Franco, Franco, tenía el...

Recordo que quan era petit el meu avi em va “renyar” aguantant-se el riure perquè jo cantava pel carrer allò de “Franco, Franco, tenía el culo blanco...” Aleshores, només feia quatre o cinc anys que el dictador havia mort. Per sort, trenta anys després, en aquest país es comença a fer broma públicament del personatge sense que et renyin massa.

Malgrat tot, encara hi ha qui sent devoció pel sanguinari generalísimo i a qui les bromes sobre el dictador no agraden gens. Justament, aquesta setmana s’ha celebrat el 31è aniversari de la seva mort. Alguns han tornat a recordar les ampolles de cava que van obrir quan Arias Navarro va ploriquejar la notícia per la tele. Altres han anat al Valle de los Caídos on s’hi feia una missa en honor al generalísimo organitzada per la Fundación Francisco Franco.

Tot i les queixes de diversos grups en favor de la recuperació de la memòria històrica, el Govern ha permès que se celebrés, un any més, aquesta missa per l’home que assegurava haver rebut la gràcia de Déu per governar i que va signar penes de mort fins l’últim moment de la seva vida.

Parlem d’un govern que, si bé ha mostrat una certa sensibilitat per dignificar el nostre passat, ara sembla tenir por de la dreta (o de les enquestes pre-electorals) i ha rebaixat el Projecte de Llei de la Memòria Històrica fins el punt que Amnistia Internacional ja ha avisat que hi recorrerà perquè sembla que es vulgui “passar pàgina” als crims comesos pel franquisme.

Esperem que el govern rectifiqui. Seria curiós que a Espanya, on es poden jutjar crims de les dictadures d’Argentina o Xile, no es poguessin anular els judicis sumaríssims del franquisme, no?

Com estem?

Hi ha tres tipus de persones. Les que quan els hi pregunten que com estan sempre diuen “malament” i expliquen els seus infortunis. Les que diuen “na fent” tot arronsant les espatlles. I les que sempre asseguren que estan bé encara que no sigui cert. Jo em considero d’aquests últims. Per què entrar en intimitats i amoïnar els altres? Més val dir allò de “la família bé, gràcies” i tothom content.

A dia d’avui, però, si preguntes pel carrer que com va la política, et costa trobar ciutadans que et diguin “bé, gràcies”. A Catalunya, els qui han votat CiU se senten estafats, alguns votants del PSC no poden veure en Carod, molts votants d’ERC no volien fer Montilla president, els d’ICV estan perplexos amb la nova cartera de Saura, els de PP han perdut terreny i els de Ciudadanos estan constipats perquè no es tapen.

En aquest cas, jo tampoc diria que la cosa va bé, optaria per un “na fent” i començaria a exigir al nou govern que treballi per fer polítiques que beneficiïn de debò a tots els ciutadans. Exigiria que es creés d’una vegada per totes una Oficina antifrau que garanteixi la transparència de l’administració, que s’aprovés una Llei de l’habitatge que posi fre a la refotuda bombolla immobiliària, que s’aprovés un programa per recuperar la memòria històrica que dignifiqui el nostre passat, que les polítiques dirigides als joves fossin una prioritat del govern, etc.

En definitiva, exigiria al govern que es posés a TREBALLAR perquè algun dia puguem viure en una autèntica societat del benestar i puguem dir que, per fi, hem consolidat la transició a una democràcia plena.

Comentant els resultats...

No calia ser massa brillant per endevinar que la participació en aquestes eleccions (56,77%) seria baixa, la segona més baixa des que es va tornar a instaurar la democràcia, per tant el pronòstic que feia en l’article anterior d’aquest bloc no té gaire mèrit.

Una conclusió que podem extreure dels resultats d’aquestes eleccions és que el vot en blanc i el vot nul s’han constituït com un sever vot de càstig que no beneficia a cap partit (almenys intencionadament per part de qui l’emet). Hi ha hagut 60.000 vots en blanc (el doble que en les últimes eleccions) i més de 13.000 vots nuls. Per tant, si aquests vots tinguessin representació al Parlament, per exemple en forma d’escons buits, ja serien la setena força política de Catalunya amb un 2,5% dels vots.

Així doncs, l’alta abstenció i el vots en blanc o nuls, han estat la manera que ha tingut la ciutadania per demostrar el seu desencís vers els polítics. Vers el PSC i ERC pels seus vodevils dins del Govern; cap a CiU per la seva campanya agressiva i poc constructiva; i vers el PP per la seva oposició enrocada a l’Estatut i per les desavinences entre Piqué i la cúpula del partit.

Els únics partits que han augmentat en nombre de vots i d’escons han estat ICV-EUA (suposadament per la seva tasca de “pacificador” dins del Tripartit i pel traspàs de vots d’altres partits de centreesquerra) i el nounat Ciutadans-Partido de la Ciudadanía els militants del qual van expressar la seva alegria amb crits de “libertad-libertad”. Curiosa manera de fer-ho en un país on només s’ha privat de llibertat per parlar en català, no pas en castellà.