15 de setembre, 2007
05 de setembre, 2007
Un any de bloc
Avui fa just un any que vaig iniciar aquest bloc. Amb més o menys constància, he mirat d’anar difonent fets, notícies o anècdotes que ens recordessin que la transició cap a una democràcia plena encara té molt de camí per endavant, que encara hi ha molta feina per fer i que hi ha persones i institucions que s’entesten en mantenir l’herència franquista.
En aquests dotze mesos, a Catalunya s’han celebrat dues eleccions, ha mort Pinochet, Aznar ha fet declaracions proetíliques i ha reconegut amb xuleria que a Iraq no hi havia armes de destrucció massiva, el PP ha organitzat manifestacions contra el Govern, el diari El Mundo ha ofert als seus lectors una col·lecció de segells de Franco... Però també s'han homenatjat grans lluitadors per la llibertat i s'ha treballat en l'avantprojecte d'una llei que reguli la recuperació de la memòria històrica.
En aquests dotze mesos, a Catalunya s’han celebrat dues eleccions, ha mort Pinochet, Aznar ha fet declaracions proetíliques i ha reconegut amb xuleria que a Iraq no hi havia armes de destrucció massiva, el PP ha organitzat manifestacions contra el Govern, el diari El Mundo ha ofert als seus lectors una col·lecció de segells de Franco... Però també s'han homenatjat grans lluitadors per la llibertat i s'ha treballat en l'avantprojecte d'una llei que reguli la recuperació de la memòria històrica.
Lluny d’aspirar a canviar la societat, els articles d’aquest bloc han volgut fer arribar a qui els hagin llegit que la nostra democràcia encara ha de créixer, que a l'estranger sovint trobem exemples a seguir i que, si volem, podem canviar les coses, només cal posar-s'hi. En definitiva, aquest bloc només és un petit granet de sorra en la lluita per una societat més justa i igualitària. Potser és massa pretensiós?
04 de setembre, 2007
La casa de Mafalda
En la meva dèria per recuperar la memòria històrica -convençut de que és una condició sine qua non per poder arribar a una autèntica democràcia- sovint escric sobre la importància de rehabilitar i dignificar espais on hi han tingut lloc esdeveniments de la nostra història més recent.
Avui, potser perquè s’apropa el moment de fer vacances, he volgut donar un punt d’humor al bloc fent-me ressò de la col·locació d’una placa en un lloc “històric” molt particular: la casa de Mafalda. Tot sorgeix de l’iniciativa de dos periodistes argentins que, fixant-se en les tires d’aquest personatge, han localitzat la porta de la casa on Mafalda s’hi va passar tantes vinyetes asseguda observant el món. Al carrer Chile nº 371 del barri de San Telmo de Buenos Aires hi vivia Quino, el seu creador, i és on va situar també la casa del seu personatge més conegut.
Aquests periodistes han organitzat una recollida de signatures i, finalment, l’ajuntament de Buenos Aires s’ha decidit a col·locar-hi una placa commemorativa. Sembla que la iniciativa tindrà continuïtat i ja es parla de fer una ruta pels escenaris més emblemàtics de les tires de Mafalda, com la botiga de queviures del seu amic Manolito.
Ben mirat, la petita Mafalda s’ho mereix pel sol fet que sempre s’ha mostrat en contra de les desigualtats al món i perquè durant anys li va tocar “viure” en una Argentina immersa en la dura dictadura militar de Videla i va resistir.
Avui, potser perquè s’apropa el moment de fer vacances, he volgut donar un punt d’humor al bloc fent-me ressò de la col·locació d’una placa en un lloc “històric” molt particular: la casa de Mafalda. Tot sorgeix de l’iniciativa de dos periodistes argentins que, fixant-se en les tires d’aquest personatge, han localitzat la porta de la casa on Mafalda s’hi va passar tantes vinyetes asseguda observant el món. Al carrer Chile nº 371 del barri de San Telmo de Buenos Aires hi vivia Quino, el seu creador, i és on va situar també la casa del seu personatge més conegut.
Aquests periodistes han organitzat una recollida de signatures i, finalment, l’ajuntament de Buenos Aires s’ha decidit a col·locar-hi una placa commemorativa. Sembla que la iniciativa tindrà continuïtat i ja es parla de fer una ruta pels escenaris més emblemàtics de les tires de Mafalda, com la botiga de queviures del seu amic Manolito.
Ben mirat, la petita Mafalda s’ho mereix pel sol fet que sempre s’ha mostrat en contra de les desigualtats al món i perquè durant anys li va tocar “viure” en una Argentina immersa en la dura dictadura militar de Videla i va resistir.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
