Nadal, temps de mentides

Odio les mentides, sempre ho he dit, però les que es diuen per Nadal, haig d’admetre que les tolero millor. Suposo que per la il·lusió que em feien de petit. Per això us podreu imaginar que l’article d’avui no l’he escrit jo però m’ha semblat que valia la pena penjar-lo. L’ha escrit un col·lega, el meu mestre a la ràdio (i no és el Puyal)...

"No és que sigui un expert en història o en marxisme, però Antonio Gramsci em cau bé. Primer, perquè va morir a la presó l’any 1937 després de ser condemnat a 20 anys per un tribunal feixista. Segon, perquè l’associo amb l’amic Antoni Gutiérrez, que ens va deixar fa ben poc. I tercer perquè deia allò que “la veritat és revolucionària”, que ha estat el meu lema i el meu objectiu de conducta personal. No sempre reeixit, tot s’ha de dir, clar.

Quan arriben aquests dies de festes nadalenques m’entren tots els mals. Perquè la veritat és postergada. Amb l’excusa de la il·lusió dels infants, s’imposen la mentida, la falsedat i, cada cop menys, també és cert, una certa religiositat.

Mai no li dic mentides al meu fill, que ara té 8 anys. Em sembla que Gramsci tenia raó i que només cal amagar la veritat a la canalla quan és excessivament dura o inexplicable, per ells. Desgràcies, malalties o morts massa properes no goso o no sé com explicar-les-hi.
Però per la resta, crec que s’ha d’anar amb la veritat per davant. Sinó, perdem credibilitat davant les generacions que pugen. No hi ha Reis que vagin per les cases a repartir joguines, ni Pares Noels que passin volant pel cel amb trineus arrossegats per cérvols. De la mateixa manera, que no hi ha vincles entre ETA i els terroristes que van posar les bombes als trens madrilenys aquell fatídic 11 de març.

No hi hauria d’haver lloc per la mentida i la manipulació de la informació a la nostra societat. Pedro J. Ramírez acaba de rebre un premi de l’Associació de la Premsa Madrilenya a la seva tasca periodística. A Madrid la caguen molt, a vegades. Premiar-lo és insultar els bons periodistes i la memòria de gent com Gramsci.

I els Reis d’Orient no existeixen. Potser si a Orient ho tinguessin clar estaríem més a prop de la pau a Palestina."

Siscu Baiges

Llàstima!

Qui ho havia de dir! Un bloc on s’intenta parlar de democràcia i ja van dos articles seguits dedicats a dictadors militars amb foto inclosa (es veu que tots dos tenien dèria per disfressar-se). Però l’actualitat mana i aquesta setmana toca parlar de Pinochet...

Quan feia EGB em van fer llegir “Palabras a media voz” (James Watson, Ed. Noguer, Barcelona 1988), una novel·la realista que explica la història d’un adolescent xilè que és perseguit per uns policies que s’identifiquen fàcilment amb els serveis secrets de Pinochet (tot i que no es diu explícitament). Quan vaig entendre que la novel·la estava basada en fets reals em vaig quedar perplex, per dir alguna cosa. Va ser el primer contacte (colpidor) amb una realitat que desconeixia. Anys més tard, vaig conèixer una noia filla de pares xilens exiliats a Barcelona. El pare patia greus problemes de salut a causa de les tortures rebudes per part de la policia pinochetista i aquest no era un cas de novel·la. Des d’aquell moment em vaig sentir proper a les reivindicacions dels demòcrates xilens i, és clar, sempre he comparat la seva transició amb l’espanyola.

Ara que Pinochet ha mort podem dir que és una llàstima que no hagi passat per uns tribunals que el jutgessin pels crims comesos durant la seva dictadura (1973-1990). Aquests dies he sentit a dir a més d’un tertulià que, malgrat tot, com que en els últims anys Pinochet ha patit arrest domiciliari i ha hagut d’acceptar fer-se passar per dement per evitar la justícia, el tirà ha pagat, en part, pels seus crims. Jo no ho veig així, me’l imagino rient per sota el nas i fotent-se de la justícia ben arrepapat en una butaca mentre feia veure que no hi tocava.

Però evidentment quan parlem de desgràcies sempre hi ha casos pitjors i si no fixeu-vos en Espanya on la dictadura va durar el doble que a Xile i no es va acabar fins que Franco va morir còmodament al llit. Almenys a Xile ho han pogut celebrar lliurement pel carrer.