03 de febrer, 2008

Qüestió d’orgull


Aquesta setmana he tingut diversos impactes emocionals. Dos d’ells han estat relacionats amb el mateix tema: els bombardejos aeris que va patir Barcelona durant la Guerra Civil.

Dimecres vaig assistir a la presentació d’un documental produït pel Memorial Democràtic i realitzat pel col·lectiu Paso a Paso, “La Canalla(da) de Sant Felip”. Un film que, en 30 emocionants minuts, relata la mortaldat produïda per avions italians a l’església de Sant Felip Neri l’any 1938, on van morir 42 civils, la majoria nens i nenes que es refugiaven al soterrani del convent. Encara avui es poden veure els impactes de la metralla a la façana de Sant Felip.

L’endemà, dijous, vaig entrar per primera vegada a la Casa de les Punxes de Puig i Cadafalch, on la família del meu pare hi va viure durant la guerra. El cas és que, durant el contenciós, moltes famílies benestants van instal·lar-se lluny de Barcelona deixant els seus pisos buits i l’ajuntament va facilitar aquestes vivendes als veïns dels barris més afectats pels bombardejos com la Barceloneta (donat que els avions entraven per la costa). Visitant un dels pisos, em vaig imaginar com deuria ser la vida en un espai que no et pertany en l’ambient terrorífic de la guerra.

Barcelona va ser la primera ciutat d’Europa on es va bombardejar sistemàticament a la població civil. Franco tenia un sol objectiu: minar la moral de l’enemic amb la mort dels innocents. Però tan dimecres com dijous, al sortir d’aquests llocs, em vaig adonar que visc en una ciutat moderna, amb marcada personalitat i que res ni ningú ha pogut acabar amb la seva empenta. Em vaig sentir orgullós de ser barceloní i de compartir els ideals d’aquells que van viure sota les bombes.

2 comentaris:

assumpta Montellà i Carlos ha dit...

la meva àvia sempre m'explicava que tenia mals sons per culpa dels avions bombarders de la guerra. Abans de morir encara deia que ens haviem d'amagar que ja sentia el soroll dels motors i els xiulets de els bombes.
va impresionar-me tant el seu testimoni, que de petita, quan sentia una avió que passava per damunt nostre, pensava que aviat escoltaria el xiulet de la bomba...

Karim ha dit...

el meu avi, destinat al front, va preguntar en una de les moltes cartes que s'escrivia amb l'àvia, si tenia notícies de la dona d'un company de trinxera. Llegir la resposta de la meva àvia és desolador, les bombes caigudes al centre de Tortosa l'havien matat. Com li ho havia de dir el meu avi?
La meva mare, nascuda en plena guerra civil, s'havia d'amagar a les muntanyes quan venien les bombes. 70 anys després encara hi ha gent que s'atreveix a parlar de guerres preventives, danys co-laterals, assasinats selectius...