud-africà, algun dia podrem comptar amb una xarxa completa de museus i espais per recordar la memòria a favor de la democràcia de casa nostra.

Per saber-ne més dels museus de Sud-àfrica, visiteu el web de l'Associació Conèixer Història.

2008-09-08T12:24:00.006+02:00

Ja fa uns mesos que amb un parell de companys vam crear l'Associació Conèixer Història, una entitat sense ànim de lucre que té com a objectiu investigar i difondre el passat per poder entendre millor el present i teixir un futur més just i democràtic. Aquestes paraules que semblen utòpiques i fins i tot algú podría qualificar d'irreals, ja han començat a agafar forma en els projectes i activitats que l'associació ja ha engegat.

Poc a poc, pretenem posar a disposició de la ciutadania la història de la manera més objectiva possible i amb una clara voluntat pedagògica. És clar que al nostre país durant molts anys es va explicar una història totalment manipulada i tendenciosa i que ni la recuperació de la democràcia ha subsanat del tot aquest llastre. També és cert que en els últims 30 anys, el món acadèmic, els mitjans de comunicació i altres membres de la societat civil han intentat difondre una nova visió de la història més acurada que la versió dels vencedors. Però fins ara l'Estat no havia intervingut en aquesta tasca. Ara però, amb l'aprovació (no sense mancances) de la Llei de la Memòria Històrica d'abast estatal i la Llei del Memorial Democràtic a Catalunya, es pot iniciar un nou cicle perquè la ciutadania conegui i entengui el què realment van viure les generacions que ens precedeixen. I l'ACH vol participar d'aquesta empresa.

Xerrades, projeccions de documentals, exposicions i investigacions seran la nostra manera de prendre part en la tasca de dignificar i homenatjar aquelles persones que van lluitar en contra del totalitarisme i a favor de la democràcia i les llibertats. Per cert, hem iniciat la creació d'un web casolà on podreu trobar-hi notícies d'actualitat sobre la recuperació de la memòria històrica, rutes de la memòria i altres serveis que aniran incorporant-se.

Esportistes solidaris

2008-08-20T14:53:00.004+02:00

Ara que s’estan celebrant els Jocs Olímpics de Pekin, trobo que és un bon moment per recordar l’Olimpíada Popular que s’havia de celebrar a Barcelona el mes de juliol del 1936 i que es va haver d’anul·lar el mateix dia de la seva inauguració.

Cinc anys abans, Barcelona s’havia presentat com a candidata per acollir els Jocs Olímpics del 1936 però la situació al país ja començava a ser convulsa i, tot i ser la favorita després d’haver organitzat l’Exposició Internacional del 1929, el Comitè Olímpic va triar Berlín. Aquells jocs es convertirien en una apologia de l’Alemanya nazi de Hitler. En resposta a això i amb una clara voluntat antifeixista, Barcelona va organitzar l’Olimpíada Popular en la que havien de participar 23 delegacions i més de 6.000 atletes. El 19 de juliol, amb tot preparat, la cita es va haver d’anul·lar degut a l’aixecament franquista i el conseqüent esclat de la guerra civil espanyola.

Entre els esportistes que havien de participar a l’Olimpíada Popular, voldria destacar un grup de ciclistes escocesos que dos anys més tard, el 1938, van pedalejar de Glasgow a Barcelona per mostrar la seva solidaritat amb la República. Eren membres del Club Ciclista Clarion i durant el viatge van recollir 100.000 pessetes de l’època que van entregar a les autoritats republicanes.

Aquesta setmana, tretze membres d’aquest club han arribat en bicicleta a Barcelona després d’haver fet el mateix recorregut per commemorar aquella gesta. Han creuat de nord a sud la Gran Bretanya, han agafat un ferry fins a Bilbao i han pedalejat fins a la ciutat comtal amb la bandera republicana onejant a les seves bicicletes. També homenatjaven a dos altres membres del club Clarion que, enrolats a les Brigades Internacionals, van perdre la vida a la guerra civil espanyola.

Moltes gràcies a tots els membres del National Clarion Cycling per la seva solidaritat i per mantenir viva la memòria d’aquells que van lluitar per la democràcia i contra el feixisme.

Recordant el pas de l’Ebre

2008-07-29T09:38:00.002+02:00

El passat cap de setmana vaig assistir amb dos amics més al congrés internacional que es va fer a Móra d’Ebre per commemorar el 70è aniversari de la Batalla de l’Ebre, l’enfrontament més sagnant de la guerra civil espanyola.

La batalla es va iniciar el 25 de juliol del 1938 quan l’exèrcit republicà va passar per sorpresa a la riba oest del riu amb l’objectiu de recuperar terreny i d’alliberar el front de València de la pressió de l’exèrcit franquista. Malgrat l’èxit inicial de l’operació, el bàndol franquista va anar recuperant posicions i va establir una estratègia d’avançar cos a cos, quan de fet haguessin pogut ocupar Catalunya fàcilment des de Lleida. Això va prolongar la batalla durant tres mesos i mig i va provocar 130.000 baixes entre els dos exèrcits.

Dissabte, observant l’Ebre al seu pas per Móra, vaig recordar el que m’explicava el meu avi que amb 32 anys va participar en aquell enfrontament fratricida. Ell formava part de l’equip de pontaires que feien les passarel·les per creuar el riu. Sempre explicava que treballaven de nit i que durant el dia els avions feixistes bombardejaven els ponts que havien construït unes hores abans. Aquelles passarel·les que els havien de dur a la victòria i que els van dur a la mort o a una brutal repressió com va ser el cas de l’avi, pres i tancat en un camp de concentració.

Em vaig sentir una mica com la Barbara Stein, la protagonista de l’última novel·la que he llegit (El secret del brigadista, d’Andreu Claret, Ed. Columna, 2008) que explica la història d’una jove nord-americana que investiga la mort del seu avi, brigadista internacional, durant la guerra civil a Terres de l’Ebre. Aquí en teniu un fragment:

“La Barbara intentava reviure aquell juliol del 38. Pensava ens els sentiments que devien acompanyar l’avi mentre obeïa l’ordre de tirar amunt, a pas lleuger, per aprofitar l’efecte sorpresa de les primeres hores. Amb els ulls aclucats, ensordida per l’estridor dels insectes, s’esforçava a apropar-se a les vivències d’aquells homes. Els va obrir de sobte. Li havia semblat sentir l’estrall de les bombes que els avions alemanys llençaven sobre els ponts i les passarel·les que havien permès el pas del riu. Va percebre el terrabastall del bombardeig com si hi fos, li van fer mal els timpans i va notar el batec de la sang i la gola seca.”

Quan es demanava l’impossible

2008-05-22T09:49:00.002+02:00

Malgrat l’allau d’articles a la premsa i de reportatges als suplements dominicals, no voldria acomiadar aquest mes sense fer esment al 40è aniversari del “Maig del 68”.

La Revolució que van viure els carrers de París durant el “Maig Francès” de 1968 va ser un punt de partida per acabar, poc a poc i matisadament, amb certs clixés socials que ofegaven a les classes mitjanes i populars. D’alguna manera, va ser com un “revival” de la Revolució Francesa del 1789 on la burgesia (la classe mitjana de l’època) es va rebel·lar en contra dels privilegis de la noblesa.

Tot va començar a les universitats de Nanterre i de la Sorbona, quan els estudiants es van manifestar en contra d’un sistema d’ensenyament arcaic i la policia va tancar els dos centres. Aleshores la “revolució” es va traslladar als carrers i es va estendre entre la classe obrera que va protagonitzar una vaga secundada per 10 milions de treballadors que demanaven millores salarials i de les condicions de treball. Al cap de dos mesos, l’esgotament, la pressió policial i la convocatòria de noves eleccions (de les que en va sortir reforçat el conservador Charles de Gaulle) van posar punt i final a la revolució.

A priori, les repercussions del moviment van ser escasses però, a la llarga, s’ha demostrat que va servir per transformar la societat europea. Es va guanyar autonomia a les universitats, es va establir diàleg entre empresaris i treballadors, van canviar les relacions entre pares i fills i es va normalitzar en certa manera la llibertat sexual. A més, el maig del 68 ens ha deixat una herència de frases cèlebres riquíssima: Prohibit prohibir, La imaginació al poder, Sigues realista i demana l’impossible, etc.

No va ser fàcil fer entendre a la societat que una colla d’estudiants universitaris, instruïts i als qui no els faltava de res, prenguessin els carrers i aixequessin barricades. Era una revolució feta amb el cap i no amb l’estómac. Potser avui caldria sacsejar la societat amb una nova revolta que ens alliberés de tot allò que de mica en mica se’ns va imposant i que acceptem amb resignació. Qui s’hi apunta?

Demos i Crato

2008-04-09T21:57:00.001+02:00

La setmana passada vaig fer un viatge llampec a Grècia. Malgrat la brevetat de la visita, vaig tenir temps de pujar a l’Acròpolis des d’on hi ha una vista fantàstica de la decadent Atenes. Situat a l’entrada del recinte, mirant direcció al mar, s’estén el Turó de la Democràcia. Es diu que allà, en aquell punt elevat, va néixer el que avui anomenem “el menys dolent dels sistemes de govern”.

Va ser l’any 462 a. C. quan a Atenes s’establí per primera vegada la democràcia o el govern del poble (demos = poble + crato = governar) i d’aquesta manera tots els ciutadans lliures van tenir accés al poder (no els esclaus). Allò era una democràcia directa i les decisions eren preses pels membres del poble sobirà reunits en assemblea, no existien els representants.

Avui, en canvi, el model més comú és la democràcia representativa. Un sistema en que la sobirania continua en mans del poble però aquest no exerceix directament el poder sinó que delega aquesta tasca en representants escollits periòdicament.

Situat a la modernitat, em pregunto si els antics grecs també pactaven entre ells per imposar la seva opinió o si els membres d’una mateixa família es barallaven en plena àgora.

Em pregunto si uns feien falses promeses als altres per rebre el seu suport i esdevenir caps de l’assemblea ni que fos en segona votació.

Em pregunto si quan hi havia sequera a Tessalònica des d’Atenes se’ls prohibia anar a buscar aigua a Meteora.

Potser algun dia, d’aquí a milers d’anys, s’haurà perfeccionat aquest sistema de govern.

Val més tard que mai

2008-03-06T20:55:00.004+01:00

Hi ha qui pensa que val més fer les coses tard que no fer-les. Doncs jo tenia pendent escriure quatre ratlles sobre una exposició que vaig anar a veure al CCCB ja fa dues setmanes. Una exposició que va estar tres mesos en cartell i que no vaig visitar fins a tres dies abans que la desmuntessin.

L’exposició que du per nom “En Transició” aborda el pas del franquisme a la democràcia des del punt de vista dels ciutadans i no de les elits socials ni polítiques. A mi no em va acabar d’enganxar la veritat, vaig trobar que hi havia temes als quals se’ls hi dedicava massa espai (com la psiquiatria) i d’altres que es tractaven poc (com els mitjans de comunicació). Però bé, com que no sóc cap crític museogràfic, imagino que l’exposició estava, en general, ben feta i que potser a mi el tema ja em comença a avorrir. Per cert, un amic em va dir que la idea de l’exposició és un plagi clar del llibre que vaig escriure el 2004 (Transitant). S’agraeix el comentari però jo no diria tant.

Bé, el que més em va sorprendre és que al final els visitants podien deixar gravada en vídeo una pregunta sobre l’època de la Transició per tal que els historiadors i comissaris de l’exposició poguessin donar-hi resposta. I la majoria de persones es qüestionaven si realment la transició cap a la democràcia es pot donar per finalitzada o si encara queden temes per resoldre. Jo no sóc el comissari de l’exposició però m’atreviria a dir que, efectivament, encara queden mooolts temes per resoldre i com a mostra, aquest bloc.

Per cert, venen eleccions, és moment de meditar, decidir i votar per intentar viure en una autèntica democràcia. Val més tard que mai, no?

L’excusa ideal

2008-02-18T12:50:00.004+01:00

Qui ho havia de dir! Encara li hauré d’agrair a Mariano Rajoy que m’hagi animat a obrir una secció d’enllaços “ecològics” al bloc. I és que sovint penso en publicar articles sobre qüestions ambientals però sempre em retinc perquè crec que aquest no és el lloc per fer-ho (en principi, aquí hem vingut a parlar de les mancances de la nostra democràcia i bla, bla, bla...)

Després d’haver escoltat la brillant idea que Rajoy ha deixat anar en precampanya electoral, he trobat l’excusa ideal per escriure sobre el tema i per proposar-vos una sèrie d’enllaços amb consells i informació per a preservar el medi ambient. I és que Rajoy, després de fotre’s del canvi climàtic fa uns mesos, ara diu que si guanya plantarà 14.300 arbres cada hora durant quatre anys. Una de dues, o el seu cosí científic i assessor personal s’ha equivocat a l’hora de fer números o Rajoy està mentint als ciutadans sense cap mena de vergonya.

Així doncs, si voleu fer alguna cosa per mirar d’aturar el canvi climàtic, per no contribuir a agreujar la sequera o per viure en un entorn més saludable, us proposo consultar els enllaços que trobareu a la vostra dreta i prescindir de les mentides d’en Rajoy.

Qüestió d’orgull

2008-02-03T21:09:00.000+01:00

Aquesta setmana he tingut diversos impactes emocionals. Dos d’ells han estat relacionats amb el mateix tema: els bombardejos aeris que va patir Barcelona durant la Guerra Civil.

Dimecres vaig assistir a la presentació d’un documental produït pel Memorial Democràtic i realitzat pel col·lectiu Paso a Paso, “La Canalla(da) de Sant Felip”. Un film que, en 30 emocionants minuts, relata la mortaldat produïda per avions italians a l’església de Sant Felip Neri l’any 1938, on van morir 42 civils, la majoria nens i nenes que es refugiaven al soterrani del convent. Encara avui es poden veure els impactes de la metralla a la façana de Sant Felip.

L’endemà, dijous, vaig entrar per primera vegada a la Casa de les Punxes de Puig i Cadafalch, on la família del meu pare hi va viure durant la guerra. El cas és que, durant el contenciós, moltes famílies benestants van instal·lar-se lluny de Barcelona deixant els seus pisos buits i l’ajuntament va facilitar aquestes vivendes als veïns dels barris més afectats pels bombardejos com la Barceloneta (donat que els avions entraven per la costa). Visitant un dels pisos, em vaig imaginar com deuria ser la vida en un espai que no et pertany en l’ambient terrorífic de la guerra.

Barcelona va ser la primera ciutat d’Europa on es va bombardejar sistemàticament a la població civil. Franco tenia un sol objectiu: minar la moral de l’enemic amb la mort dels innocents. Però tan dimecres com dijous, al sortir d’aquests llocs, em vaig adonar que visc en una ciutat moderna, amb marcada personalitat i que res ni ningú ha pogut acabar amb la seva empenta. Em vaig sentir orgullós de ser barceloní i de compartir els ideals d’aquells que van viure sota les bombes.

El dia més depressiu de l'any

2008-01-24T11:57:00.001+01:00

La setmana passada la revista TIME publicava un article sobre l’estudi que el Dr. Cliff Arnall, investigador de la Universitat de Cardiff, ha desenvolupat per concloure que aquest dilluns 21 de gener ha estat el dia més depressiu de l’any. Segons Arnall, el tercer dilluns del mes de gener és el que reuneix més factors negatius de tot l’any. Factors com ara el clima, els deutes adquirits durant la campanya de Nadal o les propostes no acomplertes que ens vam fer per Cap d’any.

Encara sort que Cliff Arnall no comptava amb altres fets que han tingut lloc aquesta setmana i que reforcen la seva teoria. Els milers de palestins que han hagut de foradar el mur israelià per anar a comprar productes de primera necessitat, els tipus d’interès que no baixen per desesperació dels qui tenen una hipoteca o l’atemptat que suposadament es preparava al transport públic de Barcelona, estendrien les conclusions d’Arnall i ens portarien a declarar aquesta com la setmana més depressiva de l’any.

Però el que és pitjor, Arnall no va preveure que Espanya està a punt d’entrar en període electoral i això podria ampliar encara més la seva teoria i, si analitzem les dues úniques opcions guanyadores de les eleccions del 9 de març, encara acabaríem sostenint que aquest serà l’any més depressiu de la dècada. Buf, més valia no haver-nos llevat aquest dilluns.

Dia Internacional del Migrant

2007-12-19T15:14:00.000+01:00

Ahir va ser el Dia Internacional del Migrant (malgrat que els actes de celebració van tenir lloc diumenge passat). L’any 2000 les Nacions Unides van proclamar el 18 de desembre com un dia per promoure els drets humans de tots els migrants i per a reconèixer les aportacions que les persones immigrades realitzen tan als seus països d’origen com a les societats que les acullen.

Amb aquesta jornada com a teló de fons, recordo un llibre que vaig llegir fa uns mesos, Sinaia. El vaixell de l’exili (Columna edicions, 2006). Es tracta d’una novel·la que explica la història de 1.800 refugiats espanyols que, a bord del vaixell Sinaia, van haver de deixar el seu país a les acaballes de la Guerra Civil rumb a Mèxic, per evitar represàlies o simplement conservar la vida. En reprodueixo un fragment que descriu l’arribada del vaixell a Mèxic:

“Vint mil obrers atapeint els molls, saludant-nos, victorejant-nos, com si enlloc de perdre una Guerra l’haguéssim guanyat, fent voleiar estendards i enrogallant-se amb els crits d’ànim i benvinguda (…) Tota aquesta recepció havia estat preparada per endavant, minuciosament, per les autoritats mexicanes (…) Res a l’atzar. Ens cridaven que érem a casa.”

Us sembla que avui a casa nostra rebem els immigrants de la mateixa manera? Cal reflexionar.

2007-12-18T20:01:00.000+01:00

Òndia, òndia... un premi? M'han donat un premi pel bloc? De fet, és una menció que t'atorguen altres blocaires, o bé perquè els agrada el què escrius o bé perquè consideren que el teu bloc “destaca o ha destacat en alguna ocasió per la seva solidaritat amb els altres”.

Em fa molta il·lusió que me l’atorgui un antic “jefe” amb qui mantinc una amistat i amb qui comparteixo sobretaules eternes parlant del rumb que segueix el món i, sobretot, de viatges. Per cert, us recomano molt el seu bloc de viatges, també premiat amb aquesta menció.

Seguint les indicacions de la persona que va crear el premi, ara a mi em tocaria atorgar-lo a d’altres blocs. Deixeu-me rumiar però de moment us n’avanço alguns:

El bloc d’en Gerard Segú: Un espai on airejar idees, vivències, reflexions...

Amu-Daria: Històries, imatges i anècdotes de la ruta de la seda i l’Àsia Central

El bloc del Toni Conti (acabat d’estrenar): Els amors fan l’amor. Les històries la història.

La unió fa la força

2007-12-13T19:14:00.000+01:00

No fa massa dies, fent sobretaula, els meus pares recordaven com es van viure els primers anys de democràcia. Explicaven que es respirava una atmosfera d’il·lusió perquè la ciutadania començava a projectar, d’una manera o una altra, les llibertats que per fi se’ls concedia. Però més enllà d’allò personal, qui més qui menys també tenia un projecte col·lectiu. En el seu cas, van unir esforços amb altres veïns per impulsar la primera escola pública i catalana del districte.

Amb aquest record ben fresc, ahir vaig assistir a una assemblea de veïns al barri on visc actualment per mirar de crear una cooperativa de consum ecològic. I jo que només havia participat en assemblees d’estudiants i de treballadors on la causa estava perduda des del primer moment (la universitat i l’empresa eren immensament més fortes) vaig sortir d’allà molt satisfet. De seguida ens vam posar d’acord: a l’hora de triar el model de cooperativa, de fixar prioritats, d’organitzar-nos en comissions...

En definitiva, que de seguida ens vam entendre per unir forces i canviar alguna cosa que no ens agrada: els aliments transgènics, la fruita que no té gust, els intermediaris que es fan rics, els pagesos que cobren poc, etc.

Apel·lo doncs a l’esperit de la Transició que, si bé ens ha deixat moltes mancances gràcies a la desmemòria dels qui van pactar el canvi de règim, va aconseguir que amb la iniciativa ciutadana es transformessin moltes coses. Fora la mandra, la vergonya i el desconeixement voluntari. Ciutadans “normals” unim-nos!

Québec i Catalunya

2007-12-03T19:08:00.000+01:00

Acabo d’arribar d’un viatge de feina al Québec i si no fos pel fred i per les hores de vol es podria dir que no he sortit de Catalunya. Exageracions a banda, les similituds entre els dos països són moltes més de les que m’esperava. Per començar, tenen un volum de població molt similar i en ambdós llocs s’apropa als 7,5 milions d’habitants. Això sí, el Québec té una superfície en km2 que multiplica per 50 la de Catalunya. Però és en el terreny de la realitat política i social on trobem més semblances.

Si a Catalunya, a meitat dels anys 70, quan va morir Franco, va començar una Transició (inacabada) cap a la democràcia que va permetre recuperar les nostres institucions i la nostra llengua, als anys 60 al Québec va començar l’anomenada Revolució Tranquil·la de la mà del primer ministre Jean Lesage. Després de 15 anys d'un govern repressor dirigit per Maurice Duplessis (conegut com "La Gran Foscor") durant el qual es va excloure els francòfons de les posicions econòmiques, Lesage va emprendre una potent política econòmica que incloïa la nacionalització de la producció elèctrica i la creació d’empreses i bancs quebequesos.

El creixement econòmic de la regió fou prodigiós i va anar acompanyat d’altres reformes socioculturals així com d’un augment de l’autoestima de la població francòfona del Canadà. L’any 1977, per exemple, el sobiranista Partit Quebequès de René Lévesque que havia guanyat les eleccions l’any abans va promulgar la llei 101 i el francès passava a ser l’única llengua oficial del Québec (fins el moment compartida amb l’anglès).

Es pot dir que avui el Québec s’ha convertit en el principal defensor de la llengua francesa fins i tot per davant de França, on cada dia són més comuns els anglicismes. Com a anècdota us diré que els senyals de trànsit de STOP al Québec hi posa “ARRÊTE” (“aturis” en francès).

Malgrat tot, el govern del Québec encara depèn d’Ottawa (seu del govern federal del Canadà) per temes tant importants com les infraestructures, tal com passa entre Catalunya i Madrid. Això sí, al Québec han pogut fer ja dos referèndums per decidir si continuaven formant part del Canadà o no, un l’any 1980 i l’altre el 1995. En l’últim, el no va guanyar amb només el 50,4% dels vots però, en tot cas, va ser una decisió presa pacífica i democràticament per la ciutadania.

Ben pensat, potser no hi ha tantes similituds entre Catalunya i el Québec, oi?

El camí de l’exili

2007-11-19T19:14:00.000+01:00

Aquest cap de setmana m’he exiliat a França. He passat la frontera a peu, pel mig de la muntanya. Ni guàrdies civils ni gendarmes. Amb dos companys més, hem fet la mateixa ruta que va dur milers de persones a l’exili l’hivern del 1939, quan fugien de la repressió franquista. Entre ells, el president Companys, el lehendakari Aguirre i el president de la república espanyola, Manuel Azaña.

Es calcula que 50.000 persones van franquejar la frontera per aquest pas muntanyós que travessa el Coll de Lli. Carregats amb el poc que els quedava, en mig de la neu i temperatures sota zero. Altres passos com els de la Jonquera, Molló i Puigcerdà també estaven abarrotats.

El municipi on neix aquest camí és La Vajol i s’acostuma a dir que per uns dies va ser la capital del país donat que els presidents de Catalunya, d’Euskadi i de la República van fer-hi nit. Encara avui hi ha veïns del poble que tenen molta història per explicar com el propietari de la mina Canta, una explotació de talc on el govern de la república hi va emmagatzemar or i bona part de la col·lecció del museu del Prado durant la guerra.

Al mateix poble, però, també ens hem trobat persones que ens han recomanat no “remenar el passat” i “mirar endavant”. És clar que mirem endavant, sempre. Però no volem passar de llarg cap capítol de la nostra història. I menys després d’haver fet el mateix camí que tantes persones van haver d’emprendre pel sol fet de ser catalanes, basques, demòcrates o lliurepensadores.

Mai coincidim en res

2007-11-13T21:23:00.000+01:00

En aquests gairebé dos mesos sense escriure, donat que he estat de vacances i readaptant-me a la quotidianitat, han passat vàries coses susceptibles de ser comentades al bloc. Moltes d’aquestes coses tenen un punt en comú: han rebut l’oposició (i sovint el menyspreu) del Partit Popular. Vegem-ne 3 exemples:

1- Mentre que l’ex-vicepresident dels Estats Units i Premi Nobel de la Pau, Al Gore, visitava Espanya i alertava sobre el perill que suposa el canvi climàtic per a tots els habitants de la Terra, Mariano Rajoy afirmava que el seu cosí científic li havia assegurat que el canvi climàtic no és un problema tant important.

2- Amb pocs dies de diferència, el Parlament de Catalunya aprovava la creació del Memorial Democràtic (la primera institució de l’Estat dedicada a recuperar la memòria democràtica i a condemnar la repressió franquista) i el Congrés dels Diputats aprovava la Llei de la Memòria Històrica. En els dos casos amb el vot en contra del PP. Per què serà?

3- Un cop la justícia ha dictat sentència pels atemptats de l’11M i ha deixat clar que l’autoria dels fets només és imputable a una cèl·lula islamista, els dirigents del PP s’esforcen en mantenir l’enganyosa teoria que els va expulsar del poder l’any 2004 i encara no descarten que fos ETA.

De veritat que, quan s’acosten eleccions, em costa definir-me políticament, atès el nivell dels nostres dirigents i de tota l’oposició. Per això, un exercici que m’és força útil és anar descartant les opcions que menys em convencen i, oh sorpresa, entre els primers descartats sempre hi ha el PP. No em mal interpreteu, no és una qüestió visceral sinó una decisió meditada i raonada.

Les mentides continues, els atacs gratuïts, el menyspreu dels seus dirigents cap a altres maneres de pensar... tot això fa que el PP i jo mai coincidim en res.

Tancat per vacances

2007-09-15T18:42:00.001+02:00

Marxem de vacances!

Tornem a mitjans d'octubre.

Un any de bloc

2007-09-05T15:06:00.001+02:00

Avui fa just un any que vaig iniciar aquest bloc. Amb més o menys constància, he mirat d’anar difonent fets, notícies o anècdotes que ens recordessin que la transició cap a una democràcia plena encara té molt de camí per endavant, que encara hi ha molta feina per fer i que hi ha persones i institucions que s’entesten en mantenir l’herència franquista.

En aquests dotze mesos, a Catalunya s’han celebrat dues eleccions, ha mort Pinochet, Aznar ha fet declaracions proetíliques i ha reconegut amb xuleria que a Iraq no hi havia armes de destrucció massiva, el PP ha organitzat manifestacions contra el Govern, el diari El Mundo ha ofert als seus lectors una col·lecció de segells de Franco... Però també s'han homenatjat grans lluitadors per la llibertat i s'ha treballat en l'avantprojecte d'una llei que reguli la recuperació de la memòria històrica.

Lluny d’aspirar a canviar la societat, els articles d’aquest bloc han volgut fer arribar a qui els hagin llegit que la nostra democràcia encara ha de créixer, que a l'estranger sovint trobem exemples a seguir i que, si volem, podem canviar les coses, només cal posar-s'hi. En definitiva, aquest bloc només és un petit granet de sorra en la lluita per una societat més justa i igualitària. Potser és massa pretensiós?

La casa de Mafalda

2007-09-04T09:07:00.001+02:00

En la meva dèria per recuperar la memòria històrica -convençut de que és una condició sine qua non per poder arribar a una autèntica democràcia- sovint escric sobre la importància de rehabilitar i dignificar espais on hi han tingut lloc esdeveniments de la nostra història més recent.

Avui, potser perquè s’apropa el moment de fer vacances, he volgut donar un punt d’humor al bloc fent-me ressò de la col·locació d’una placa en un lloc “històric” molt particular: la casa de Mafalda. Tot sorgeix de l’iniciativa de dos periodistes argentins que, fixant-se en les tires d’aquest personatge, han localitzat la porta de la casa on Mafalda s’hi va passar tantes vinyetes asseguda observant el món. Al carrer Chile nº 371 del barri de San Telmo de Buenos Aires hi vivia Quino, el seu creador, i és on va situar també la casa del seu personatge més conegut.

Aquests periodistes han organitzat una recollida de signatures i, finalment, l’ajuntament de Buenos Aires s’ha decidit a col·locar-hi una placa commemorativa. Sembla que la iniciativa tindrà continuïtat i ja es parla de fer una ruta pels escenaris més emblemàtics de les tires de Mafalda, com la botiga de queviures del seu amic Manolito.

Ben mirat, la petita Mafalda s’ho mereix pel sol fet que sempre s’ha mostrat en contra de les desigualtats al món i perquè durant anys li va tocar “viure” en una Argentina immersa en la dura dictadura militar de Videla i va resistir.

Brussel•les o Estrasburg?

2007-08-20T12:33:00.000+02:00

Fa anys, quan feia de becari al Parlament Europeu, vaig tenir l’oportunitat d’assistir a un ple de l’Eurocambra a la seva seu d’Estrasburg i vaig poder veure de prop el funcionament intern d’una macro-institució com és aquesta assemblea de diputats de 25 països diferents. Una de les coses que més em van sobtar van ser els baguls metàl·lics que hi havia a la porta de cada un dels despatxos d’aquell flamant edifici. Eren les valises que un cop al mes s’utilitzen per traslladar documentació de Brussel·les (on el Parlament hi té la seu “permanent”) a Estrasburg. En aquest viatge també s’hi sumen centenars de funcionaris i de diputats que s’instal·len a la ciutat francesa quatre o cinc dies al mes.

El manteniment de l’edifici d’Estrasburg i el trasllat de persones i material suposa una despesa de 200 milions d’euros l’any. Amb aquesta xifra, per posar un exemple, Intermón-Oxfam podria triplicar el seu pressupost anual per lluitar contra les desigualtats al món. A més, cal tenir en compte el cost ambiental que suposen tots aquests viatges d'anada i tornada.

Llegint el diari AVUI, m’assabento que fa uns mesos que un grup d’eurodiputats va iniciar una campanya per establir com a única seu del Parlament la de Brussel·les (i mantenir la veïna seu de Luxemburg que acull només la secretaria general) per estalviar aquesta “eurodespesa pública” a la ciutadania. Però fins ara les institucions europees no n’han fet cas, segurament per no enfrontar-se a França que, evidentment, no recolza la moció.

La campanya inclou una recollida de signatures de ciutadans per convèncer els Estats membres de la UE que aprovin la iniciativa. Malgrat que la participació ciutadana és un tema complex que ompliria moltes pàgines d’aquest bloc, aquest és segurament un dels pocs exercicis de democràcia participativa a Europa que té un cert recolzament “oficial”, el dels grups parlamentaris que impulsen la moció.

Si creus que els ciutadans i ciutadanes de la UE ens podríem estalviar 200 milions d’euros l’any i vols signar en favor d'aquesta iniciativa, pots fer-ho aquí.

Espais de la història

2007-08-13T12:51:00.000+02:00

Avui fa 46 anys que es va iniciar la construcció del Mur de Berlín, quilòmetres i quilòmetres de formigó que van dividir la capital alemanya en dues ciutats, el país en dues repúbliques i el món en dos blocs. Durant gairebé 30 anys -fins el 1989- el Mur de Berlín va ser testimoni privilegiat de la història contemporània mundial i va veure com morien centenars de persones que el volien passar d’una banda a l’altra. Ara, l’ajuntament berlinès s’està plantejant com tirar endavant la milionària restauració dels fragments del mur que encara es conserven a la ciutat.

Alemanya – com Àustria i Polònia- ja conserva espais històrics del segle XX com són els camps de concentració nazis, per això cal creure que els fragments existents del Mur de Berlín seran restaurants i conservats com a testimoni de primer ordre per entendre la nostra història més recent.

Tant de bo a Espanya s’haguessin conservat amb el mateix convenciment els espais on van succeir importants capítols de la Guerra Civil i la dictadura franquista. Precisament, aquests dies es pot veure al Palau de la Virreina de Barcelona - fins el 9 de setembre- una exposició de fotografies d’Ana Teresa Ortega que, sota el nom de Cartografies Silenciades, mostra espais on Franco va instaurar camps de concentració i d’extermini dels que avui no en queda gairebé cap rastre, com ara la Plaça de Toros de Badajoz (on s’ha aixecat un modern palau de congressos) o el Camp de la Bota de Barcelona (on hi ha una esplanada de ciment que forma part de l’anomenat recinte del Fòrum).

La bona vida dels Franco

2007-07-23T14:14:00.000+02:00

A Barcelona són ben conegudes les visites que feia Carmen Polo, esposa de Franco, a les joieries de la ciutat d’on sempre en sortia ben guarnida amb els “regals” que li feia el gremi de joiers. Eren tantes les factures que deixava pendents de pagament l’esposa del dictador que aquest gremi va acordar sufragar a parts iguals els suposats “regals”. Algunes joieries, fins i tot, s’atrevien a tancar les portes quan s’assabentaven que la collares –tal com es coneixia a Carmen Polo- visitava la ciutat.

Però no eren aquests els únics regals que rebia la família Franco. L’any 1939 per exemple, va rebre de part de la ciutat i la província de A Coruña una finca amb un castell i 6 hectàrees de bosc i jardins, el Pazo de Meirás (a la imatge), situat al municipi gallec de Sada. Està documentat que les autoritats locals d’aquell moment van fer expropiacions forçoses o a canvi de compensacions econòmiques irrisòries per agrupar les terres al voltant del castell i regalar-les al Generalísimo.

Ara, tal com informa l’edició digital d’El País, la Xunta de Galícia i l’ajuntament de Sada volen declarar la finca com a Bé d’Interès Cultural, cosa que suposaria obrir el pazo al públic quatre dies al mes i adoptar mesures per a la seva conservació. Però la filla de Franco, Carmen Franco Polo, s’ha negat fins el moment a deixar entrar els tècnics de la Xunta perquè en puguin fer un informe i valorar si es pot o no declarar Bé d’Interès Cultural.

Quina qualitat de vida que van tenir –i encara tenen- els Franco! Res a comparar amb Mussolini i la seva amant Clara Petacci que van morir penjats, els Hitler que es van suïcidar o, per posar un exemple més recent, el matrimoni Ceaucescu, afusellat el 1989 poc després de la caiguda del mur de Berlín.

30 anys d'eleccions

2007-06-14T19:21:00.000+02:00

El 15 de juny se celebra el 30è aniversari de les primeres eleccions generals a Espanya després de quaranta anys de franquisme. Quaranta anys sense poder votar. S’estan fent diversos actes institucionals i programes de televisió per commemorar l’efemèride i segur que en molts d’aquests es dirà que aquelles van ser les primeres eleccions democràtiques. El cert és que no ho van ser del tot.

Per reforçar aquest argument explicaré que ahir, en un d’aquests actes, el ponent convidat (Andreu Mayayo, professor d’història de la UB) va opinar que aquelles votacions no es poden titllar de democràtiques per diverses raons: encara hi havia presos polítics, els joves no podien votar fins els 20 anys, es va dificultar el vot als residents a l’estranger, i fins i tot la Junta electoral central va admetre no tenir els recomptes complets de totes les demarcacions.

En canvi, la participació i els resultats sí que es pot dir que van donar peu a la democràcia, malgrat que aleshores van guanyar els tardofranquistes agrupats a la UCD amb Adolfo Suárez al capdavant. Es va bandejar l’extrema dreta, el Partit Socialista es constituïa com a segona força i a Catalunya nacionalistes i socialistes van dominar amb comoditat.

Resumint, a Espanya la democràcia va ser una conseqüència de les eleccions del 1977 i no al revés. Que serveixi això per derrotar l’apatia ciutadana de les darreres eleccions. Que els partits no ens convencen només és una excusa per quedar-se a casa i no implicar-se. A les urnes hi ha moltes opcions (partits minoritaris, vot nul, vot en blanc, escons insubmisos, etc.) i, ens agradi o no, en democràcia aquestes són les normes del joc. Està clar que amb la participació ciutadana es poden canviar les coses, tal com va passar ara fa 30 anys.

Boti, boti, boti, terrorista qui no em voti!

2007-05-24T13:51:00.000+02:00

L’entranyable José María Aznar està en ratxa. Després d’acceptar que no hi havia raons per atacar l’Iraq i fotre’s de les campanyes de la Direcció General de Trànsit, gairebé fent apologia del consum d’alcohol entre els conductors, ara ha etzibat que qui no voti al PP estarà recolzant la presència de terroristes a les institucions (veure vídeo). És un gag del Polònia? No, és tant cert com que ara porta melena. Ho va dir en un míting a Calatayud en plena campanya de les eleccions municipals.

En el mateix discurs va dir que no calia remenar "els ossos" del passat (en clara referència a la Llei de la Memòria Històrica que està preparant el Govern de ZP) i va alertar que Zapatero posa en qüestió els principis de la Transició i està dividint els ciutadans en dues Espanyes.

És evident que Aznar està reforçant la marca del seu partit: atemorir la ciutadania amb fal·làcies diverses (anticatalanisme, cas De Juana, diàleg amb ETA, etc.) per obtenir un benefici electoral a les eleccions municipals. A l’expresident però se li ha vist el llautó i ens ha tornat a deixar clar que no vol ni sentir parlar de recuperar la memòria històrica d’Espanya, per què serà?

Global meme (literari)

2007-05-10T20:36:00.000+02:00

He rebut un “meme” per correu electrònic, un d’aquests missatges hiper breus que tenen l’objectiu d’establir una cadena el màxim d’extensa. Aquest meme (amb títol "Global meme") sembla que ho està aconseguint, me l’ha enviat l’Òscar des de Nova York que, al seu torn, l’havia rebut procedent de la Xina.

Si ho he entès bé (és el primer que rebo a la meva vida) es tracta d'un meme que insta a qui el rep a escriure un paràgraf d’un llibre que estigui llegint en aquests moments. Ara mateix tinc a la tauleta de nit una guia Lonely Planet de Malàisia, un llibret de l’ajuntament amb “21 consells per tenir un habitatge sostenible” i el llibre que l’Àuria em va regalar per St. Jordi (signat per l’autor!), El Pont dels Jueus, de Martí Gironell (Columna Edicions). Em sembla que aquest últim serà l’aposta més literària:

“Ella va deixar el cabàs a terra i va arquejar lleugerament el cos cap enrere, com la lluna quan està decreixent, i al mateix temps va aixecar els braços prims i envernissats, que li van quedar al descobert de la brusa blanca de cotó, per agafar-se els cabells (...) Només la veia de perfil i en fer aquest moviment els pits li tibaven i empenyien amb força contra la tela blanca del vestit que cobria el seu cos, com si volguessin sortir”

Enviaré aquest meme a més amics que tinguin bloc en actiu, a veure si fem una autèntica cadena literària mundial!

El món deformat

2007-05-03T12:22:00.000+02:00

Worldmapper és una pàgina web que mostra més de 350 mapes, elaborats a partir de diverses estadístiques, que han fet professors de les universitats de Sheffield i de Michigan. La novetat és que deforma proporcionalment o refà la mida dels països en funció dels resultats de les estadístiques preses com a referent. Així, per exemple, la gran “bola” rosa que veieu al centre del mapa de la imatge és Espanya segons el nombre de manifestacions fetes en contra de la invasió d’Iraq.

Sí, Espanya va ser el país del món on l’any 2003 es van fer més manifestacions per mirar d’evitar una guerra que ha causat milers de morts. De poc va servir perquè el govern del Partit Popular va sucumbir als cants de sirena del seu soci, els Estats Units (EUA) que, per cert, és el país amb més despesa militar. L’any 2002 (abans d’aquesta guerra) els EUA van gastar 353 bilions de dòlars en soldats i armes, nou vegades més que el segon país del rànquing, el Japó.

En aquest web hi ha molts més mapes a destacar, de vegades curiosos i de vegades sorprenents, com per exemple el que mostra a Hong Kong (Xina) com a màxim exportador mundial de joguines o el que classifica els països segons el nombre de restaurants Mc Donald’s que tenen, evidentment el primer país és els EUA i el tercer... Andorra!

Demagògia domèstica

2007-04-11T23:20:00.000+02:00

Les vacances de Setmana Santa són dies propicis per trobar-se amb família i amics i, és clar, per establir converses sobre temes diversos. L’actualitat sociopolítica sempre és un tema recurrent en aquests casos. Aquesta pasqua vaig assistir a un espectacle de demagògia domèstica, és a dir a una reproducció en petit comitè d’arguments poc o gens fonamentats dits amb tanta rotunditat que costava no creure-se’ls.

El tema en qüestió era l’excarceració de De Juana Chaos, un tema delicat però que si el “demagog” s’hagués pres la molèstia de llegir algun diari més o menys imparcial no els hagués reproduït mai amb la seguretat que ho va fer. El pitjor de tot és que els contertulians que no sabien massa de què anava el tema assentien amb el cap i es creien de pe a pa tot el que deia el confiat demagog. Sort que algun dels presents, sense defensar a De Juana, va rebatre el falsejat discurs aportant dades demostrables.

I aquest només és un exemple del que es repeteix cada dia, quan algú proclama falsos arguments per defensar un discurs que ha engegat i que no sap com sostenir. Uns ataquen l’ecologisme (el reciclatge no serveix per a res), altres acusen els immigrants (tots els “moros” són uns lladres), altres condemnen Catalunya (en Cataluña ya no se habla el castellano), etc.

La demagògia quotidiana és més perillosa del que sembla. Crea consciències al seu voltant que poden ser una poderosa arma política, sobretot quan s’acosten eleccions.

El turista insostenible

2007-03-29T12:23:00.000+02:00

Ahir vaig assistir a una xerrada organitzada per Barrinar cap a la Sostenibilitat una associació petita però força activa que promou la sostenibilitat entre la ciutadania. A l’acte es va parlar de la nostra contribució, quan viatgem, a la insostenibilitat dels països visitats, partint de la definició que una activitat sostenible és aquella que és respectuosa amb el desenvolupament econòmic, amb el medi ambient i amb les persones.

Concretament, ahir es va tractar la problemàtica de l’explotació sexual de menors al sud-est asiàtic. Es van donar xifres aterradores com per exemple que a Thailàndia l’any 1990 hi havia un milió de prostitutes (actualment es calcula que moltes més) o que el 25% dels turistes que visiten Cambodja ho fan per mantenir relacions sexuals amb menors. Una representant d’UNICEF va explicar la campanya que aquesta organització està duent a terme per lluitar contra aquesta xacra mirant d’involucrar-hi governs, agències de viatges i organitzacions no governamentals.

Però un dels moments més impactants de l’acte va ser la projecció d’un breu reportatge en el que, gràcies a l’actuació d’una ONGD que té seu a Barcelona i de la policia de Cambodja, es va enxampar “in-fraganti” un turista holandès a la seva habitació amb dos menors despullats.

Sembla ser que l’acció d’ONGDs com aquesta ha permès en els últims 4 anys detenir a una quarantena de pederastes occidentals al sud-est asiàtic, entre ells un ex-alt càrrec de l’exèrcit dels Estats Units. Ara bé, la funció de “servei de reparació” que fan aquestes organitzacions occidentals als països pobres no és suficient com perquè puguem dormir tranquils. Si hi ha explotació sexual al sud-est asiàtic o a Cuba és perquè a Europa i a Nord-Amèrica hi ha demanda.

Cada gota compta

2007-03-22T13:45:00.000+01:00

Avui és el Dia Mundial de l'Aigua i direu "Què hi pinta això en un bloc on es pretén parlar de la transició cap a una democràcia plena?" Directament, no hi té res a veure però m'ha semblat interessant fer-hi esment. Sense aigua no existiria la vida (ni amb democràcia ni sense) i de vegades cal anar al principi de les coses per trobar-li sentit.

Sovint és necessari reflexionar i pensar, per exemple, quin futur els hi espera a les properes generacions. Aleshores tot s'atura, perd importància tot el que estàs fent i prenen rellevància coses tant corrents com la quantitat d'aigua (excessiva) que utilitzem cada dia sense adonar-nos-en.

Aquí van 10 consells de l'Agència Catalana de l'Aigua per estalviar aquest or líquid:

1- Tanquem les aixetes quan no les utilitzem: mentre ens ensabonem les mans o el cos, quan ens rentem les dents, quan ens afaitem...

2- No utilitzem el vàter com a paperera. Amb cada descàrrega s'aboquen entre 6 i 15 litres d'aigua.

3- Reduïm el volum de la cisterna col·locant, per exemple, una ampolla plena a dins.

4- Fem servir la dutxa enlloc de banyar-nos.

5- Omplim una galleda amb l'aigua de la dutxa mentre esperem que s'escalfi. La podem utilitzar per esbandir la banyera quan hem acabat, per regar les plantes, etc.

6- Reguem les plantes de bon matí o al vespre, per evitar la vaporització.

7- Fem servir la rentadora i el rentaplats amb la càrrega completa i, sempre que es pugui, seleccionant el programa d'estalvi.

8- Col·loquem economitzadors o airejadors a les aixetes, els trobarem a qualsevol ferreteria, són barats i fàcils d'instal·lar.

9- Rentem el cotxe en un túnel de rentatge enlloc de fer-ho amb mànega. Això permet estalviar fins a 350 litres d'aigua cada rentada.

10- No aboquem productes tòxics o nocius pel medi a l'aigua.

El búnker de Hitler i les manis del PP

2007-03-16T10:56:00.000+01:00

No fa massa que vaig llegir a la secció de necrològiques d’El País que havia mort Bernd Freytag von Loringhoven, general nazi i últim supervivent dels militars que van compartir búnker amb Hitler abans que aquest acabés suïcidant-se al veure-ho tot perdut. Després de la II Guerra Mundial, Von Loringhoven va ser empresonat, absolt al cap de 3 anys i va acabar ingressant com a general a l’OTAN. En els últims dies de la seva vida, va venir a dir que el seu testimoni hauria de servir per evitar que es tornessin a produir barbaritats com les que es van viure Europa en el passat: “Quan la història il·lumina la memòria, es produeix el millor antídot contra la intolerància” - va dir en una entrevista-.

Aquests dies, veient les manifestacions que el PP organitzava en contra de la política penitenciària del govern socialista, he recordat la frase de Von Loringhoven i m’han vingut dues coses al cap. La primera és que tant de bo la història més recent il·luminés la memòria de tota la gent a qui el PP ha convençut per sortir al carrer, que recordessin quants presos d’ETA va excarcerar el govern d’Aznar així com les manifestacions en contra de la intervenció espanyola a l’Irak –causant dels atemptats de l’11 M. La segona és que si un general nazi tant proper a Hitler va acabar pensant així, els ara seguidors de Rajoy també poden acabar revelant-se contra el totalitarisme del PP, no?

Mentides, morts i aplaudiments

2007-02-26T20:39:00.000+01:00

Feia dies que no escrivia perquè no tinc massa temps però la incredulitat, les ganes de riure (per no plorar) i la ràbia m'han animat a seure 5 minuts davant l'ordinador per escriure quatre ratlles i enganxar un parell d'enllaços.

El tema d'avui ja fa dies que ha vist la llum a tots els mitjans però no me n'he pogut estar. L'article en qüestió el protagonitza aquest senyor tan simpàtic de la fotografia (de tant graciós que és li podríem dir pallasso, amb permís d'en Tortell Poltrona i de Pallassos Sense Fronteres).

Veieu aquest vídeo de l'any 2003 i després mireu-vos aquest altre de fa uns dies.

Particularment, en el segon vídeo no sé què aplaudeix la gent. Deuen estar contents per tots els morts que hi ha hagut a l'Iraq (soldats espanyols i càmeres de televisió inclosos). Si no, no ho entenc.

Tenir bona memòria

2007-02-08T19:09:00.000+01:00

Qualsevol psicòleg ens recomanaria que per superar un xoc emocional (una agressió per exemple) cal poder exterioritzar-lo, analitzar-lo i aprendre a conviure amb ell. Això també deu ser aplicable a conflictes col·lectius. A Espanya, però, uns fets tant virulents com la guerra civil i la consegüent dictadura franquista s’han hagut de superar per les bones, sense possibilitat de fer teràpia. El franquisme va silenciar i reprimir amb duresa el bàndol dels vençuts i la tan lloada “transició” va passar full en blanc a 40 anys de dictadura, situant uns i altres al mateix nivell, agressors i agredits.

Ara, per primera vegada després de 30 anys de “democràcia”, el govern espanyol s’ha decidit a redactar un projecte de “llei de la memòria històrica” que ens hauria de permetre mirar el passat i analitzar-lo públicament per poder viure el present amb dignitat. Però resulta que el govern ha presentat un projecte on, per citar alguns exemples, ni contempla la il·legalitat del govern de Franco (imposat per un cop d’estat i una guerra) ni es planteja anul·lar els judicis que va aplicar la repressió franquista. Quina mena de psicòleg ens ajudaria a superar un trauma obviant que l’agressor era un delinqüent o passant per alt la pallissa a la que hem estat sotmesos?

En contra d’aquest projecte de llei, diverses persones i entitats de tota Espanya han redactat un manifest unitari per demanar al govern que corregeixi el seu contingut. S’hi pot adherir tothom qui ho vulgui, només cal enviar un email a coordinadoramh@gmail.com amb les següents dades:

- Nom i cognoms
- DNI
- Professió
- Correu electrònic

Gràcies Neus!

2007-02-04T21:18:00.000+01:00

El ritme entretallat de la gala televisada i el poc glamour que van destil·lar els presentadors no van deslluir el premi que la ciutadania va atorgar a Neus Català com la catalana de l’any 2006. Un reconeixement per haver lluitat sempre en el bàndol dels més febles, per haver salvat 180 nens enduent-se’ls a l’exili en plena guerra civil, per haver sobreviscut l’infern del camp de concentració de Ravensbrück i, sobretot, per la seva inesgotable dedicació a recuperar la memòria històrica i la dignitat de tants i tantes companyes de lluita.

Aquest premi podríem dir que també és un reconeixement a totes les persones grans que, d’una manera o altre, van resistir el franquisme (com la meva àvia, snif), als qui van patir el nazisme o als qui avui lluiten per un món més just (una expressió que ja comença a sonar a tòpic).

Per tota aquesta tasca, gràcies Neus! I gràcies a tots els que l’heu votada.

Cinc minuts pel planeta

2007-01-28T21:43:00.000+01:00

M’ha arribat per dues bandes un email d’aquells que demana ser reenviat per tal d’arribar al màxim de gent. Aquesta vegada el text en qüestió proposa una apagada de tots els llums i electrodomèstics durant cinc minuts aquest dijous 1 de febrer, de les 19.55h a les 20h. Sembla que l’acció ha sorgit a França de la mà de l’Aliança pel Planeta (una agrupació de vàries ONGs) i que s’ha estès per diversos països del món.

La data escollida coincideix amb la presentació a Paris d’un informe elaborat per un grup d’experts de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic. D’aquesta manera l’Aliança pel Planeta pretén cridar l’atenció dels polítics perquè, des de la seva posició de poder, facin alguna cosa seriosa per aturar l’acció de l’home en l’escalfament de la Terra.

Donat que a través de les urnes cap partit polític no ha fet massa cas d’aquesta voluntat de molts ciutadans, l’apagada de dijous pot ser una bona manera de fer-se sentir. Jo de moment m’ho he apuntat a l’agenda. Ara que, ben pensat, també m’apuntaré que cal estalviar energia cada dia, tampoc deu costar tant.

Dante al Congrés

2007-01-17T17:10:00.000+01:00

La nit que van matar Ernest Lluch estava fent unes cerveses amb companys de la facultat. Quan ens en vam assabentar, va començar una discussió en la qual em vaig quedar sol posicionant-me en contra d’ETA. No comprenia els arguments de la resta que, excusant-se en la pèssima política antiterrorista d’Aznar, no acabaven de condemnar l’atemptat. Em vaig sentir en mig d’una situació dantesca (adj. relatiu a l'obra de Dante, dit d’una escena que causa espant).

Amb el temps he comprès que l’actitud dels meus companys responia a la realitat concreta d’aquell moment. Érem estudiants que, mancats de barricades al carrer, preteníem erigir-nos com els hereus del maig del 68 en un moment en que governava la dreta més rància. No ho justifico però, al cap i a la fi, eren les opinions personals d'uns ciutadans anònims.

Però ni Dante hagués narrat millor les grotesques escenes que s’han viscut aquests dies al Congrés dels Diputats, durant el debat sobre política antiterrorista. Feia fredor veure com Mariano Rajoy intentava treure rèdit de l’atemptat de Barajas. Feia fàstic sentir les acusacions del PP quan fa tres anys la seva política va ser el causant de l’atemptat més sagnant que s’ha viscut a Espanya. Feia angúnia pensar que tant uns com altres eren allà per protagonitzar un espot televisiu i guanyar-se la ciutadania.

Aquest debat no era una conversa d’estudiants en un bar. Els crido a l’ordre, senyors diputats.

Sobreviure Ravensbrück

2007-01-11T22:10:00.000+01:00

Quan van ser alliberades, les supervivents del camp de concentració de Ravensbrück (la majoria dones, però també hi havia homes i nens) es van jurar que mentre visquessin explicarien tot el que havien patit allà dins. La Neus Català (Els Guiamets –Tarragona- 1915) era una d’aquestes dones que va perdre la joventut en aquell infern.

Tal com ha explicat ella mateixa “a Ravensbrück es moria de mil maneres, afusellades, ofegades a les letrines, de cops de bastó, o cremades vives al forn crematori com fou el cas de la jove mare Sofia Liman. Fins i tot algunes, vençudes pel sofriment, morien electrocutades en llançar-se a les filferrades elèctriques”.

La Neus Català ha dedicat mitja vida a lluitar contra els règims totalitaris a Europa i l’altra mitja a mantenir viva la memòria d’aquells anys. Per justícia, per dignitat. Ara és candidata a guanyar el premi Català de l’Any 2006, organitzat per El Periódico de Catalunya i TV3. Sense desmerèixer la resta de candidats (metges, futbolistes, cantants...), crec que enguany el premi hauria de ser concedit a la Neus. Per la seva llarga trajectòria vital, perquè l’any 2006 ha estat l’Any de la Recuperació de la Memòria Històrica, perquè en els últims anys aquest premi només l’ha guanyat una dona i per moltes més raons que ocuparien tot el bloc.

El premi s’atorga per votació popular i el termini per votar es tanca el 31 de gener (entre tots els votants sortejaran un viatge a la República Dominicana). Hi ha tres maneres de participar:

- Trucant al telèfon 806.11.77.11 (0,30 cts/min)
- Enviant un sms al 7033 amb el text: CATALA. NEUS CATALA
- A través del web de TV3 (previ registre)

El segell del franquisme

2007-01-02T21:43:00.000+01:00

La transició s’està fent llarga en aquest país. El diari El Mundo comença l’any oferint als seus lectors una col·lecció de segells, de paper moneda i de bitllets de loteria de l’època franquista. I direu: què té de dolent fer difusió d’un material que es podria considerar històric i, fins i tot, pedagògic? Doncs, segons el meu parer, el diari ha dissenyat un col·leccionable i ha donat un to a la seva publicitat que gairebé fan apologia sentimental del franquisme. El lema de la promoció és el “El sello que nos dejó el franquismo” i l’anunci de televisió diu que podrem recordar les “creencias del franquismo”. Trobo que si volien fer un col·leccionable sobre la petjada que ens va deixar Franco haguessin pogut editar un biografia de cada una de les persones que el seu règim va matar. A més, cal tenir en compte que es tracta de reproduccions d’uns “papers” que Franco va utilitzar per fer apologia del seu ideari i de personatges que obligava a venerar, una mena de cartells publicitaris en petit.

És obvi que El Mundo és un diari de dretes i que els seus lectors acostumen a ser persones amb certa simpatia pel nostre passat, però a mi em continua sorprenent que es faci apologia (si voleu, encoberta) d’un règim que es va imposar per la força, que va dur moltes morts i que va suposar la pèrdua de llibertats per la majoria de la població.

Nadal, temps de mentides

2006-12-21T12:20:00.000+01:00

Odio les mentides, sempre ho he dit, però les que es diuen per Nadal, haig d’admetre que les tolero millor. Suposo que per la il·lusió que em feien de petit. Per això us podreu imaginar que l’article d’avui no l’he escrit jo però m’ha semblat que valia la pena penjar-lo. L’ha escrit un col·lega, el meu mestre a la ràdio (i no és el Puyal)...

"No és que sigui un expert en història o en marxisme, però Antonio Gramsci em cau bé. Primer, perquè va morir a la presó l’any 1937 després de ser condemnat a 20 anys per un tribunal feixista. Segon, perquè l’associo amb l’amic Antoni Gutiérrez, que ens va deixar fa ben poc. I tercer perquè deia allò que “la veritat és revolucionària”, que ha estat el meu lema i el meu objectiu de conducta personal. No sempre reeixit, tot s’ha de dir, clar.

Quan arriben aquests dies de festes nadalenques m’entren tots els mals. Perquè la veritat és postergada. Amb l’excusa de la il·lusió dels infants, s’imposen la mentida, la falsedat i, cada cop menys, també és cert, una certa religiositat.

Mai no li dic mentides al meu fill, que ara té 8 anys. Em sembla que Gramsci tenia raó i que només cal amagar la veritat a la canalla quan és excessivament dura o inexplicable, per ells. Desgràcies, malalties o morts massa properes no goso o no sé com explicar-les-hi.
Però per la resta, crec que s’ha d’anar amb la veritat per davant. Sinó, perdem credibilitat davant les generacions que pugen. No hi ha Reis que vagin per les cases a repartir joguines, ni Pares Noels que passin volant pel cel amb trineus arrossegats per cérvols. De la mateixa manera, que no hi ha vincles entre ETA i els terroristes que van posar les bombes als trens madrilenys aquell fatídic 11 de març.

No hi hauria d’haver lloc per la mentida i la manipulació de la informació a la nostra societat. Pedro J. Ramírez acaba de rebre un premi de l’Associació de la Premsa Madrilenya a la seva tasca periodística. A Madrid la caguen molt, a vegades. Premiar-lo és insultar els bons periodistes i la memòria de gent com Gramsci.

I els Reis d’Orient no existeixen. Potser si a Orient ho tinguessin clar estaríem més a prop de la pau a Palestina."

Siscu Baiges

Llàstima!

2006-12-12T23:26:00.000+01:00

Qui ho havia de dir! Un bloc on s’intenta parlar de democràcia i ja van dos articles seguits dedicats a dictadors militars amb foto inclosa (es veu que tots dos tenien dèria per disfressar-se). Però l’actualitat mana i aquesta setmana toca parlar de Pinochet...

Quan feia EGB em van fer llegir “Palabras a media voz” (James Watson, Ed. Noguer, Barcelona 1988), una novel·la realista que explica la història d’un adolescent xilè que és perseguit per uns policies que s’identifiquen fàcilment amb els serveis secrets de Pinochet (tot i que no es diu explícitament). Quan vaig entendre que la novel·la estava basada en fets reals em vaig quedar perplex, per dir alguna cosa. Va ser el primer contacte (colpidor) amb una realitat que desconeixia. Anys més tard, vaig conèixer una noia filla de pares xilens exiliats a Barcelona. El pare patia greus problemes de salut a causa de les tortures rebudes per part de la policia pinochetista i aquest no era un cas de novel·la. Des d’aquell moment em vaig sentir proper a les reivindicacions dels demòcrates xilens i, és clar, sempre he comparat la seva transició amb l’espanyola.

Ara que Pinochet ha mort podem dir que és una llàstima que no hagi passat per uns tribunals que el jutgessin pels crims comesos durant la seva dictadura (1973-1990). Aquests dies he sentit a dir a més d’un tertulià que, malgrat tot, com que en els últims anys Pinochet ha patit arrest domiciliari i ha hagut d’acceptar fer-se passar per dement per evitar la justícia, el tirà ha pagat, en part, pels seus crims. Jo no ho veig així, me’l imagino rient per sota el nas i fotent-se de la justícia ben arrepapat en una butaca mentre feia veure que no hi tocava.

Però evidentment quan parlem de desgràcies sempre hi ha casos pitjors i si no fixeu-vos en Espanya on la dictadura va durar el doble que a Xile i no es va acabar fins que Franco va morir còmodament al llit. Almenys a Xile ho han pogut celebrar lliurement pel carrer.

Franco, Franco, tenía el...

2006-11-21T20:35:00.000+01:00

Recordo que quan era petit el meu avi em va “renyar” aguantant-se el riure perquè jo cantava pel carrer allò de “Franco, Franco, tenía el culo blanco...” Aleshores, només feia quatre o cinc anys que el dictador havia mort. Per sort, trenta anys després, en aquest país es comença a fer broma públicament del personatge sense que et renyin massa.

Malgrat tot, encara hi ha qui sent devoció pel sanguinari generalísimo i a qui les bromes sobre el dictador no agraden gens. Justament, aquesta setmana s’ha celebrat el 31è aniversari de la seva mort. Alguns han tornat a recordar les ampolles de cava que van obrir quan Arias Navarro va ploriquejar la notícia per la tele. Altres han anat al Valle de los Caídos on s’hi feia una missa en honor al generalísimo organitzada per la Fundación Francisco Franco.

Tot i les queixes de diversos grups en favor de la recuperació de la memòria històrica, el Govern ha permès que se celebrés, un any més, aquesta missa per l’home que assegurava haver rebut la gràcia de Déu per governar i que va signar penes de mort fins l’últim moment de la seva vida.

Parlem d’un govern que, si bé ha mostrat una certa sensibilitat per dignificar el nostre passat, ara sembla tenir por de la dreta (o de les enquestes pre-electorals) i ha rebaixat el Projecte de Llei de la Memòria Històrica fins el punt que Amnistia Internacional ja ha avisat que hi recorrerà perquè sembla que es vulgui “passar pàgina” als crims comesos pel franquisme.

Esperem que el govern rectifiqui. Seria curiós que a Espanya, on es poden jutjar crims de les dictadures d’Argentina o Xile, no es poguessin anular els judicis sumaríssims del franquisme, no?

Com estem?

2006-11-17T13:10:00.000+01:00

Hi ha tres tipus de persones. Les que quan els hi pregunten que com estan sempre diuen “malament” i expliquen els seus infortunis. Les que diuen “na fent” tot arronsant les espatlles. I les que sempre asseguren que estan bé encara que no sigui cert. Jo em considero d’aquests últims. Per què entrar en intimitats i amoïnar els altres? Més val dir allò de “la família bé, gràcies” i tothom content.

A dia d’avui, però, si preguntes pel carrer que com va la política, et costa trobar ciutadans que et diguin “bé, gràcies”. A Catalunya, els qui han votat CiU se senten estafats, alguns votants del PSC no poden veure en Carod, molts votants d’ERC no volien fer Montilla president, els d’ICV estan perplexos amb la nova cartera de Saura, els de PP han perdut terreny i els de Ciudadanos estan constipats perquè no es tapen.

En aquest cas, jo tampoc diria que la cosa va bé, optaria per un “na fent” i començaria a exigir al nou govern que treballi per fer polítiques que beneficiïn de debò a tots els ciutadans. Exigiria que es creés d’una vegada per totes una Oficina antifrau que garanteixi la transparència de l’administració, que s’aprovés una Llei de l’habitatge que posi fre a la refotuda bombolla immobiliària, que s’aprovés un programa per recuperar la memòria històrica que dignifiqui el nostre passat, que les polítiques dirigides als joves fossin una prioritat del govern, etc.

En definitiva, exigiria al govern que es posés a TREBALLAR perquè algun dia puguem viure en una autèntica societat del benestar i puguem dir que, per fi, hem consolidat la transició a una democràcia plena.

Comentant els resultats...

2006-11-03T12:34:00.000+01:00

No calia ser massa brillant per endevinar que la participació en aquestes eleccions (56,77%) seria baixa, la segona més baixa des que es va tornar a instaurar la democràcia, per tant el pronòstic que feia en l’article anterior d’aquest bloc no té gaire mèrit.

Una conclusió que podem extreure dels resultats d’aquestes eleccions és que el vot en blanc i el vot nul s’han constituït com un sever vot de càstig que no beneficia a cap partit (almenys intencionadament per part de qui l’emet). Hi ha hagut 60.000 vots en blanc (el doble que en les últimes eleccions) i més de 13.000 vots nuls. Per tant, si aquests vots tinguessin representació al Parlament, per exemple en forma d’escons buits, ja serien la setena força política de Catalunya amb un 2,5% dels vots.

Així doncs, l’alta abstenció i el vots en blanc o nuls, han estat la manera que ha tingut la ciutadania per demostrar el seu desencís vers els polítics. Vers el PSC i ERC pels seus vodevils dins del Govern; cap a CiU per la seva campanya agressiva i poc constructiva; i vers el PP per la seva oposició enrocada a l’Estatut i per les desavinences entre Piqué i la cúpula del partit.

Els únics partits que han augmentat en nombre de vots i d’escons han estat ICV-EUA (suposadament per la seva tasca de “pacificador” dins del Tripartit i pel traspàs de vots d’altres partits de centreesquerra) i el nounat Ciutadans-Partido de la Ciudadanía els militants del qual van expressar la seva alegria amb crits de “libertad-libertad”. Curiosa manera de fer-ho en un país on només s’ha privat de llibertat per parlar en català, no pas en castellà.

La festa de la democràcia...

2006-10-30T09:35:00.000+01:00

Quantes vegades hem sentit dir a un candidat o un reporter a peu d’urna allò “d’avui és la gran festa de la democràcia”? No sé perquè, tinc la intuïció que aquest 1 de novembre la festa de la democràcia a Catalunya serà poc concorreguda. Tal i com us deia en un altre article d’aquest bloc, em sembla estar immers en una atmosfera de desencís i decepció vers la classe política, sobretot entre els més joves. De totes maneres, espero equivocar-me i que la festa tingui quòrum.

Per què dic això? Ja haureu notat la meva dèria en relacionar tot el què passa al país amb el nostre passat recent. I crec que ja vam estar prou temps sense poder votar en aquest país. Que vam haver de suportar durant 40 anys una dictadura que no ens deixava decidir res. Ara podem dir la nostra, votant un partit o cap. Si no ens convenç cap proposta, si volem fer arribar als partits polítics que els seus programes són una farsa, que la seva manera de funcionar ens fa angúnia i que no podem suportar el seus candidats, podem votar en blanc (sobre buit) o fer un vot nul (papereta ratllada, per exemple).

Hi ha qui diu que el vot en blanc afavoreix la majoria, jo no crec que això sigui del tot cert. Qui exerceix el vot en blanc fa ús del seu dret democràtic i deixa clara la seva posició respecte totes les opcions. En canvi, l’abstenció es pot confondre amb el desinterès del ciutadà pel què passa al seu voltant. L’abstenció sí que afavoreix el partit més votat.

Fa uns dies, un company em deia que els mitjans de comunicació mai es fan ressò del vot en blanc i sí de l’abstenció. Doncs si tothom que està desenganyat dels partits, votés en blanc o fés un vot nul enlloc de quedar-se a casa, us asseguro que en parlarien i molt.

Bachelet 1 - Zapatero 0

2006-10-22T14:35:00.000+02:00

Ara fa uns dies, la presidenta de Xile, Michelle Bachelet, va inaugurar un teatre i un parc dedicat a la pau just al lloc on havia estat torturada quan era jove, Villa Grimaldi, el quarter secret més gran de la dictadura de Pinochet. L’any 1975 va ser internada en aquest infern amb la seva mare a mans de la Dirección de Inteligencia Nacional (DINA), just un any després que el seu pare, un general lleial a Salvador Allende, morís a causa de les tortures rebudes.

Durant la inauguració, Bachelet va anunciar que el seu govern prendrà mesures perquè la llei d’amnistia que es va aprovar el 1978 no s’apliqui als casos de morts i desapareguts a mans de la dictadura pinochetista. Aquest anunci de Bachelet coincideix amb la decisió de la Corte Interamericana de Derechos Humanos de condemnar Xile per aplicar aquesta llei i deixar sense càrrecs als carabiners que van assassinar el professor Luis Almonacid l’any 1973.

Mentre, a Espanya estem a l’espera que el govern de Zapatero aprovi la llei de la Memòria Històrica que va prometre quan va arribar al poder. Sembla que és una llei incòmoda d’aprovar que s’ha anat rebaixant davant els atacs d’una oposició de dretes que no li fa vergonya deixar clar quins són els seus orígens.

Potser Zapatero té por d’anul·lar els judicis sumaríssims de l’època franquista o de convertir el Valle de los Caídos en un museu de la repressió franquista. Potser hauria de tenir la valentia de Bachelet.

La memòria de SEAT

2006-10-13T12:21:00.000+02:00

Per Catalunya el triomf de Franco va suposar la prohibició total de la seva identitat com a poble (una de les primeres disposicions que va adoptar Franco l'any 1938, quan va arribar a territori català, va ser abolir l'Estatut d'Autonomia que la República havia aprovat el 1932). Però la pujada al poder de la dreta feixista de Franco també va suposar, a tota Espanya, la pèrdua dels drets de les classes treballadores. Ni sindicats, ni associacions de treballadors eren permeses.

Els treballadors de la SEAT van esdevenir, enmig d'aquest panorama, un referent de resistència per la classe treballadora i l'any 1971 van protagonitzar una tancada a la fàbrica de la Zona Franca de Barcelona en protesta contra els acomiadaments de diversos companys. La policia franquista va intervenir amb cavalls, gasos i ametralladores per desallotjar la factoria. El resultat: centenars de treballadors ferits i un de mort, Antonio Ruiz Villalba.

Ara fa dos anys, treballadors i treballadores de l'empresa van crear l'associació Memorial Democràtic dels treballadors de SEAT, per preservar la memòria històrica i la tradició combativa i solidària de la plantilla.

El dissabte 14 d'octubre 2006, a les 18 hores, a l’Aliança del Poble Nou (Rambla del Poble Nou, 42, Barcelona) tindrà lloc un acte commemoratiu pel 35è aniversari de l'ocupació de la fàbrica.

Per cert, aquesta associació ha estat una iniciativa dels treballadors, no de l'empresa que mai ha mostrat interès per recuperar aquesta part de la seva memòria. Tindrà això relació amb els recents acomiadaments dins l'empresa?

Grans (i) solidaris

2006-10-09T20:45:00.000+02:00

Aquesta setmana, prop de 60 brigadistes internacionals procedents de 27 països estan rebent diversos homenatges a Espanya, la terra on, ara fa 70 anys, van lluitar contra un feixisme creixent a Europa i on molts van deixar-hi la vida. Eren joves solidaris (entre ells personatges de renom com George Orwell o Willy Brandt) que van venir d'arreu del món a defensar una democràcia amenaçada per l'alçament militar del 1936 i que se'n van haver d'anar abans d'acabar el conflicte perquè el govern republicà va negociar la retirada de les tropes estrangeres amb el Comitè per a la No Intervenció reunit a Londres. Mentres, Franco va continuar comptant amb l'ajut de Hitler i Mussolini, que van utilitzar la Guerra Civil espanyola com a camp d'assaig d'armes que després utilitzarien en la Segona Guerra Mundial. Els bombardejos des d'avions alemanys i italians sobre la població civil de la zona republicana van ser tristament cèlebres.

35 d'aquests brigadistes tornaran a Barcelona, la ciutat on l'any 1938 se'ls va fer un emotiu comiat, un autèntic bany de masses. Aquest dimecres 11 d'octubre se'ls farà una rebuda al Palau de la Música a les 18h. Per què no sortim al carrer a donar-los les gràcies? Més val tard que mai i en aquest país hem estat molts anys sense poder fer-ho.

Premis de justícia

2006-10-02T08:32:00.000+02:00

Un premi atorgat per un govern sempre comporta crítiques d’un sector o altre de la societat i suposicions sobre interessos amagats. És normal, no tothom se sent representat amb les accions del seu govern. No en són una excepció les Creus de Sant Jordi (el reconeixement social més important que dóna la Generalitat a persones i entitats) que es van lliurar fa uns dies al teatre del Liceu de Barcelona. Per exemple, un dels guardonats, Andreas Schleef, president de SEAT, va ser xiulat per part dels assistents a l’acte, queixosos de la seva gestió dins l’empresa que ha comportat últimament l’acomiadament de diversos centenars de treballadors.

Però també cal dir que aquests premis reconeixen, cada vegada més, iniciatives ciutadanes per aconseguir una societat més justa. Enguany s’ha atorgat la creu de St. Jordi a dues entitats que treballen per preservar la memòria històrica del nostre país i per fer justícia d’uns fets passats que, si queden injustament en l’oblit, no ens permetran mai viure en una societat en pau amb ella mateixa. L’Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya (ARMHC) i l’Associació de Familiars de Represaliats pel Franquisme lluiten per tornar la dignitat a totes aquelles persones que van morir defensant la República o que van patir en la seva pròpia pell la sàdica dictadura franquista. En definitiva, dues associacions dedicades a fer conèixer què va succeir realment a casa nostra perquè la reconciliació de les “dues Espanyes” que havia d’arribar amb la Transició espanyola sigui de debò.

Segur que el reconeixement a aquestes dues entitats tampoc serà ben vist per una part de la societat que pensa que no cal “remenar” el passat i que les coses ja estan bé tal i com estan. Altres creiem que són uns premis de justícia i que normalitzen la democràcia al nostre país.

Cinema i memòria

2006-09-20T09:51:00.000+02:00

M’encanta el cinema però no m’agrada fer veure que n’entenc. Detesto els comentaris pretensiosos sobre l’adaptació de guions o els jocs de càmera (sempre que no els faci un expert, és clar). Per això, considero que una pel·lícula és bona quan em fa sentir alguna cosa. Quan em fa riure, plorar o quan em commou la interpretació dels actors i les actrius. Seguint aquest criteri, la pel·lícula “Salvador Puig Antich” és, per mi, excel·lent. Des de l’inici, l’estómac se’t regira veient recreades les il·legalitats que va patir el nostre país durant gairebé 40 anys de dictadura alhora que t’encens de ràbia per no poder ser allà, lluitant contra totes aquelles injustícies.

El film sobre la vida (i la mort) de Salvador Puig i Antich no et deixa indiferent, remou els sentiments i, sobretot, educa. Ensenya als més joves com es vivia a Espanya 30 anys enrere i ajuda a recordar aquella època als qui la van viure. Ja era hora que a casa nostra es fes una pel·lícula sense tabús ni manipulacions polítiques sobre aquella etapa tant negra. S’hauria de projectar a totes les escoles.

Diuen que la història l’escriuen els vencedors però la dita no parla de cinema.

Passa-ho!

2006-09-13T09:25:00.000+02:00

Ara fa 2 anys i mig, després dels atemptats de l’onze de març de Madrid, la ciutadania es va expressar. Va dir que ja n’hi havia prou, que n’estava farta de mentides i que no confiava en aquell govern. En tres dies es va mobilitzar tot un país i es van capgirar, en un temps rècord, les enquestes prèvies a les eleccions i que eren favorables al partit que governaba. Els ciutadans van aprofitar els avantatges que oferien les noves tecnologies (sms, email, pàgines webs…) per convocar manifestacions i van prendre els carrers com en els últims anys de la dictadura i els primers de la “democràcia”.

A Catalunya, ara que s’acosten unes altres eleccions, potser també ens hauríem de mobilitzar per dir que estem cansats dels nostres polítics, que no tenim ganes d’anar a votar, que no sabem a qui votar. Potser hauríem d’expressar que no ens convencen els candidats, que no volem partits inexperts amb fam de poder, que no ens agrada l’oposició que només critica, ni els partits massa dòcils. Potser així els polítics se’n adonarien del fracàs i revisarien les seves estratègies. Potser així canviarien les coses. Passa-ho.

Petita Llibertat

2006-09-08T08:50:00.000+02:00

L’altre dia, traient la pols de la llibreria, no em vaig poder resistir a fullejar un àlbum de la fantàstica Mafalda. I vaig obrir justament per la tira en la què apareix per primera vegada el personatge de la diminuta Libertad, la més radical i baixeta de la colla. Segurament, el seu creador, l’argentí Quino (l’autor més audaç i intel·ligent que mai he llegit), va voler representar en la petita Libertad la veu dels ciutadans d’un país on els drets humans no es respectaven en aquella dècada dels 70. L’alçada del personatge era directament proporcional a les llibertats de la ciutadania.

Precisament, aquesta setmana un jutge argentí ha anul·lat l’indult que l’expresident Carlos Menem va atorgar a 3 responsables de la dictadura argentina per un cas de segrest: Jorge Videla (cap del Govern Militar del 1976 al 1981), Martínez de Hoz (ideòleg del règim) i Albano Harguindeguy (ex ministre de l’Interior), tots ells implicats en la desaparició de 30.000 ciutadans durant la dictadura militar.

Amb decisions com la d’aquest jutge, un país que ha viscut una dictadura podrà transitar cap una democràcia autèntica amb més garanties. No seria el cas d’Espanya.

Castro i els Kéhayan

2006-09-06T13:18:00.000+02:00

Sempre havia dit que volia visitar Cuba abans que morís Castro. I sort que ho vaig fer. L'aparició als mitjans de l'últim capítol de la recuperació del "Comandante" (minuciosament preparat pel seu servei de propaganda) m'ha fet recordar el debat intern que van mantenir el meu cor i el meu cap durant aquell viatge.

Vaig tenir una sensació similar a la que relaten Nina i Jean Kéhayan (un matrimoni comunista francès que es va instal·lar a l'URSS durant els anys 70) en el seu llibre "Calle del Proletario Rojo" (Ed.Blume, Barcelona 1979). La manca de llibertats i l'escassetat dels béns més bàsics, els va fer esvair l'idea paradisíaca de societat socialista, tot i que mai van renunciar als seus principis "rojos".

De la mateixa manera, s'esvaeix, en part, el mite de la revolució cubana quan t'escoltes els seus ciutadans. Diria que molts d'ells encara tenen devoció per Fidel però que no poden veure ni al seu germà Raül ni a la resta de la cúpula del partit. La realitat social ha minat la confiança en els dirigents.

Cuba s'apropa a un futur incert on instaurar una democràcia "no será fácil" (com diuen els cubans), especialment si tenim en compte que el voltor dels EUA planeja de prop per devorar-ne les restes.

Transitant per la blogosfera...

2006-09-05T13:56:00.000+02:00

Inicio aquest blog amb ganes de recuperar l'esperit i el títol del llibre que vam publicar amb el Jordi Ardid fa un parell d'anys. En aquell moment, se'ns va posar entre cella i cella que havíem de donar a conèixer certes iniciatives ciutadanes que persegueixen l'objectiu de poder viure en una democràcia autèntica. La idea de fons és que la transició al nostre país encara no ha estat completada. En aquest blog miraré d'anar-hi penjant fets, notícies o anècdotes que ens recordin que, a casa o a fora, encara cal transitar molt.