L’excusa ideal

Qui ho havia de dir! Encara li hauré d’agrair a Mariano Rajoy que m’hagi animat a obrir una secció d’enllaços “ecològics” al bloc. I és que sovint penso en publicar articles sobre qüestions ambientals però sempre em retinc perquè crec que aquest no és el lloc per fer-ho (en principi, aquí hem vingut a parlar de les mancances de la nostra democràcia i bla, bla, bla...)

Després d’haver escoltat la brillant idea que Rajoy ha deixat anar en precampanya electoral, he trobat l’excusa ideal per escriure sobre el tema i per proposar-vos una sèrie d’enllaços amb consells i informació per a preservar el medi ambient. I és que Rajoy, després de fotre’s del canvi climàtic fa uns mesos, ara diu que si guanya plantarà 14.300 arbres cada hora durant quatre anys. Una de dues, o el seu cosí científic i assessor personal s’ha equivocat a l’hora de fer números o Rajoy està mentint als ciutadans sense cap mena de vergonya.

Així doncs, si voleu fer alguna cosa per mirar d’aturar el canvi climàtic, per no contribuir a agreujar la sequera o per viure en un entorn més saludable, us proposo consultar els enllaços que trobareu a la vostra dreta i prescindir de les mentides d’en Rajoy.

Qüestió d’orgull

Aquesta setmana he tingut diversos impactes emocionals. Dos d’ells han estat relacionats amb el mateix tema: els bombardejos aeris que va patir Barcelona durant la Guerra Civil.

Dimecres vaig assistir a la presentació d’un documental produït pel Memorial Democràtic i realitzat pel col·lectiu Paso a Paso, “La Canalla(da) de Sant Felip”. Un film que, en 30 emocionants minuts, relata la mortaldat produïda per avions italians a l’església de Sant Felip Neri l’any 1938, on van morir 42 civils, la majoria nens i nenes que es refugiaven al soterrani del convent. Encara avui es poden veure els impactes de la metralla a la façana de Sant Felip.

L’endemà, dijous, vaig entrar per primera vegada a la Casa de les Punxes de Puig i Cadafalch, on la família del meu pare hi va viure durant la guerra. El cas és que, durant el contenciós, moltes famílies benestants van instal·lar-se lluny de Barcelona deixant els seus pisos buits i l’ajuntament va facilitar aquestes vivendes als veïns dels barris més afectats pels bombardejos com la Barceloneta (donat que els avions entraven per la costa). Visitant un dels pisos, em vaig imaginar com deuria ser la vida en un espai que no et pertany en l’ambient terrorífic de la guerra.

Barcelona va ser la primera ciutat d’Europa on es va bombardejar sistemàticament a la població civil. Franco tenia un sol objectiu: minar la moral de l’enemic amb la mort dels innocents. Però tan dimecres com dijous, al sortir d’aquests llocs, em vaig adonar que visc en una ciutat moderna, amb marcada personalitat i que res ni ningú ha pogut acabar amb la seva empenta. Em vaig sentir orgullós de ser barceloní i de compartir els ideals d’aquells que van viure sota les bombes.