Demos i Crato
La setmana passada vaig fer un viatge llampec a Grècia. Malgrat la brevetat de la visita, vaig tenir temps de pujar a l’Acròpolis des d’on hi ha una vista fantàstica de la decadent Atenes. Situat a l’entrada del recinte, mirant direcció al mar, s’estén el Turó de la Democràcia. Es diu que allà, en aquell punt elevat, va néixer el que avui anomenem “el menys dolent dels sistemes de govern”.
Va ser l’any 462 a. C. quan a Atenes s’establí per primera vegada la democràcia o el govern del poble (demos = poble + crato = governar) i d’aquesta manera tots els ciutadans lliures van tenir accés al poder (no els esclaus). Allò era una democràcia directa i les decisions eren preses pels membres del poble sobirà reunits en assemblea, no existien els representants.
Avui, en canvi, el model més comú és la democràcia representativa. Un sistema en que la sobirania continua en mans del poble però aquest no exerceix directament el poder sinó que delega aquesta tasca en representants escollits periòdicament.
Situat a la modernitat, em pregunto si els antics grecs també pactaven entre ells per imposar la seva opinió o si els membres d’una mateixa família es barallaven en plena àgora.
Em pregunto si uns feien falses promeses als altres per rebre el seu suport i esdevenir caps de l’assemblea ni que fos en segona votació.
Em pregunto si quan hi havia sequera a Tessalònica des d’Atenes se’ls prohibia anar a buscar aigua a Meteora.
Potser algun dia, d’aquí a milers d’anys, s’haurà perfeccionat aquest sistema de govern.
Va ser l’any 462 a. C. quan a Atenes s’establí per primera vegada la democràcia o el govern del poble (demos = poble + crato = governar) i d’aquesta manera tots els ciutadans lliures van tenir accés al poder (no els esclaus). Allò era una democràcia directa i les decisions eren preses pels membres del poble sobirà reunits en assemblea, no existien els representants.
Avui, en canvi, el model més comú és la democràcia representativa. Un sistema en que la sobirania continua en mans del poble però aquest no exerceix directament el poder sinó que delega aquesta tasca en representants escollits periòdicament.
Situat a la modernitat, em pregunto si els antics grecs també pactaven entre ells per imposar la seva opinió o si els membres d’una mateixa família es barallaven en plena àgora.
Em pregunto si uns feien falses promeses als altres per rebre el seu suport i esdevenir caps de l’assemblea ni que fos en segona votació.
Em pregunto si quan hi havia sequera a Tessalònica des d’Atenes se’ls prohibia anar a buscar aigua a Meteora.
Potser algun dia, d’aquí a milers d’anys, s’haurà perfeccionat aquest sistema de govern.
